20

Ell va intentar desviar l’escomesa per una altra banda:

—Necessites ajut, Yu Xin. Això no és normal. Hauries de marxar de Tóldoth un temps i canviar una mica d’aires. L’ambient nociu d’aquesta ciutat t’està afectant i acabarà per enfonsar la nostra relació. Potser hauries de tornar a Barcelona uns dies, instal·lar-te al casal de Besalú…

—Et vols desempallegar de mi, oi? —va dir ella, amb la veu picallosa i els ulls encesos, cada cop més histèrica—. No m’enganyis! Te’m vols treure del mig per poder fornicar desaforadament amb la teva puteta!

—Ja n’hi ha prou!

Va ser com si ell l’estabornís amb la mirada. Ella va emmudir de cop, refugiada en un sanglot i ell es preguntava com la perseverança de la seva formació, l’equilibri que exigien les seves responsabilitats i l’esforç que demanava l’èxit en el seu afany de lideratge estaven a punt de naufragar a causa d’aquelles torbonades domèstiques. Va començar a recuperar l’empatia per la castedat dels germans de l’Orde —continuava tanmateix ben convençut que tots eren, en realitat, una colla de pederastes— i va lamentar no haver fet gaire cas a en Màrius quan va avisar-lo. Topava de sobte amb la cara esperpèntica de la intimitat, l’expansió amorfa de les passions que desballesten tot projecte de maduresa. En Bernat havia confiat massa en un ideal. Ell també s’havia equivocat en invertir massa anhels en una persona, en buscar en la seva dona una ànima bessona, una unitat primitiva, una assegurança de vida existencial, també havia actuat amb desmesura a l’hora de reprimir el seu desig nòmada per satisfer la seva necessitat de caliu. Però estava fent una guerra i necessitava una gruta de pau. Tenia dret al seu àmbit de sojorn per eliminar la solitud nocturna i les angoixes dels amenaçats que dormen només envoltats de la fredor dels llençols. Sentia com si, a prop de la Yu Xin, s’endinsés de sobte en un núvol d’antimatèria.

Aleshores, llunàtica, amb un canvi d’humor abrupte, el va abraçar amorosida i li va suplicar que la perdonés.

—Ho sento, amor, ho sento. No deixaré que els meus desvaris acabin amb nosaltres —i va atraure suaument el cap d’ell al seu pit mentre li passava la mà pels cabells com una mare que acarona el seu fill—. Pobret! Ja tens prou problemes i jo encara ho complico més tot.

Semblava que el temporal havia remès, però aleshores la Yu Xin va agafar-li amb totes dues mans la cara per les galtes, va forçar que el mirés fixament, i amb una veu una mica espectral, li va fer un oferiment que en Bernat, aquell home recte i amb una vocació incondicional per l’ordre i la tranquil·litat d’esperit, va trobar excessivament inquietant:

—Pots fer el que vulguis, amor. El meu deure és rendir-me al teu goig, servir-te en tots els teus capricis. Per què no li dius a la teva amiga que vingui i sopem junts? Us prepararé els meus khuushuur. També tenim els assortiments de iogurts i formatges que em subministra la meva família. Segur que us agradaran molt.

—M’estimaria més que sopéssim tu i jo sols —va respondre en Bernat una mica incòmode. Aquella mena de reaccions el situaven fora de les coordenades en les quals ell estava acostumat a moure’s. Malgrat tot, el va alleugerir que l’ànim de la Yu Xin hagués entrat, ni que fos amb aquell insòlit oferiment i durant uns instants, en un cicle apaivagat. Ell va recordar també els ensenyaments dels germans de l’Orde, quan, amb la seva misogínia habitual, li van explicar l’origen etimològic i conceptual de la paraula virtut: l’esforç de la intel·ligència masculina activa per dominar la completa impredictibilitat del caràcter femení. La fortalesa i la tenacitat de l’home és recompensada amb la possessió de la dona mentre que la feblesa masculina és pagada amb la traïció i amb la volubilitat. D’aquí la relació entre virtut (virtus), virilitat i home (vir). En Bernat va aprofitar aquella clariana en la qual, de sobte, la Yu Xin havia recalat, abraçada a ell en silenci, per iniciar el moviment de sortida.

—Haig de marxar —va dir, lacònic, sense que trobés les paraules per donar forma a tot el bolic de pensaments que se li agrumollaven al cervell.

—Estaria abraçada a tu durant mil·lennis —va dir ella i, amb aquesta declaració, en Bernat va retrobar l’estima i la devoció per la seva dona que en cap moment, ni tan sols enmig d’aquelles confrontacions enceses, no havia deixat de professar d’ençà que l’havia coneguda. «Paciència», va pensar, «cal molta paciència». Va veure que l’única manera de mantenir la salut mental i el vigor davant d’aquelles envestides passava per acceptar que podia perdre la Yu Xin i els projectes que havia concebut amb ella i que en algun moment li havien semblat d’importància cabdal. Intuïa (i no s’equivocava) que només assoliria el plaer suprem quan menys fal·lera posés en la seva recerca. En Bernat se sorprenia de la seva capacitat de renúncia. Ara, no en una crisi política sinó en una fractura personal, aplegava els fruits del seu ensinistrament. Què tenia al davant? Una dona feble de la qual havia de tenir cura, una tasca que havia de compaginar amb l’esforç de nodrir la seva independència i el seu món propi. La Yu Xin es va incorporar amb un gest àgil que transmetia frescor i ganes de gaudir.

—No has menjat res —va dir—. Au, fes un mos, ni que sigui d’una revolada.

—No tinc gana —va fer ell amb suavitat—. A més, m’esperen. No poden continuar sense mi.

—Bé, no t’amoïnis —va amollar ella en un to completament diferent, reposat i amable—. La sopa i l’assortiment de verdures es poden conservar uns dies. Ho recolliré i ho començaré a preparar tot per demà.

—Suposo que tornaré cap a mitja tarda.

—T’esperaré —va dir i es va dirigir a la cuina. En Bernat va sentir el repic innocent i alegre dels estris amb els quals jugava mentre ella concebia l’àpat de l’endemà i la presentació que oferiria al comensal. «Almenys la deixo animada», va pensar ell abans d’acomiadar-se i d’anar cap a la comissaria.

La nit era clara, presidida per una lluna gairebé completa i tenyida d’un roig salvatge. El reflex de l’astre humiliava els neons de Tóldoth, que semblaven empal·lidir al seu costat. Un rellent que s’havia instal·lat pels carrers durant el crepuscle li va aclarir el cap. Va decidir que no s’amoïnaria. No s’amoïnaria ni pels mossàrabs, ni per la Yu Xin. A diferència del pobre diable que havien enxampat i a qui en Camatort li estaria enfonsant el cap dins una bassa d’aigua per esprémer-li unes gotes d’informació, ell encara conservava els seus privilegis. Pertanyia a la casta dels amos, a la «raça dels aeris», com havia dit un poeta, i això era molt difícil de capgirar. Fins i tot encara que els mossàrabs haguessin emancipat el seu país i haguessin consolidat la seva hegemonia el pes de l’antic sistema encara els influiria en les actituds més quotidianes durant dècades. Segur que algun ciutadà de la nova república encara parlaria «d’aquí, a Catalunya» per referir-se a algun costum de la seva terra. Els canvis, tant en els països com en les relacions, sempre són difícils.

L’estrèpit del motor d’una nodrissa va destorbar els seus pensaments. D’ençà que havien començat els disturbis que la ciutat s’havia tornat silenciosa. Els carrerons del barri vell refulgien amb una llum blavissa que els conferia la bellesa d’un decorat o d’una ciutat abandonada. Estaven fent servir la violència i la violència aïllava no només les persones sinó també les coses. La coacció els deslegitimava cada dia i Tóldoth responia mostrant l’aspecte d’una plaça a punt de ser lliurada a uns altres senyors. Els pocs vehicles que circulaven esbufegaven amb la remor d’una hèlix cansada. Només havien encès unes deu habitacions de l’hotel en forma de minaret helicoïdal que s’alçava a l’altra banda del riu.