10

A la sortida del teatre, en Màrius va travessar el pont que el conduïa al marge esquerre del riu i, tot vorejant la filera de plàtans que s’estenia per la riba, es va trobar abordat per una veu coneguda i inesperada, una veu que li va fer saltar el cor:

—He vist com ha plorat amb la tornada de La cançó del lladre, senyor protonotari. Jo també he plorat, aquests dies són molt tristos.

Entre el rellent de la nit i la somnàmbula presència dels arbres, va aparèixer la figura magra i espectral de la Yu Xin. El seu rostre patia la fuetada de la consternació per la mort del marit, una pal·lidesa que li esberlava la pell, una pèrdua de vigor on es mesclava la pena, la incredulitat, la fatiga i la indignació. Els ulls mig aclucats i la lentitud amb què parlava denunciaven alguna mena de sedació narcòtica a la qual s’havia sotmès per mitigar l’impacte del cop emocional. En Màrius va entendre que la vídua, malgrat els rumors, les sospites, les malfiances que havien escorxat la mongola de viu en viu d’ençà del prometatge amb el seu deixeble, havia estimat en Bernat de debò i no va poder evitar sentir una punxada d’enveja.

—He vingut a rebre el condol del Prínceps i la condecoració d’en Bernat pels serveis prestats a la Confederació —va avançar-se ella abans que en Màrius li demanés per aquella coincidència. I després va afegir amb amargor—: Tanta parafernàlia no me’l retornarà.

—Els ritus són decisius —va proferir en Màrius—. Les accions d’en Bernat, el seu carisma, el seu coratge seran recordats en l’imaginari de les properes generacions. Va ser un astre que va brillar molt, i potser per això la seva llum va ser tan enlluernadora i també tan efímera.

—No em vingui amb romanços, senyor protonotari —va fer ella amb una desimboltura que en Màrius li desconeixia—. Poc m’importa que d’aquí a uns anys algú es distregui llegint els llibres d’història on aparegui l’últim dels Tallaferro. La glòria és absurda, incomparablement ridícula al costat de passar amb ell totes les nits dels anys que em resten per viure. El seu nom en lletres daurades i els cants de les seves gestes no els canvio per la mediocritat d’un diumenge al matí amb ell, de llevar-nos tard, esmorzar cap al migdia i passejar pels camins del bosc de Besalú. Aquests diumenges que ja no existiran. Vaig avisar-lo, senyor protonotari, vaig avançar-li que el perill contra ell era molt gran, que el perdria, i vostè no em va fer cas, em va prendre per una sonada!

—Yu Xin! —va reprendre en Màrius, tot tallant en sec la ràbia sorda que alimentava les paraules de la mongola—. En Bernat havia de morir en el seu moment de plenitud i en defensa de la Confederació perquè tot el que diem i fem estigui envoltat d’un mite. Qui recorda els homes i les dones de les èpoques que no van viure temps convulsos? Un oceà indestriable i amorf només vàlid per a la continuïtat biològica. Els darrers noms que perduren entre nosaltres havien lluitat aferrissadament a les Guerres Alpines, el que hi ha hagut entremig no compta, la pèrdua d’en Bernat és la primera marca del nou cicle que deixarà una empremta en el futur. Ell és el primer dels nous herois, i nosaltres, envoltant-lo, també tindrem el nostre lloc en el panteó de la memòria.

—Me n’alegro per vostè si aquesta mena d’idees el consolen —va dir ella amb amargor—. Per a mi no signifiquen res, no m’ajuden.

Al protonotari, l’envaí una onada d’estupor en adonar-se de sobte de la immensa bellesa de la Yu Xin estancada en el seu patiment. A despit dels signes amb els quals aquest dolor trinxava l’expressió de la noia, hi havia un pòsit de força que encenia el desig d’ell, una atracció que va voler reprimir-se perquè rebentava totes les costures de la licitud i de la decència.

Ella va inclinar lleugerament el cap i va dir:

—Oi que vostè també el troba a faltar? —va sospirar—. Així em pot entendre. Vostè és de les poques persones amb qui puc compartir aquest sentiment.

Les dues figures van prosseguir en silenci el seu trànsit al costat de l’Ebre, el riu roig dels ibers. En aquella hora, pels anomenats jardins d’Atenea, camí cap al nucli antic, no hi havia pràcticament cap vianant. La nit era fresca i pacífica, la resplendor dels fanals que seguien el camí del parc es projectaven sobre l’empedrat del terra com si dibuixessin un teixit de tinta, els sorolls de la ciutat se sentien llunyans i lleus, de vegades confosos amb la remor del corrent del riu que acompanyava el passeig de la mongola i del protonotari. L’absència de gent va aguditzar l’instint d’alerta d’en Màrius. D’ençà dels fets de Guadalcanal que ell, en la compareixença de la nit i del silenci, havia de conviure amb una onada de por irreprimible. Una sensació en aquell moment atiada per la seva solitud vulnerable i per la possibilitat que, de darrere dels arbustos, saltés de cop i volta algun assassí a sou —aragonès, mossàrab, andalusí…— per enfonsar-li una daga entre les costelles. Tenia molta por, i molts motius per malfiar-se.

—El més trist —va fer ella— és que el llegat d’en Bernat se l’endurà el vent. No té raó, senyor protonotari: ningú no deixa testimoni del bàndol dels derrotats i la Confederació no sobreviurà a aquesta envestida. Vostè abomina dels anys de pau i, en veritat, aquesta pau tan llarga els ha col·locat en una seriosa posició de…, com ho diria…, vessament. Han arriscat massa poc i la polpa de qualsevol dels fruits que hagin engendrat ha començat a podrir-se. Recordi la interpretació d’avui i La cançó del lladre que tant l’ha emocionat, perquè ni tan sols la música que s’escolta a la Confederació se salva de transmetre aquesta sensació de final. Les arts són les primeres que s’avancen a la pèrdua, potser per això els mongols mai no hem creat res remarcable i ens hem conformat que pintin, escriguin, esculpeixin o componguin els pobles que hem dominat i que, a més, parlaven de nosaltres.

Aquest comentari hauria d’haver despertat l’interès d’en Màrius més que l’esquinçada de vestidures d’una vídua devorada pel sofriment. La Yu Xin parlava com l’agent que les autoritats sospitaven que era i no com l’esposa lleial i sensible que havia perdut els seus objectius existencials. I, en canvi, les preocupacions d’en Màrius es trobaven força lluny de parar l’orella a aquelles paraules intrigants i potser reveladores. Mentre la Yu Xin s’embolicava en els seus vaticinis polítics, en Màrius es deixava caure rodolant pels revolts d’una atracció que li estava calcinant la serenitat.

—Només cal entrevistar-se amb aquesta massa ronyosa —deia ella—, amb aquest pallasso que us fa de Prínceps, per entendre que esteu condemnats, que no sobreviureu i que tot el que heu construït durant segles restarà abandonat enmig de la vegetació espinosa.

Ell va aconseguir mitigar els efluvis de la sensualitat. Només es va centrar quan va reconèixer que el sobtat deler per la Yu Xin no procedia de les retorçades pulsions eròtiques pròpies d’un home d’edat crepuscular, sinó de l’impuls natural per fecundar una dona jove, fèrtil i sola. Només el vigor d’un desig que culminés amb la reproducció animal frenaria aquella implosió de negativitat que sentia instal·lar-se en el seu interior i en la inèrcia dels sentiments col·lectius. El pressentiment de la voluptuositat, tan desconegut per a en Màrius durant tant de temps, es va anar retirant durant uns llargs minuts com un arc d’escuma feble que retorna al mar abans de dissoldre’s:

—Si et pregunto pels indicis reals que et porten a aquestes conclusions —va dir ell—, no et podré deixar sortir de la Confederació. Ens cal que ens transmetis tot allò que sàpigues sobre Khambalik.

—Tampoc no tinc enlloc on anar —va dir ella amb un gest de ressentiment—. Jo vaig créixer aquí, no estic lligada a Mongòlia.

—Ens ajudaràs, doncs?

—Em sobrevaloreu. No tinc contactes privilegiats, només intuïcions. Però, sí. Restaré aquí almenys fins que la situació sigui insostenible. A més… —va fer una pausa vacil·lant, la suspensió exquisida dels seus llavis esteparis, estovada per un somriure lleugerament salpebrat va fer que el color li tornés a la mirada—, a més sóc l’hereva Tallaferro. Disposo del Palau de Besalú, del Casal de Barcelona i de les altres propietats d’en Bernat. Qui marxaria a un eixam de ciment als afores de Khambalik amb aquest patrimoni? Quin caprici del destí, oi, que els béns acumulats per una família catalana durant segles caiguin en mans d’una noia amb els ullets esqueixats?

En un altre context, ell hauria jutjat aquella sortida amb preocupació, però llavors el comentari de la Yu Xin li va semblar una poca-soltada adorable. Amb aquell gir, sense que se n’adonessin, començaven a deixar enrere el buit que havia obert la desaparició d’en Bernat.

—M’instal·laré en un lloc on no l’enyori gaire —va dir ella—. Si em necessiteu, em trobareu allí.

—I això on serà? —va preguntar en Màrius.

—Encara no ho he decidit —va aclarir la Yu Xin—. Però segur que no a Saragusta, massa a prop d’en Nuno Sanç. Com li deia, no m’agrada gens aquest senyor. No se’n refiï vostè tampoc.

—No ho faig —va admetre ell—. En Bernat mai no l’havia tingut en bon concepte i sempre m’avisava de les intencions espúries que ell veia en el Prínceps. Li hauria d’haver fet més cas.

—Sí —va dir ella amb una mirada tendra que li humitejava els ulls. Després va prosseguir amb l’exposició dels seus plans—: Demà tornaré a Barcelona. No sé si tindré prou coratge per obrir el casal de Besalú. No pateixi, ja l’aniré informant d’on sóc, ja l’hi diré.

Van arribar fins al caire de les antigues muralles, prop de la basílica de l’Assumpció, que encara conservava les restes mossàrabs bé que els catalans i els aragonesos en diguessin «estil albigès». Es van aturar un moment i en Màrius va alçar la mirada per contemplar els relleus dels segle XVI que decoraven el pòrtic de l’església. Es tractava de les escenes del Llibre dels dos principis, amb els enfrontaments entre els àngels i Satanàs, que mostraven la cosmogonia càtara. Les figures estaven modelades amb una força portentosa, carregades amb les estries dels músculs i els tendons en un estil molt més opulent del que després caracteritzaria l’art sacre a la Confederació. El protonotari va respirar i li va preguntar a la Yu Xin, que no semblava mostrar cap interès pels relleus:

—Vosaltres, els mongols, creieu en la reencarnació, oi?

—El règim socialista de Khambalik va prohibir les religions tradicionals, només permet el culte al progrés i l’autoritat dels membres del Comitè central —va explicar ella—. Però la gent continua practicant els seus ritus en la clandestinitat, una fusió de creences procedents del budisme i del xamanisme influïdes per la doctrina de la roda dels naixements i de les morts.

—Així, doncs —va dir en Màrius—. Creus que l’ànima d’en Bernat es manifestarà en una altra persona?

Ella va sacsejar el cap amb un somriure trist, com si s’esperés aquella pregunta del senyor protonotari.

—Amb la seva bondat potser ja ha arribat a l’estat de la beatitud i no tornarà a la terra —va dir amb mirada distant i plena de malenconia—. Però algunes de les faltes i de les impureses que va cometre, primordialment aquelles que vàreu fer que cometés, potser l’arrosseguen a un altre cos, sempre cap a una existència millor tot i que m’és difícil pensar en un destí millor que el que va viure.

La total estranyesa que en Màrius sentia per aquestes filosofies no va impedir que, per uns moments, copsés la possibilitat de buscar el nou cos en el qual en Bernat s’hauria reencarnat. En aquest parèntesi reflexiu, la Yu Xin, que s’allotjava en un dels edificis medievals reconvertits en hotels de luxe del centre de Saragusta, va decidir acomiadar-se.

—Em posaré en contacte amb vostè —va assegurar-li abans de deixar-se engolir per les ombres. I en Màrius seguí les seves passes que s’allunyaven, tot oblidant-se d’en Bernat, i va continuar amb el pensament fixat en la mongola abans d’embarcar-se a l’auriga que l’estava esperant al cap del passeig, amb el pit il·luminat de possibilitats.

«El gran moment de l’amor és abans de començar», va evocar les paraules d’un escriptor que admirava, i amb això li semblava que estava a punt de concloure l’etapa en què havia restat al marge de la nosa dels desigs i també de la literatura que engalana la brutalitat del desig.