13

Va vetllar-la durant els dies següents i va traslladar la constància que havia dedicat a la pregària a la cura escrupolosa de la malalta. La recuperació de la Bruna, l’encesa que es començava a estendre pel seu interior va coincidir amb l’etapa més rigorosa d’un hivern especialment inclement: tempestes de neu i ràfegues de vent que fuetejaven el vessant de les muntanyes. En Conrad es va alegrar que, a causa del temporal, l’activitat militar s’hagués reduït a la mínima expressió i així es pogués ocupar de la seva estimada. Els seus precs havien estat escoltats. La contemplació de la Bruna, encara que fos immergida en la convalescència i en la seva vulnerabilitat, significava per a en Conrad assaborir un paisatge feliç. Sol amb ella li premia la mà i es perdia en llargs monòlegs, es confessava com abans ho havia fet davant de la relíquia:

Oh, Bruna, t’he trobat entre la jungla dels morts, i de la mort i de l’infern has portat la bellesa pura, arrencant dels racons més immunds i putrefactes la lluminositat d’existir. Ets tota obra, destí complert, germen en floració, resplendor de la branca de l’amor. Mentre descanses totes les flames de la terra es desvetllen. En els teus narius, lleugerament inflats pel respirar, s’obren les portes d’un imperi, la veta immutable al voltant de la qual gira el flux de les estacions i dels deserts. El teu retorn em fa humà. Em fa més que humà. Hi ha hagut un rastre d’eternitat en la teva aparició, sembla que ja no calgui patir més.

I recitava de memòria a la figura silent els versicles d’un eremita que havia estudiat les setmanes anteriors en el refugi de la seva cambra:

L’amor és una potència unitiva, aplegadora. Mou els superiors a éssers providents envers els inferiors, uneix els qui són d’un mateix rang comunicant-los entre si, i impel·leix els inferiors a convergir cap als qui són millors i superiors. En l’amor es copsa el reflex de l’Ésser, el seu rastre més proper.

I també li agradava evocar els escrits del grandíssim Ramon Llull, el místic mallorquí i fundador del català literari, paraules escrites tot just després de la conquesta de l’illa per a l’infant Jaume mentre el seu pare, el sobirà Pere, continuava les seves campanyes triomfants a l’Alvèrnia contra els francs:

Alt est, amat, en tes altees, a les quals exalces ma volentat, exalçada en ton exalçament ab ta altea, qui exalça en mon remembrament mon enteniment, exalçat en ton exalçament per conèixer tos honraments e per ço que la volentat n’haja exalçat enamorament e la memòria n’haja alta remembrança.

Aquesta cascada de metàfores i d’ensenyaments contrastava amb les prosaiques converses que mantenia amb el doctor Blancafort quan visitava la pacient i es distreia tot perorant amb el cap del batalló. En Conrad, que reprimia els seus sentiments, temia haver de suportar algun dels estirabots lascius del metge dedicats a la noia, però semblava que en Blancafort, home lúcid, que no desconeixia el vincle d’afectes que en Conrad abocava cap a la Bruna —si jutjava la vigilància d’en Conrad sobre la malalta—, sempre es va mantenir respectuós i desviava els seus comentaris cap un seguit de consideracions socials que, si haguessin estat escoltades per alguna de les autoritats d’Argel, més aviat es podrien haver interpretat de sedicioses.

—Quina pobra noia! —exclamava en Blancafort sense cap matís mal intencionat—. És increïble que hagi sobreviscut a la gola del llop. Els nostres dirigents parlen de democràcia i d’igualtat però envien els més desafavorits a les missions més arriscades. No tenen decència!

En Conrad li donava corda:

—Quan vivia missier Tallaferro, afirmava que en els treballadors hi havia la gran esperança de la Confederació.

—I això ho deia ell, que no havia treballat mai? —esclatava en Blancafort que, en el blasme cap a un dels darrers herois de la pàtria, estava entrant en un terreny delicat—. Aquest és el resultat de tant classisme, de tanta inèpcia i de tant mirar-se el melic: la mala consciència de la noblesa ens ha portat al desastre!

Contra allò que es pogués suposar, en Conrad cada vegada se sentia més còmode en aquell ambient de confidències. No tenia cap garantia que en Blancafort no estigués fent el doble joc: induir-lo a parlar i després anar a corre-cuita a delatar-lo. Totes les impressions que s’havien intercanviat podien, així, ser conegudes per algun capitost proper a en Màrius Gal·lè de la manera més senzilla. No obstant això, la proximitat amb la persona que condensava tots els seus delers, retrobada després d’un interminable eclipsi, accentuava encara més el decantament d’en Conrad cap a la sinceritat. A la Confederació hi havia llibertats, va pensar, encara que la guerra ho empastifés tot.

—Els plebeus ens hem comportat massa temps com a patricis —va dir en Conrad—. Noms pomposos per a patrimonis eixuts. A les arques de la meva família mai no hi va haver una lliura, encara que els dignataris ens respectessin per haver mantingut incòlume el servei a les autoritats civils i haver servat els misteris de l’Ésser durant generacions. Fixa’t en la Bruna, reclutada en el correccional de Tolosa on la tenien confinada després d’haver cremat viu el padrastre que la maltractava. La Confederació va saber reconduir les seves pulsions psicòtiques tot vestint-la d’uniforme, amb unes responsabilitats.

La cara d’en Blancafort es va il·luminar amb les paraules d’en Conrad, també content de parlar en un moment en el qual la confiança semblava un bé inaccessible.

—Hauríem d’haver engegat els nostres superiors i no deixar que ens enviessin al cadafal —va dir mentre li prenia la temperatura a la convalescent.

—Almenys els mossàrabs han inventat les bèsties que els fan la feina bruta —el va interrompre en Conrad—. Nosaltres encara explotem persones.

—El poble baix, per les altes instàncies de la Confederació, sempre hem estat una colla de puters i de borratxos que no mereixíem cap distinció —va observar el metge amb la seva habitual murrieria—. Ep! Això no treu que alguna vegada, com en el meu cas, sigui veritat.

En Conrad va riure. Feia molt temps que no se sentia tan bé. Va deixar transcórrer uns moments de silenci mentre en Blancafort acabava la seva revisió.

—Em sembla que aviat es despertarà —va dir el metge, comentari que encara va omplir en Conrad de més satisfacció. Després el monjo guerrer va inspirar una mica d’aire, com si anés a capbussar-se per dir una cosa important:

—Creus que hem de desobeir Argel?

Estava al caire del consell de guerra. En Blancafort va evitar donar a les paraules d’en Conrad la transcendència que tenien i, sense desviar la vista del rostre de la Bruna i de l’estesa dels seus cabells sobre el coixí blanc, va respondre amb una lleugera, gairebé imperceptible, acritud:

—Hem de viure i de gaudir al màxim.

En Conrad va tornar a somriure i l’ambient es va relaxar. En Blancafort va continuar:

—Aquesta doctrina del «Ni un pas enrere» que promou en Màrius Gal·lè em sembla que l’haurem d’aplicar no pas a frenar els mossàrabs sinó a altres menesters. Ni un pas enrere a l’hora de tocar cuixa, per exemple, ni d’escurar la bóta.

—Hi estic d’acord —va dir amb suavitat en Conrad i, sense inhibicions, va acariciar la galta de la Bruna.

—Ara que l’hivern ha entrat en la seva fase més cruenta i que ningú no mourà un dit hauríem d’aprofitar per celebrar que encara no l’hem dinyat. Faré que cridin unes quantes bagasses de Terol i ens ho passarem d’allò més bé.