27

El proper cop que en Bernat va divisar els indicis de llum solar, el raig que s’avançava al dia, va ser una mica més al sud de Cabanyers, a la fondalada on es refugiava el casalot, suposat centre de tràfic d’armes entre andalusins i mossàrabs, l’enclavament conegut amb el nom de Guadalcanal, en territori del regne de Portugal.

L’aurora va créixer entre els volums d’una antiga alcassaba de murs encrostonats, erigida al bell mig de males herbes i de rajols que, en alguna època, havien estat trepitjats per visirs i per savis transmissors de la doctrina aristotèlica a la península després d’haver viatjat per alguna escola siriana. En aquells paratges, s’hi podien afegir capes de cultura, intents d’aplanament, formes de colonització diverses, però mai no s’aconseguiria sostraure de la seva naturalesa profunda de línia fronterera, espai de contesa entre les hosts procedents del nord d’Àfrica i els descendents celtes, ibers, romans o germànics que s’hi havien escampat i barrejat des de feia generacions. Els paràmetres del conflicte no havien canviat gaire des del segle XIII.

L’escamot de tropes d’elit a les ordres d’en Bernat es trobava acantonat en un refugi natural a la cota de set-cents metres de l’anomenada serra de l’Aigua, amb la vila i els objectius als seus peus. «Almenys estic situat en la posició elevada», va pensar en Tallaferro, tot invocant els ensenyaments de Su Tzu, amb la confiança que seguir les passes d’una estratègia mil·lenària proporcionés una mica de seguretat dins l’atzar que sempre impregna una acció bèl·lica.

Des de la lent de posició global, el rastreig efectuat per en Bernat, parapetat dalt d’una penya i amb l’ajut del satèl·lit, semblava que la posició enemiga responia a l’escenari esperat: un parell de sentinelles feien la ronda entre les dues obertures de l’edifici, cadascuna custodiada per dos homes més, i un altre, amb una metralladora làser, vigilava des d’una garita adossada al mur. Es tractava de mercenaris pagats pels mossàrabs que formaven part del grup de recepció a partir del qual s’havien de distribuir les armes dins la Catalunya Nova. A l’interior de l’alcassaba, la guarnició es componia de no més de vint milicians, la meitat voluntaris, la meitat servei privat que, un cop comencés l’escaramussa, havien de ser eliminats per en Gonçalves de Montalvà i els seus dos ajudants infiltrats —els agents amb els quals el servei d’intel·ligència català mantenia el contacte efectiu ja que en Gonçalves continuava sense donar la cara. Presa la fortificació, esperarien fins a l’arribada dels transports andalusins, atacarien la tropa de reforç i confiscarien el material. Després, s’esmunyirien amb les armes tot esperant que els portuguesos no advertissin la incidència i no reaccionessin amb cap represàlia.

La sol·licitud per activar l’operació, amb l’informe adjunt que havia redactat en Bernat, havia estat resposta des de l’Estat Major amb un breu «Aprovat i confirmat», cosa que, si bé estranyava perquè es desviava de la pràctica de demanar més detalls escrutadors abans de canviar de pla i d’autoritzar una missió tan delicada com aquella, va alleugerir en Tallaferro. No tenia gens de ganes de discutir amb la Consellera o amb el Prínceps per convèncer-los que una incursió amb més efectius en territori portuguès per reprimir el tràfic d’armes des de l’Al-Andalus estava destinada a crear més problemes que no pas a resoldre’n. Sortosament, els seus superiors havien estat guiats pel sentit comú que ell havia sabut dilucidar amb l’informe que els havia preparat sobre la situació. També en Màrius li havia fet costat, i potser aquest havia estat el suport decisiu per tirar endavant la missió. N’havien parlat el vespre anterior a través del portal, tot just després de tornar de la petita excursió amb la Yu Xin:

—La teva proposta em sembla la més raonable —li havia dit en Màrius—. Els membres de l’Estat Major i la direcció política ho accepten. Amb tot…

—Sí —va admetre en Tallaferro—. Amb tot ens estem refiant massa dels infiltrats, no ens ofereixen prou garanties. Però no tenim cap altra opció. Si les armes es distribueixen entre els mossàrabs de l’interior de la Catalunya Nova estem perduts.

—M’amoïna no tenir informació sobre la procedència del material —va observar en Màrius—. Podem respirar una mica alleugerits si en la transacció només intervenen els de l’Al-Andalus. Si hi ha algú més implicat, la capacitat tecnològica de combat serà imprevisible. Espero que no ens topem amb cap sorpresa.

—Bé, en qualsevol cas, és millor operar amb un escamot que amb unitats més nombroses —va dir en Bernat—. Si ens en sortim, haurem mantingut a ratlla els enemics sense malmetre les relacions amb els portuguesos. Si fracassem, almenys les baixes no seran gaire elevades i l’exèrcit a la Catalunya Nova es podrà preparar per reaccionar.

—Vés amb compte, Bernat —va dir el mestre—. Passi el que passi evita els riscos.

—Així ho faré.