4

Tot i els esforços que hi havia dedicat, en Conrad no havia progressat gaire en la recerca sobre la mort d’en Bernat de Tallaferro i a determinar quins agents es trobaven darrere de l’emboscada de Guadalcanal.

Els contactes infiltrats a Aragó havien interromput la comunicació des de feia setmanes, senyal que potser havien estat detinguts i neutralitzats. Tal com en Màrius sempre havia sospitat, els últims informes que en Conrad havia rebut i que havia transmès al govern d’Argel confirmaven la participació aragonesa en la conspiració contra en Tallaferro. La crisi de la Confederació i la rebel·lió aragonesa exigien estroncar la principal línia de continuïtat de l’aristocràcia catalana que el casal de Besalú representava. En aquell objectiu, hi havien convergit els enemics exteriors, com els andalusins; sediciosos, com els mossàrabs, i traïdors, com els aragonesos. També s’hi trobaven implicats altres estats de la Confederació i, tal vegada, alguna potència estrangera, cristiana (com els allmands) o no (com els nous líders encimbellats als principals càrrecs de decisió del Comitè Central de Khambalik, una conspiració que ni el matrimoni amb la Yu Xin havia aconseguit frenar).

Des d’Argel havien insistit que esclarir les circumstàncies de l’atemptat tenia prioritat absoluta sobre les altres missions d’intel·ligència, tal vegada perquè el Prínceps Màrius Gal·lè interpretava que en aquell contuberni hi havia la clau per identificar els veritables agressors al projecte confederal: aquells contra els quals no s’estaven enfrontant directament en el conflicte civil però que serien determinants per decantar la balança de la guerra. Els aragonesos feien de titelles de poders que els superaven però, tal com havia descobert en Conrad en una de les darreres comunicacions amb els espies de Saragusta que treballaven per als catalans, havien tingut motius molt concrets per promoure l’extinció de la família Tallaferro.

Al principi d’aquell període d’acantonament a les muntanyes de Terol, en Conrad havia accedit a una dada reveladora: segons li havia arribat per diverses bandes, als arxius de l’Orde a Saragusta (com després van confirmar a Argel amb les bases de dades que havien aconseguit recuperar), constava la identitat aragonesa de la mare d’en Bernat de Tallaferro: Blanca de Barnabé, morta en accident, juntament amb el seu marit, en la nodrissa estavellada contra el Puigmal, quan el fill Bernat encara era un infant, una desgràcia que cada cop semblava menys un atzar funest del destí i més una agressió consentida des de Saragusta.

Aquesta va ser la impressió que en Màrius Gal·lè va transmetre a en Conrad en la conversa que havien establert tot just es va conèixer la informació, una de les darreres vegades que havien parlat i que des d’Argel havien mostrat un cert interès en les activitats d’en Conrad i del seu batalló:

—L’Orde no errava en les seves conjectures… —va comentar en Conrad—. Recordi, Excel·lència, que ja li havia expressat aquesta inquietud quan ens vam entrevistar a Saragusta després de la mort d’en Tallaferro.

—M’ho hauria d’haver imaginat —va dir en Màrius—. En Nuno Sanç feia molt temps que treballava per controlar la Confederació. No vaig saber veure la relació amb els pares d’en Bernat i, quan vaig sospitar que van morir en un atemptat, sempre vaig creure que el blanc era el pare, Guifré de Tallaferro, no la mare.

—Però, Excel·lència, quin interès tenia en Nuno Sanç en els comtes de Besalú? —va dir en Conrad després de comunicar les conclusions que havien arribat d’Aragó.

—Em sembla, missier Llança, que Blanca de Barnabé estava cridada a accedir a l’alta magistratura confederal en el torn aragonès. Sense ella, el càrrec va ser assumit per en Nuno Sanç. Ella havia de ser la Prínceps. Suposo que si la mare d’en Bernat hagués liderat la Confederació, ningú no hauria ajudat els mossàrabs des de dins i Aragó hauria mantingut la lleialtat a Catalunya.

—Sí —va dir en Conrad—. Tot hauria anat molt millor si en Nuno Sanç mai no hagués arribat a Prínceps.