11

La cerimònia d’investidura va ser modesta però va semblar impactant a tots els assistents. A la sala d’audiències del palau es van aplegar els membres de qualsevol dels braços pertanyents a la Gran Assemblea Confederal desplaçats a Argel. Es tractava de repetir una litúrgia gairebé arrelada al cicle de la terra, la vella empremta de l’antic règim de fer passar els actes creats pels homes per actes de la natura. La figura del Prínceps, al cap i a la fi, era el que més s’assemblava a un monarca dins aquella república encara amb moltes rèmores aristocràtiques.

L’autoritat de més rang present en el cenacle, la Consellera de Catalunya, es va adreçar a en Màrius vestida amb una túnica blanca, com una vestal, i un exemplar apergaminat de les Constitucions de la Confederació i dels diversos territoris. Darrere seu, les rengleres de generals, de consellers, de mestres racionals, de doctors, de batlles, de cavallers i de ciutadans que havien estat cridats contenien la respiració. Refulgien els brocats damasquinats, les vores rivetejades, els cinturons de pedreria, els camafeus i les espases que corresponien als vestits de cerimònia que la majoria havien aconseguit traslladar en el seu exili.

D’acord amb una orde dels temps de la revolució, la Dolça va preguntar als assistents amb dret de vot si escollien en Màrius Gal·lè de Constança, primer ciutadà de la Confederació formada pels estats que passava a enumerar un per un.

—Sí! L’escollim! —van tronar amb unanimitat tots els interpel·lats.

Després, la Consellera va demanar a en Màrius que jurés (també la mostra de la legitimitat divina que encara concernia a les altes autoritats de la Confederació) les constitucions de la Unió, així com les constitucions, els capítols i actes de cort, les llibertats i els usos i costums de cadascun dels països.

—Ho juro! —va proclamar en Màrius sense deixar que la veu transmetés la serp de nerviosisme que li recorria l’interior.

Després la Consellera va recitar l’encapçalament de la Constitució catalana. «Poc valria», dita «de l’Observança» assumida durant els anys de Martí III, que actuava com la garantia de la supremacia de totes les constitucions en la qual es confirmava el manament que fossin respectades les supremes lleis i la prohibició de contrafaccions. En Màrius va haver de repetir el principi de la Constitució com una lletania: «Poc valria fer Leys e Constitucions si no eren per nós e nostres Officials observades».

L’acte es va concloure amb el lliurament de la gramalla fúcsia i el pom d’or (duplicats respecte dels que retenia en Nuno Sanç a Saragusta, però prou elaborats i precisos gràcies al treball dels artesans argelins per poder complir la seva funció ritual) i la frase solemne proferida per la Consellera:

—Quedeu, doncs, investit primer ciutadà de la Confederació!

Els presents van aclamar el Prínceps ungit amb un bram del qual, més que un esperit de celebració, es desprenia un hàlit d’esperança.