22

En el cos en repòs de la Yu Xin es perllongaven totes les ondulacions.

A en Màrius, li sabia greu despertar-la, tampoc no sabia com acomiadar-se’n, quin encàrrec justificaria la seva fugida ara que, en l’estranya confluència entre ells, glatia la certesa d’una conciliació amb l’amor i amb la vida. En Màrius va lamentar no ser encara més vell per ja viure completament retirat de les obligacions públiques i dedicar-se a cultivar el jardí de la seva estimada. Intuïa, però, que també la passivitat d’aquesta vellesa que ara tan anhelava es trobaria, si en algun moment arribava a produir-se, farcida de commocions, com si la proximitat de la mort esmolés la persistència de les dèries més banals.

Va contemplar-la sota el reflex de la llum verda que es filtrava des de les copes dels pins en les primeres hores de l’alba. Va passar els seus dits tremolosos entre els cabells esllanguits. La quietud es va escapçar amb el refilar d’alguna cadernera saltironant pel nimfeu. En Màrius va sentir que no romandre allà, a l’habitació tants anys solitària i ara completada per la polpa d’uns malucs joves i nacrats, per la densitat d’una respiració profunda, era resignar-se a perdre totes les oportunitats: era sortir del somni. Va voler retenir la imatge perquè més enllà d’aquell moment ni l’èxit dels propòsits socials impediria la davallada anímica. Com podia consentir que un grapat de terra i d’ambicions sobre el poder i la riquesa els separessin? Aquella vegada els objectes eren al seu lloc i ell, creient que anava a posar ordre, desendreçaria l’harmonia que l’atzar li havia regalat.

Va obrir les parpelles, ella va oferir la mirada tendra de qui no es rebel·la contra l’inevitable. No maldaria per retenir res i amb això el continuaria posseint. Aquesta vegada no s’equivocaria i per això va callar, va ronsejar i es va lliurar altra vegada a en Màrius com una illa que emergeix en flames al mig del mar. No hi hauria acomiadament sinó continuïtat, com si els treballs i la distància fossin unes lleus esgarrapades en el lingot de la passió, del desig i de la presència. No pensar, només amarar-se de tots els racons de la percepció. Es van fondre en la suspensió, sense temps, sense pes, sense ombres, i en això van lliscar la transparència que refulgiria en els seus pits i en qualsevol dels esdeveniments que estaven destinats a viure l’un lluny de l’altre.