23

—I en Gonçalves? —va preguntar el Prínceps quan va constatar que la figura que es dibuixava en l’holograma de comunicació no s’assemblava a la del líder dels mossàrabs, el qual, tanmateix, sempre apareixia rere una careta que ocultava les seves faccions. En Nuno Sanç detestava no veure el rostre del seu interlocutor, el posava nerviós, i quan s’alterava la seva respiració se’n ressentia. Assumir que havien substituït en Gonçalves també va fer-lo enfadar. Encara que va provar de dissimular el seu enuig i es va veure obligat a fer una pausa per endur-se l’esprai a la boca. A l’altra banda del port de comunicació va aparèixer la figura del jove assistent que en aquella ocasió s’encarregava del tracte amb el Prínceps:

—Està ocupat comandant les brigades cap a Tóldoth —va respondre el mossàrab en el seu peculiar català carregat d’accent rural, la llengua franca que feien servir malgrat el seu odi contra Catalunya—. A més, si intercepten aquesta conversa localitzarien la seva posició i això seria fatal per a la seguretat del nostre líder.

—Quin carallot! —va exclamar en Nuno—. Jo també me la jugo. Si no vol tractar amb el Prínceps no tenim res a negociar.

El jove, sense sentir-se intimidat, li va plantar cara amb audàcia:

—No vingueu amb exigències! Heu incomplert la vostra part del pacte i en Gonçalves té moltes més raons que vós per estar indignat i per refusar mantenir un contacte directe amb algú que put a cadàver. Sabem que el Pere el Gran no anirà a Barcelona i que no obrireu el front a la rereguarda que ens ajudi a perpetrar el cop sobre Tóldoth. Sembla mentida que ens hàgim pogut refiar d’una persona tan incompetent com vós.

—Espereu…, puc explicar-ho —va barbotejar el Prínceps tot escopint esputs de saliva mentre la massa del seu cos se sacsejava acaramullada en el tron flotant. Les orelles li xiulaven. Era com si la visió del jove mossàrab s’allunyés. Va tancar els ulls. El pols li bategava com si li esfondressin el cap amb una pedra. Sentia una fatiga immensa.

De seguida va quedar clar qui manava i, en qualsevol cas, els mossàrabs començaven a no tractar-lo com un igual. Això l’amoïnava, l’amoïnava molt. El seu títol estava esdevenint una carcassa buida. «Ara es tracta de minimitzar pèrdues», va pensar, i encara més important que el títol era la vida la que perillava. «Put a cadàver», li havia dit el noi sense vergonya.

—El vostre objectiu es complirà, tindreu pista lliure a Tóldoth —va dir amb un to pausat que li va permetre recuperar el control anímic de la situació. «Com m’haig de veure, aquí, barallant-me amb un marrec»—. He aconseguit que dirigeixin l’estació de combat cap a un nou front perquè nosaltres puguem rebentar la Confederació des de dins.

—També ho sabem —va replicar el jove—. I als nostres aliats no els ha fet cap gràcia.

—Com podeu entendre, allò que pensin els vostres aliats me la porta fluixa. És amb mi que esteu tractant —va dir en Nuno, més animat perquè tornava a ocupar una posició central en la conspiració—. Aquí tothom ha de pagar un preu.

—Si la vostra influència i els moviments de l’Orde que encapçaleu haguessin estat més efectius i més subtils podríem haver guanyat de manera neta i concloent —va protestar el mossàrab—. Una plaça al nord d’Àfrica dominada pels catalans es convertiria en un contratemps massa important. Encara sou a temps de corregir-ho.

En Nuno Sanç ignorava com sabotejar l’ofensiva de la Confederació sobre Argel, ara que pràcticament havia perdut el contacte amb la tripulació. A dir veritat, però, l’escenari posterior a la caiguda de Catalunya i les represàlies que els andalusins s’empesquessin contra ell pertanyien a un futur massa distant. Així que es va centrar en el compromís que sí que es trobava en condicions d’adquirir amb els mossàrabs, ni que fos per blindar la seva supervivència:

—Quan declareu la independència dissoldré el Consell Federal i assumiré plens poders —va afirmar.

—Amb el nou estat mossàrab no volem patir cap rastre de la Confederació que va empresonar-nos —va dir el jove.

I el Prínceps es va passar lentament la llengua pels llavis abans de referir-se al punt que de debò volia deixar lligat:

—Quan la Confederació s’ensorri les vostres tropes no aniran més enllà del mont Caius —va dir el Prínceps—. Així vam quedar amb en Gonçalves.

El jove el va mirar amb desdeny:

—I així serà —va respondre—. Els mossàrabs sí que complim amb la nostra paraula.

«De moment us necessito», va pensar el Prínceps. «Haig d’empassar-m’ho tot. El pacte està fet. Després ja en parlarem…».