12

Des del despatx del palau, en Màrius observava com s’enlairaven els primers caces de reconeixement: eren naus invisibles als radars o, almenys, a la tecnologia de radars de la qual disposava la Confederació i les nacions veïnes. Ningú no estava segur si, com els serveis d’espionatge havien insinuat, l’ajut estranger a la revolta mossàrab els havia dotat d’armes de factura desconeguda a Occident. Ni tan sols la Yu Xin li havia esclarit res sobre aquest aspecte. Esperava que els caces d’observació aportessin més dades concretes sobre l’amenaça a la qual s’havien d’enfrontar. Tanmateix, pensava en Màrius, un avenç tecnològic en les mesures de detecció no revelaria gaire més secrets dels que extreien els talps en les seves pràctiques tradicionals.

—Una ofensiva contra els assetjants de Tóldoth ja és impracticable —confirmava l’informe d’un agent consignat al seu port de comunicació—. Una proclama a la ciutat tindria via lliure.

La informació sobre la Catalunya Nova cada cop semblava més agònica per als interessos de la Confederació.

—Saben que venim? —va preguntar en Màrius.

—No serem a temps d’aturar-ho. La ruptura es consumarà abans no disposem dels reforços —va valorar l’agent—. Per sort, el perímetre defensiu es manté consistent, però si l’aixecament es produeix a l’interior de la ciutat l’artilleria serà poc efectiva i la dotació d’homes escassa per contenir els revoltats.

—Murgades, aquell empresari de la Catalunya Nova que havia flirtejat amb els rebels —va dir en Màrius, «aquell que vam eliminar», va pensar mentre parlava—, em va recriminar una vegada que encara no haguéssim desmantellat la renglera de bateries que encercla Tóldoth, com si fos exagerat preveure una revolta nacionalista cinc-cents anys després de l’annexió. Ara hem d’agrair que els nostres antecessors mai no acabessin de confiar en els mossàrabs.

—Sí, la política a la Catalunya Nova es va manifestar encertada, Excel·lència —va admetre l’agent que, en repetir el criteri d’en Màrius, també li estava retent obediència.

—Almenys fins que ens va tocar comandar-la a nosaltres —va fer en Màrius amb un deix sarcàstic—. Ah, Murgades! El típic mossàrab que creia en la conciliació, en l’entesa dels pobles de la península en peu d’igualtat. I per darrere anava punxant amb les seves insídies, alimentant la conspiració…

—Gent seva està dirigint la defecció —va avisar l’agent.

—Hauríem d’haver desempolsegat els canons abans —es va lamentar en Màrius—. Disparar els obusos als primers senyals de revolta. La por els hauria desactivat i la majoria, de la qual darrerament tant presumeixen, s’hauria desfet com un terrós de sucre. En Bernat s’equivocava quan ens recriminava que havíem actuat amb massa agressivitat contra els primers terroristes. Tant de bo ens haguéssim anticipat a les seves accions. Així hauria quedat clar per a tothom que no hi havia camí del mig. Saps quina es va empescar el rei Martí III quan va divisar Tóldoth abans de la càrrega contra la ciutat?

—No ho recordo, Excel·lència.

—Va dir: «Caldrà que bombardegem aquesta ciutat cada cinquanta anys per mantenir-la fidel». El rei ja ho veia clar que els mossàrabs eren mala gent però no li vam fer cas. Hem aixecat la bota durant massa temps i ells han sabut progressar mentre nosaltres miràvem cap a una altra banda. S’han empobrit però han preservat la seva identitat, les seves diferències respecte a nosaltres, el seu sentit de comunitat. No han parat fins que no han trencat la Confederació.

La comunicació amb l’agent es va interrompre a causa d’algunes interferències. La tecnologia fallava sovint en les conferències amb la península, tot i que també es podia tractar d’algun senyal que revelés un intent d’intercepció. En Màrius va pensar que caldria revisar els protocols de seguretat per mantenir la confidencialitat de les converses. Estaven massa exposats.

Mentre esperava que es tornés a concretar la imatge i la veu de l’agent, el nou Prínceps rumiava amb el cap recolzat sobre els palmells de les mans —que a la vegada s’obrien sobre els braços amb els colzes falcats damunt la consola del port— el seguit de qüestions que l’amoïnaven i que no volia deixar passar sense traslladar-les al seu subordinat, entre les quals sobresortia la necessitat urgent de saber en quina situació es trobava en Gonçalves de Montalvà. De fet, n’hauria tingut prou amb tenir dades certes sobre la seva identitat. Si haguessin disposat de més detalls de la seva personalitat, es podria predir per quin bàndol es decantaria, si continuava a sou d’una potència estrangera, si ja en ell operava l’emancipació mental i la confiança en les seves forces com per aprofitar-se de suports puntuals amb l’únic objectiu de declarar la independència. També s’ignorava si tenia la intenció de mantenir el pacte amb Aragó per desintegrar la Confederació o si les seves ambicions es veurien satisfetes amb la constitució d’un nou estat a la península i el reforçament de les fronteres interiors. «Anem massa perduts», va pensar en Màrius. «Tants segles només han estat una aparença de dominació, no hem penetrat en l’essència dels mossàrabs, no hem capgirat l’ànima. La ironia fa que el seu nom emergeixi quan nosaltres ens enfrontem al risc de perdre el nostre».

Si tenien alguna oportunitat de subsistir a aquella crisi que remetia als pitjors moments del setge allmand, en els mesos més foscos de les Guerres Alpines, aquesta passava per no menysprear ni els mossàrabs ni en Gonçalves de Montalvà. No cometre, en definitiva, el mateix error en el qual semblava caure en Nuno Sanç, de confabular-se amb una força ascendent i de recursos cada cop més descomunals que escaparien del control dels aragonesos.

Amb la marxa dels caces de reconeixement la calma semblava haver tornat a Argel. Fins l’endemà no enviarien el Pere el Gran i el seu estol de naus escorta, però no per dissuadir els mossàrabs sinó per aturar les unitats aragoneses i els seus aliats que havien penetrat pels Pirineus centrals i s’estaven concentrant a les valls abans de llançar-se cap a Barcelona. Les notícies sobre la lluita contra en Nuno Sanç eren, amb tot, més favorables que els senyals que arribaven de Tóldoth: la campanya de Saragusta per unir la Provença al moviment contra els catalans havia fracassat. Els oficials que depenien d’en Millau havien resistit a Arles els primers cops i no estava clar que els gascons, ni amb un esforç combinat amb els alvernesos, els llemosins, els tolosans i els mateixos borgonyons, tinguessin capacitat per sostenir un conflicte de llarga durada per batre la defensa del Rôno. El general Millau li havia assegurat que els borgonyons ja havien enviat secretament uns missatgers oferint-se a restablir l’ordre confederal. Encara que havien jugat el doble joc, alguns estats del nord s’estaven repensant el suport a les vileses d’en Nuno Sanç.

Una nodrissa blindada patrullava per la part alta de la ciutat que semblava gairebé deserta, com si ja hagués estat abandonada per bona part de les tropes catalanes. Sense els soldats, el comerç i la vida festiva de la medina s’esllanguirien, tornarien a la seva mandra de l’època teocràtica. La nodrissa es movia feixugament, com un escarabat blau d’acer, volava baix i semblava que anés a lliscar per la punta dels minarets.

En el port de comunicació es va densificar l’holograma d’entrada una altra vegada. La comunicació amb l’agent es restablia. En Màrius va expressar-li la queixa sobre les llacunes que persistien amb el tema d’en Gonçalves.

—Vam confiar massa en la seva oferta quan operàvem a Tóldoth —va dir l’agent tot movent el cap en senyal de desaprovació—. Estàvem convençuts que l’havíem captat, com havíem fet amb el seu pare i el seu avi.

—Sí —va dir en Màrius—. Vaig equivocar-me greument.

—Ho redreçarem, Excel·lència.

En Màrius es refiava molt d’aquell agent, malgrat que el seu historial de relació amb l’Orde —i, per suposat, amb un dels sacerdots suprems d’aquesta, en Nuno Sanç— es trobés infestat de taques negres proclius a generar suspicàcies. Intuïa quin era l’origen de la fidelitat d’en Conrad Llança, però en comptes de furgar en la feblesa d’aquell individu s’estimava més explotar-la. En Conrad, que havia après de pressa en aquella època de torbacions, va semblar intuir els processos interns que marcaven l’ànima del nou Prínceps i va voler deixar clara la seva adscripció a la causa catalana i el seu trencament amb la cúpula aragonesa:

—Recordi, Excel·lència, que el seu nomenament duu aparellat la condició de Gran Mestre. Heu retornat a l’Orde, malgrat el vostre periple mundà. I per això he demanat un canvi de tutor i dependre directament de vós.

Amb l’agreujament de les tensions bèl·liques, a en Màrius, li havia passat per alt el nou vincle amb l’estament eclesiàstic. Va pensar, cosa que el va fer somriure, en la contradicció que suposava tornar al si dels sacerdots adversos a la carn ara que havia sucumbit completament a la temptació carnal de la Yu Xin. Es trobava molt lluny dels principis continguts en els versicles albigesos que havia memoritzat en la seva joventut:

El món és el reialme del temps i, per tant, del mal. Un pervers demiürg ha fet caure la creació de la matèria on l’esperit ha anat a caure, no per un pecat original, sinó per la voluntat d’aquest demiürg malvat que la Bíblia anomena Jahvè i els cristians veneren com a Déu. El Déu vertader està fora del temps i d’aquesta creació dissortada, en lluita amb Jahvè des que el temps va tenir principi.

—Si has de ser el meu protegit en l’àmbit clerical —va dir en Màrius—, espero que m’informis dels moviments de la jerarquia. No crec que la decisió de les autoritats que hem convocat a Argel hagi caigut massa bé entre els ortodoxos.

—Si una majoria no hi hagués estat d’acord vós no hauríeu estat Prínceps —va observar en Conrad—. Coneixen les vostres febleses, i alguns les condemnen, però recordi que el comportament d’en Nuno Sanç encara és molt menys meticulós en les qüestions que importen als perfectes.

—Es troba més arrelat al vici, sí… —va dir en Màrius, en part content pel suport que semblava haver captat entre els membres de l’Orde, tot i que una determinada visió ombrívola no l’acabava d’abandonar—. Potser per això encara resisteix el maleït. Si els catalans haguéssim persistit en un rebuig frontal al món sensible, si ens haguéssim oposat a les crides de la matèria, segur que ens hauríem extingit abans.

—Els allmands van intentar anorrear-nos i van fracassar —va insinuar en Conrad—. Els va perdre l’especulació.

—Esperem que ni els mossàrabs ni els aragonesos rematin allò que els allmands no van acabar —va dir en Màrius.

Després, el nou Prínceps va entrar en més detalls sobre altres aspectes de la missió que volia encomanar a en Conrad. Li va demanar que acompanyés l’avantguarda del desembarcament i que, un cop consolidada una posició, recuperés els contactes amb els infiltrats a Saragusta i a Tóldoth, havia de prioritzar algunes investigacions en curs que podien incidir en l’evolució del conflicte. Si en Màrius no estava cridat a dirigir els combats sobre el terreny, com havia succeït durant l’ofensiva contra el califat de Barbaria, almenys volia disposar de persones de confiança en primera línia.

—Encapçalaré una brigada de xoc si m’ho demaneu —va respondre en Conrad amb una sinceritat que va consternar el nou Prínceps—. Però, amb tots els respectes, Excel·lència, hem de fer-nos la idea que Tóldoth està perduda. Seria millor concentrar els esforços contra en Nuno Sanç i posar fi a la lluita interna.

En Màrius sabia que tornava a equivocar-se si negava l’evidència, però va fer veure que no havia extret totes les conseqüències del comentari:

—Et necessito al davant de tot, sigui on sigui. Prepara’t i ja assenyalarem el lloc on t’hauràs d’unir a les tropes.

El posat de l’agent, amb el seu crani pelat i el seu rostre inexpressiu, com un autòmat, el tranquil·litzava. La seva efectivitat i la seva lleialtat eren dos atributs de valor incalculable en aquells moments. En Conrad Llança de Montagut va saludar amb una inclinació, transmetent la netedat amb el seu hàbit, el seu mentó i una vena d’intel·ligència que li solcava la templa.

—Ho faré tal com heu dit, Excel·lència.

Cap senyal d’ansietat no traspuava d’aquella efígie malgrat el risc evident de la missió. En Màrius estava convençut que el seu enviat se’n sortiria i que compliria amb tots els encàrrecs.