20

L’endemà al matí tampoc no va complir amb els seus deures com a oficial superior i es va llevar tard. El batalló semblava que funcionava sol tot i que, en puritat, calia dir que, encara que cap dels seus membres no hagués satisfet les tasques que tenia encomanades, la inactivitat era tal que tampoc no s’hauria percebut gran cosa.

El cel límpid, diamantí, va contribuir encara més a posar-lo de bon humor malgrat el fred devorador que encara no s’acabaven de treure del damunt. Va fer un llarg petó al front de la Bruna que es mantenia en les regions profundes del somni.

—Tornaré aviat —va dir ell. Va adonar-se que acabava de prendre una decisió important i es va dirigir a les dependències on s’havia celebrat la festa, a veure si trobava en Blancafort i li comunicava allò que havia estat rumiant.

En entrar al refectori es va topar amb l’alenada embafadora de les restes de l’orgia. Alguns cossos encara s’escampaven mig nus. En un racó, el doctor Blancafort, despert i impecablement vestit, com si hagués de desfilar, fumava la seva pipa també imbuït d’una jovialitat expectant.

—Tornaré les noies a Terol. Vols venir amb nosaltres? —va proposar-li el doctor i en Conrad va pensar que aquell pla s’esqueia bé a la determinació que havia pres abans i que, de moment, no pensava revelar al seu company, tot i que en Blancafort no va trigar gaire a arrencar-li. Només va caler una pregunta perquè el doctor endevinés que s’havia produït un canvi rellevant en els propòsits del cap del batalló.

—Has parlat amb Argel?

Un parell de dones, que dormien a banda i banda de Mafumet, es van deixondir i els van saludar amb un somriure dolç que contrastava amb els seus rostres demacrats del maquillatge corregut. Elles es van dir bon dia fent-se un petó als llavis i en Blancafort les va observar amb un somriure golafre. El monjo guerrer, que no havia estat atent a l’escena, va trigar una estona a respondre, volia ponderar les paraules però va acabar deixant clares les seves intencions:

—Em sembla que amb Argel ja no hi parlaré més —va reconèixer—. Seguiré els teus consells.

A mesura que les noies s’alçaven un ordenança servia cafè, pa, mantega i, altra vegada, complexos vitamínics condensats davant dels quals en Blancafort arrufava el nas. La impotència de la cara de l’ordenança revelava que la guarnició tornava a patir una escassetat d’aliments. En Blancafort va fer una pipada llarga sense mirar en Conrad i amb un posat relaxat, com el d’aquell que ha superat una calamitat fatídica i inevitable, va dir:

—Els mossàrabs vénen cap aquí, oi?

—No n’estic segur —va respondre en Conrad—. Però si ho fan a mi no m’hi atraparan.

Va explicar-li la caiguda de Saragusta i la mort d’en Nuno Sanç, tal com en Conrad havia interpretat els fets del tortuós relat de la Bruna. En Blancafort va fer una ganyota i va dir:

—Sí, la veritat és que tot plegat no té massa bon aspecte —va concedir el doctor.

—Són molt forts —va remugar en Conrad.

Rosaura, només vestida amb un jersei d’home tacat de vi que li arribava als genolls, es va acostar a en Blancafort, decantant els seus pits prominents a la falda del doctor, va agafar-li la mà que sostenia la pipa, la va desplaçar i li va fer un petó llarg.

—Què hem de fer, maco? —va dir després.

—Us baixarem a casa quan estigueu una mica presentables —caparrejà en Blancafort.

—Sí, marxem aviat —va demanar la noia—. Terol és trist però això encara ho és més.

Elles van circular pel bany abans i es van arreglar una mica mentre els homes encara roncaven amb pesantor. Els abandonarien sense despertar-los.

—Demanaré que pugi la llançadora del Vil·lar —va dir el doctor—. Suposo que tindran aquesta gentilesa.

Per uns moments en Conrad va pensar de despertar la Bruna i endur-se-la, però quan ho va consultar a en Blancafort, aquest va dissuadir-lo com va poder:

—Primer has d’aconseguir els mitjans per sortir d’aquí amb garanties —va opinar— i així ella tindrà unes hores més per reposar abans de l’aventura. No sé si la seva salut podrà entomar tant de trasbals.

—No m’agrada deixar-la aquí… —va dir en Conrad amb recança.

—Ara hem de marxar —va acuitar-lo en Blancafort—. Si no, no podrem disposar de la llançadora fins al vespre i les noies no tindran tanta paciència. Oi que no, noies?

I es va sentir un sorollós «nooo!» entre les prostitutes que, després de la demora que havien invertit a rentar-se, vestir-se i maquillar-se, ja estaven disposades per marxar.

La comitiva va embarcar a la llançadora i elles van recuperar la xerrameca. Es mostraven les unes a les altres la col·lecta de joies i de regals amb els quals els amfitrions les havien obsequiades —també els rivets, les polseres, les medalles que havien robat amb la condescendència dels oficials del fortí que havien mirat cap a l’altra banda o els que les acompanyaven a la llançadora que, asseguts al costat del pilot, feien veure que no escoltaven. En Conrad contemplava absort la renglera de pollancres malenconiosos que es dreçaven en paral·lel al curs del riu, en la mateixa ruta que transitava el vehicle i que unia els petits nuclis de la riba del Guadalaviar. En vorejar les runes de les muralles d’Albarrasí, va pensar que aquella sempre havia estat una regió frontera de civilitzacions i que Catalunya havia comès una supèrbia en provar de convertir-la en la plataforma de la seva dominació sobre Mossaràbia.

—Creu que podré trobar una nodrissa disponible a Terol? —va preguntar al pilot.

—Anem escassos d’unitats i de combustible, fins i tot és admirable que aquesta llançadora funcioni —va respondre l’home—. Però si paga, tret que ho faci en lliures de la Confederació, ho aconseguirà tot.

En Conrad ni tan sols tenia una quantitat acceptable de lliures de la Confederació que hagués permès adquirir els drets sobre una nodrissa en temps d’estabilitat econòmica. Encara menys en plena inflació galopant en la qual el paper moneda i el diner plàstic havien perdut el seu valor. Va continuar el trajecte en silenci, cavil·lant la manera d’aconseguir un transport per abandonar el front i tal vegada marxar ben lluny dels territoris encara controlats pels catalans.