3

Almenys encara hi havia una mica de feina tot supervisant la línia de trinxeres i la disposició de les bateries al voltant del cingle de l’Ullal, anomenat així per la seva forma, més enllà del qual s’estenia la terra de ningú entre Mossaràbia i el territori d’en Nuno Sanç.

En Conrad tremolava en pensar que les tasques de fortificació s’acabessin del tot perquè la calma en aquell extrem del front ara deshabitat i esquerp es faria encara més insuportable. Però, tal vegada, el que més li desagradava d’aquell període d’immobilitat expectant era el ressentiment amb el qual el tractava la tropa per la seva condició d’eclesiàstic.

La gent que l’envoltava li era profundament indiferent, però en Conrad, per als altres, s’estava convertint en una font d’antipatia visceral. No podien oblidar que pertanyia a l’Orde que havia encapçalat el ministeri d’en Nuno Sanç, sempre considerat un traïdor als catalans i a la Confederació. Encara que l’ascens d’en Màrius Gal·lè a la trona principesca també implicava la conversió en Gran Mestre, els seglars, que no estaven al corrent d’aquests moviments, encara continuaven identificant el caràcter religiós amb el servei a Saragusta. «Qualsevol dia d’aquests s’amotinaran i em llançaran pel pedregar», pensava en Conrad. Calia reconèixer que no era la figura més idònia per comandar el batalló, tot i les instruccions expresses d’en Màrius i l’experiència militar d’en Conrad molt superior a la d’aquell grup de barbamecs reclutats a corre-cuita en els ravals dels ports d’Argel, de Mallorca, de Marsella, d’Ajaci o de Civitas Valetta, les places inequívocament fidels als catalans enmig del desballestament inicial de la Confederació.

Un noi que feia guàrdia encara més jove que ell, d’ulls vivaços, eixerit i franc, amb el qual havia coincidit en una ronda i s’hi havia aturat a conversar li havia admès sense embuts, després d’un breu intercanvi de comentaris, que «no li agradaven gaire els monjos». En Conrad, amb un somriure cansat, i encara que mai no es treia l’hàbit en la seva variant d’uniforme de campanya, li havia respost:

—A mi tampoc.

Al noi, se li va il·luminar el rostre i va deixar al descobert el seu somriure blanquíssim. Abans que tingués temps de replicar, en Conrad va afegir:

—Ja no crec en res del que m’inculcaven a l’Orde. A més —se li va acostar com fent-li una confidència—, jo també somnio amb dones d’ulls clars.

—Sempre he cregut que el celibat era una farsa —va dir el soldat, a veure si, un cop guanyada la confiança del superior, potser li aclaria els dubtes que alguna vegada l’havien encuriosit.

—La majoria viuen en la depravació —va admetre en Conrad—. L’Orde ha significat durant segles una cortina per tapar tots els desitjos prohibits per les escriptures. Com més a prop es troben de l’Ésser, amb més llibertat deixen anar les seves apetències. Sodomia, pedofília, necrofília, incest, allà dins hi havia cabuda per a totes les atrocitats.

—I vós? Vós us afegíeu a la gresca? —va preguntar el cadet.

—Estava massa enamorat —va replicar en Conrad amb aplom—. Em pensava que estava enamorat de Déu, però estimava un cos.

—Ah —va fer el soldat sense veure-ho gaire clar.

—Ara mateix jo tampoc no ho entenc —va admetre en Conrad amb un to més planer—, no entenc com he aguantat tant de temps sense cardar. Però aviat s’acabarà tot, s’acabarà la guerra i s’acabarà la mortificació.