21

Va mirar els ulls del detingut i de seguida es va adonar amb neguit que, indefectiblement, Mossaràbia s’independitzaria. L’havien emmanillat, colpejat, matxucat i, amb tot, la persona que havia estat rebaixada i que ara decantava el cap mig inconscient, es trobava en el bàndol dels guanyadors. En Bernat, en Conrad Llança, en Camatort —la Bruna havia desaparegut, com si hagués sentit la súplica de la Yu Xin— s’erigien davant del presoner indefens com torres de guaita i, no obstant això, es trobaven a una passa de la derrota.

«Si almenys haguéssim previst la retirada», va pensar en Bernat. Havien caigut en el parany dels febles: acceptar el martiri que els oferien com a esquer per després encastar-se contra la immensa dignitat de l’enemic. «Ells se sacrifiquen i nosaltres ens enfonsem més i més en la ineptitud». La suposada eficiència del seu equip es transformava en obtusitat manifesta, en ignorància arrogant, en coincidència de perversió, mediocritat i sectarisme, només així, creia, s’explicava que els mètodes subtils implantats des de feia cinc segles no haguessin funcionat.

—Quant temps fa que sou amb ell? —va preguntar als seus subordinats.

—No ho sé —va dir en Conrad Llança—. Sis hores, set…

—I encara no ha claudicat? —va remugar en Bernat, amb una barreja de mandra i d’enuig—. En una altra època no sols hauria confessat, sinó que hauria jurat lleialtat eterna a Catalunya. Estem perdent facultats.

—L’hem hagut d’atonyinar perquè estava molt envalentit —va intervenir en Camatort amb una expressió molesta com si patís una indigestió—. No s’ha amoïnat ni de negar els càrrecs.

Anava a ordenar que subministressin algun estimulant que envigorís el detingut per prosseguir l’interrogatori quan, com si hagués llegit la intenció d’en Bernat, el mossàrab va aixecar el cap amb els ulls ben oberts, aquell blau intens de les ninetes, aquell blau mineral, jaspiat, d’avantpassats berbers, en el qual en Bernat havia reconegut totes les febleses de la Confederació.

El presoner va observar els agents amb una barreja d’altivesa i de burla. Una gota de sang va regalimar de la seva cella partida i es va multiplicar més la percepció segons la qual, encara que es dediquessin a castigar i a destruir un cos, es mantindria intacta la força de l’ànima i dels ideals. Aquell home estava disposat a morir pel seu país i per la seva gent: això el feia invulnerable.

En Camatort s’acostà a la cadira on havien lligat el conspirador.

—Comencem altra vegada —insistí en Camatort amb un aire esgotat—. Només volem saber on es produirà l’intercanvi.

El rostre del detingut es va tornar a animar amb un somriure que a en Bernat li va semblar fanàtic. Però no va dir res. En Conrad Llança va parlar des del fons de l’estança:

—Alguns dels teus companys, més raonables que tu, ja ens han comunicat que espereu un carregament d’armes. Ara viuen en pau amb alguna propietat i una renda a càrrec de la Confederació. T’oferim un futur plàcid, ple de comoditats, amb tots els privilegis. Per què continuar aferrat a la roca nacionalista quan pots gaudir de totes les llibertats catalanes?

—Claveu-me un tret i acabem d’una vegada —va respondre amb fermesa—. Els vostres premis són carronya.

Però no havia acabat de pronunciar aquesta darrera paraula que s’endugué un cop de colze que va inflamar-li el pòmul dret.

—Idiota —murmurà en Camatort.

—Esteu vulnerant tots els drets, tots els principis… —barbotejà el detingut amb una veu feble però segura. En Bernat es va estremir quan va pensar que el detingut tenia raó i que aquelles agressions estaven transgredint tots els límits de l’Europa moderna. Què en dirien els anglesos, els frisons, els lituans o els mateixos allmands si transcendís que la Confederació tornava a torturar després dels acords de pau de les Guerres Alpines? «Nosaltres hem fet l’Europa moderna», li havia dit el seu mestre una vegada, «i nosaltres la podem desfer».

El detingut va rebre un altre cop.

—Això que acabes de dir ha estat una bestiesa de ca l’ample. Hauries de ser més sensat i cooperar.

Aleshores en Camatort es va retirar i en Bernat es va asseure al costat del detingut. Va canviar el sentit de les preguntes i també el to, més cordial i suau. Va provar d’entrar-li de manera més senzilla:

—Com et dius?

Al principi el detingut es va ofendre.

—Au, ja sabeu com em dic. Ho he escrit a l’entrada. Aquests ja ho saben.

—Jo no ho sé —va dir en Bernat i va mirar el seu interlocutor amb una tristesa que li va permetre aconseguir la primera cessió:

—Què t’importa com em dic? —es va escolar un silenci titubejant i després va afegir—: Em dic Rubinat.

—Molt bé, Rubinat. Saps per què ets aquí? M’han comunicat que no t’has defensat dels teus càrrecs. Potser ens hem equivocat i t’hem detingut per error. Els meus companys t’han maltractat perquè suposen que ets culpable, però potser no ho ets, oi? Digues, ets innocent, Rubinat?

El detingut va respondre amb un to de menyspreu per bé que va passar a tractar en Bernat de vostè reconeixent-li així una autoritat que negava als altres.

—No faci comèdia. No cal que li digui de què m’acusen. Sap perfectament per què sóc aquí.

—No, Rubinat, no ho sé.

—M’heu detingut per mossàrab —afirmà amb un somriure amarg.

En Bernat va sacsejar el cap.

—No detenim ningú per això. La Confederació respecta les diferències.

En Rubinat es va enfilar per una elucubració exaltada.

—Ens heu estat asfixiant durant segles i no suporteu que encara siguem aquí. Em podeu torturar fins a la mort però els meus compatriotes encara us continuaran fent la guitza. Si poguéssiu ens llançaríeu una bomba atòmica i ni això ens eliminaria.

—Està delirant, Rubinat —va dir en Bernat que, a partir d’aquell moment, també va tractar el detingut de vostè.

—No podreu amb nosaltres perquè estem units —sentencià en Rubinat amb uns ulls desbarrats i eufòrics.