24

Almenys van deixar enrere les carenes i van arribar fins a la plana, damunt la qual, i sense reserva de carburant, en Blancafort va aconseguir aterrar suaument enmig d’un camp abandonat.

El quadre d’orientació assenyalava que el port de València no era gaire lluny, potser a mig dia caminant, per bé que ignoraven si encara es trobaven en territori de la Confederació o l’onada mossàrab ja els havia ultrapassat i havien anat a raure a algun lloc de la rereguarda enemiga.

El cataclisme semblava ser de grans proporcions, el front havia saltat fet miques, potser no sols des de les posicions de Terol sinó també per múltiples bandes. En Blancafort no estava segur de si anar a la ciutat i d’allà provar d’embarcar-se en una nau mar endins o d’avançar per terra fins a la frontera andalusina i des d’aquell territori, d’incògnit, atès que els andalusins mantenien la seva aliança amb els mossàrabs, trobar alguna sortida cap al nord d’Àfrica. Quan va exposar el dilema a en Conrad aquest no va contestar, afàsic. No tenia cap reclam per continuar, cap esperança, cap consol. Romania estès a la butaca amb els ulls mig closos com si, en elevar-se el vidre de la cabina, hagués de mirar a través d’una tempesta de pols.

—Au, anem —va comminar el doctor—. Aquí ens enxamparan, hem de trobar un lloc per posar-nos a recer.

Va trigar uns minuts a desactivar els ressorts de seguretat i a incorporar-se. Seguiria en Blancafort per pura inèrcia.

—De moment anirem a peu cap al sud —va resoldre el doctor—. No em vull arriscar a acostar-me a València i que ja l’hagin pres.

Van abandonar la nodrissa. Al principi de la travessia el paisatge estava marcat per un caràcter erm i solitari però a mesura que avançaven, tot vorejant les vil·les properes a la València metropolitana, es percebia la petja de l’activitat agrícola, les hectàrees dedicades al cultiu de la fruita, de les hortalisses, dels farratges, tot aprofitant la fertilitat de la desembocadura del riu. La producció, amb tot, semblava desatesa. Aquella temporada els cítrics no havien estat collits. En Blancafort va agafar uns quants fruits dels arbres, va arrencar-ne la pell i va engolir els grills amb voracitat mentre el suc li regalimava per la boca i pels dits com si es tractés de sang en devorar carn crua tot just després d’haver esquarterat la presa. No havia menjat res d’ençà del «sopar de gala» i estava famèlic, i allò, almenys, no eren pastilles ni succedanis transgènics.

—La partida encara s’allargarà —va dir, orgullós de l’astúcia que li havia permès esmunyir-se entre el carnatge—. Ho explicarem als nostres néts.

En Conrad assentia mut. No sabia a què es dedicaria tot el temps que li restaria si sobrevivien a aquella empresa.

—Hauríem de tornar cap a l’oest, aquí ens detectaran amb el simple reconeixement d’un androide d’exploració —va suggerir en Blancafort en reiniciar la marxa després d’un breu descans.

Abans de la posta, una remor va fer posar en guàrdia el doctor. Es van poder amagar dins una sèquia i es van embrutar els pantalons amb l’aigua i el fang. El pas confús i destarotat del grup va fer alleugerir en Blancafort, mentre en Conrad continuava en la seva letargia.

—Són dels nostres —va dir, i va sortir de l’amagatall, tot fent senyals amb els braços perquè algú s’aturés.

Es tractava de les restes d’una brigada, un poti-poti de soldats procedents dels estats que s’havien mantingut lleials a la part catalana de la Confederació, a més de valencians, hi havia mallorquins, sards, maltesos, provençals, corsos i mogrebins que havien reclutat a la capital argelina, tots avançaven espellifats, amb la faràndula dels combois que transportaven algunes peces d’artilleria que s’havien salvat de la devastació. Les cares expressaven la desolació i l’horror. Magres i bruts, aquell galimaties d’habitants de la guerra es desplaçava com una legió de desencarnats. Suraven com les deixalles d’un naufragi. En Blancafort va aconseguir cridar l’atenció d’un dels oficials que comandava l’estampida.

—Capità mèdic Eugeni Blancafort, del batalló destacat a la fortalesa del Vil·lar, corredor de Terol —es va presentar.

Aquell que semblava trobar-se al comandament de la tropa va adreçar-li una mirada despectiva:

—Encara hi ha algú allà dalt? —va preguntar fatigat, sense cap mena d’insinuació de la qual es pogués pensar que els acusava de deserció.

—Em sembla que som els únics.

—Aquell gairebé és un cadàver —va dir l’oficial tot assenyalant en Conrad que, mentre sortia de la sèquia, amb uns moviments flàccids, va ensopegar i va caure esparracat entre els solcs d’un conreu.

—I doncs, cap a on van? —va preguntar en Blancafort, tot caminant al costat de l’oficial que no s’aturava.

—Fins ahir anàvem cap a València —va respondre de mala gana sense abandonar la mirada insolent—. Però avui hem sabut que València també ha caigut. No ha resistit ni una nit. Els mossàrabs ja controlen el port i han trencat tots els fronts. Qui sap si en Gonçalves de Montalvà ja ha arribat a Barcelona. Tenim ordres de replegar-nos al Grau de Gandia, on sembla que ens espera un transport per evacuar-nos cap a Argel.

Per uns moments en Blancafort va pensar de demanar permís per afegir-se a l’expedició, però de sobte s’aturà en sec i va deixar que la columna passés al seu costat i s’allunyés sense que l’oficial ni ningú mostrés cap interès per ells.

La intuïció del doctor es va mostrar una altra vegada encertada: la companyia esgarriada encara no s’havia allunyat camp a través quan va aparèixer per l’horitzó un bombarder mossàrab que va atacar-los. Altre cop amagats precipitadament a la sèquia, en Conrad i en Blancafort es trobaven massa lluny per rebre l’impacte de les explosions però encara prou a prop per ser testimonis de l’extermini d’aquells desventurats. En Conrad aixecava de tant en tant el cap per damunt de l’esvoranc —fent cas omís dels retrets del doctor— i observava com el ventre de la nau gairebé fregava les copes dels arbres per vomitar tots els làsers que fonien cossos i màquines en un terrible alarit conjunt. Andanades i confusió esgarrifosa. L’experiència, que evidenciava el dolor, el patiment extrem i la mort dels soldats esclafats com insectes, la prova manifesta del caràcter insignificant del pas per la vida, no va ser aplicada per en Conrad al seu propi «jo». La condemna dels altres li va proporcionar, contràriament, un petit bri d’impuls per valorar els instants en els quals encara continuava existint.

—Fes el favor d’acotar el cap, maleït sigui! —bramava el doctor.

—Per què? —va protestar en Conrad—. Al cap i a la fi, fem el que fem, ens trobem en mans del destí.

Estava posseït per un sentiment de conciliació encara que fos a costa de la desgràcia dels altres, d’assistir a la conversió d’homes amb la seva consciència, la seva memòria i els seus sentiments en una pila d’ossos carbonitzats. L’egoisme i la crueltat es transformaven en les seves noves fonts de subsistència. En Blancafort, en canvi, sempre tan serè, tan ponderat, va continuar immòbil i tremolant fins i tot una estona després que el bombarder s’hagués allunyat en direcció a llevant tot deixant enrere el seu macabre rastre de víctimes i de fumarada.

En Conrad va redreçar-se, com si ara li correspongués a ell liderar l’expedició. Havia millorat el seu humor, mentre que en Blancafort es tancava en una expressió esquerpa i pessimista.

—No havíem d’anar cap al sud? —va dir en Conrad amb un dring revivificat.

—Estic cansat —va al·legar en Blancafort—. No tinc forces.

—No ens podem quedar aquí —va ordenar en Conrad—. Els mossàrabs podrien tornar per assegurar-se que ningú no ha sobreviscut. Provem de descansar quan tornem a algun territori més muntanyós.

—Bé —va sospirar en Blancafort—. Sembla obvi que no podem pensar en una fuga per mar.

La pols i el fum negre procedents de la zona del bombardeig van difuminar la visió de les rengleres de cultius i això va enfonsar el doctor en una depressió encara més intensa. Només pressentia perill i por. Unes passes enllà de la séquia va caure de genollons, las.

—No puc, no puc seguir —sanglotava.

—Som vius i ens en sortirem! M’ho has estat prometent tots aquests dies! Ara no pots defallir! —va dir en Conrad mentre l’estirava del braç perquè s’aixequés—. Començo a creure que em retrobaré amb la Bruna. La beatitud existeix i és compartir l’eternitat amb les persones que estimem.

—I aquests? —va dir el doctor, mig en llàgrimes, tot assenyalant en direcció als fragments dels soldats malaguanyats.

—També hauran retrobat els seus —va xiuxiuejar en Conrad amb una seguretat inconcebible només feia unes hores.

—Potser no tinc esperança —va dir en Blancafort mentre avançava una cama per iniciar la seva incorporació—, perquè mai no he estimat ningú.