1

Els pobles veïns sempre s’acaben fent la guerra. Alguna cosa ens corca per dins i ens demana que torni a emergir el conflicte, tornar a posar morts damunt la taula. La guerra, aquesta paraula que, de tan terrible, sembla màgica, la guerra sense quarter…

En Màrius Gal·lè Pere Guillem de Constança havia escrit unes anotacions després de la seva habitual passejada de mitja tarda pels camps que envoltaven Vil·la Avítia, la possessió on passava llargues temporades i on, envoltat de la quietud i de l’equilibri adients, es dedicava a supervisar l’administració de les terres dels voltants i, sobretot, a la lectura, a la reflexió i a embastar un assaig amb moltes pretensions que només s’acabava concretant en uns comentaris esparsos.

Havia entrat a corre-cuita a l’estudi, adelerat per concretar aquell paràgraf que se li havia acudit mentre caminava, «els pobles veïns sempre s’acaben fent la guerra…», però sense donar veritable importància a les conseqüències d’unes paraules escrites sobre el paper gruixut i antic que ell feia servir per als manuscrits i sense pensar com acabaria aquella digressió.

Ell només sabia de la guerra pels records de la generació dels seus avis, una fornada que ja feia temps que s’havia extingit, i pels llibres, i va pensar que la memòria de les penalitats, dels dolors i dels sofriments d’una confrontació violenta ja restaven prou enterrats perquè una altra generació que ja no els hagués patit es dediqués a idealitzar-los, a frivolitzar-los i, per tant, a fer incrementar les possibilitats d’organitzar un altre xoc mortífer.

L’estança on escrivia s’aixecava en un segon pis de la vil·la i havia estat convertida en el centre de l’edificació. Malgrat el caràcter modern de la dependència, construïda en les últimes reformes de la casa, la peça conservava un aire vetust, amb la polseguera que acumulen l’excés d’ornaments i d’informació, sense desentonar amb l’estructura mare de l’edifici que enfonsava els seus pilars en una planta concebuda a la faiçó d’una domus romana.

L’opacitat marronosa i feixuga de l’estudi no desmentia la riquesa sumptuosa dels materials i del mobiliari que la componia: fusts de pedra cisellats amb representacions animals extretes del Llibre de les meravelles de Ramon Llull, un sostre de teginat de caoba amb revoltons coberts de mosaics, entre els quals constava la representació de la Medusa i d’Euterpe; llums d’òpal, unes butaques i unes cadires revestides de seda, una taula massissa de roure, i una biblioteca bastida sobre lleixes de marbre. No hi havia gaire artefactes: només el port de comunicació i el planisferi tridimensional que reproduïa digitalment antigues cartografies. En Màrius Gal·lè mai no feia servir ordinadors biològics per escriure, ni dictava als impressors. Escrivia encara amb estilogràfica amb un traç fi, minuciós i elegant, una cal·ligrafia que traspuava tota la disciplina i tota la civilitat que li havien inculcat d’ençà de la seva època d’estudiant i d’opositor a l’escola d’administració pública de Barcelona.

Entre els llibres que cobrien l’escriptori, destacava el primer volum de la Història de Ferran de Cardona que era obert damunt del faristol per una pàgina farcida de paràgrafs subratllats i comentaris als marges fets amb la mateixa lletra impecable, aquest cop escrita amb llapis i acompanyada de dibuixos i d’ombres que conferien als diversos fragments una imatge vagament similar a la de les glosses i les il·luminacions medievals.

En Màrius va aixecar els ulls un moment, va tancar el llibre de Ferran de Cardona i va continuar escrivint:

Havia plogut mentre escrivia, un ruixat breu i intens, i va sortir un moment a la terrassa a respirar l’atmosfera neta mentre apurava una copa de vi. La terra molla exsudava una frondositat d’olors expectants i el sol es decantava entre franges de núvols amb la morositat melangiosa de finals d’estiu, escampant illots de malva sobre els camps de vinya i d’oliveres. Què hi podia haver millor que aquells moments de sensualitat, en el migjorn amable, que ja havien cantat els poetes llatins? Mentre contemplava l’espectacle dels bancals reptant sinuosos des de la mar, va evocar les paraules d’Annius Florus, professor de retòrica a Tàrraco, que ja havia afirmat sobre aquestes contrades que «el clima és admirablement dolç i l’any, com una primavera contínua», i també el conegut epigrama de Marcial, en el qual aconsellava el seu amic Licinià d’anar a viure «a les ribes assolellades de Tàrraco, quan el blanc desembre i l’hivern desenfrenat udolaren amb el ronc d’Aquiló»:

Al sud de Barcelona i a prop de l’antiga capital romana, Tàrraco, aleshores una bonhomiosa i coqueta ciutat abocada al comerç i a la prosperitat del seu port, en Màrius Gal·lè s’hi traslladava sempre que la Consellera de Catalunya no el requeria. Allí, a la Vil·la Avítia, com havia estat batejada en honor del seu primer ocupant —el procònsol romà Cai Valeri Aviti— en Màrius estudiava, conversava al nimfeu amb qui venia a visitar-lo, tenia cura d’un petit hort i d’un viridianus que la seva mare ja havia treballat com abans ho havia fet l’àvia. Ni tan sols disposava d’una auriga. Tampoc no l’acompanyava cap lictor. El servei mínim. Una vida austera i frugal, gairebé monacal. A cada racó de la Vil·la Avítia habitava una ànima de passat i de saviesa incontenible. Històries de familiars, de personatges il·lustres, d’amors furtius, encara pul·lulaven entre els pins, els margallons i les atzavares de manera que cada parterre, cada sòcol, cada baladre conservava la seva individualitat a través dels anhels de les generacions. Allí havien contemplat les estrelles els cossetans, havien conspirat els esclaus que treballaven a les pedreres, els procònsols havien gaudit de les danses de les númides, en una de les estances s’havia allotjat l’emperador Adrià en un viatge a les terres d’on procedien alguns membres de la seva família, i una altra habitació havia acollit Ramon Berenguer III i els seus homes de confiança durant el setge de Tàrraco. Primaveres antigues sobre camps d’atzur. Matèria viva que deixa rastres en la matèria fòssil i en la memòria. A en Màrius, li agradava gaudir del temps per respirar el temps.

Un dels altres moviments que l’enorgullien era la seva progressiva independència de la qüestió emocional i la dignitat amb la qual portava el pes de la solitud i de la maduresa. La sonora trencadissa del seu darrer enllaç amb la Dolça es va convertir en una font massa intensa d’amargor per confiar que de la seqüència desig, afecte i convivència pogués sorgir alguna cosa positiva. La progressiva indiferència d’en Màrius cap al sexe potser més aviat es tractava d’una mostra de la seva decadència física. Una evolució previsible que demostrava com la moral era, al capdavall, un producte de la impotència. Però li era ben bé igual. Entre la seva feina, la lectura dels clàssics i els amics que de tant en tant el visitaven es considerava una persona en perfectum beatitudinem.

Encara més, en Màrius creia que aquells darrers anys d’ençà de la separació de la Dolça havien estat decisius per a la seva vida i per a la seva autoestima. Havia excel·lit en les diverses missions que li havien estat encomanades, havia aprofundit en la seva formació, estava servint el seu país, Catalunya, satisfent amb escreix les expectatives que en ell havia dipositat. Feia poc que l’havien honorat amb la creu de Tolosa per la dissolució de les bandes del crim organitzat a la Borgonya i les autoritats estaven ponderant la possibilitat de lliurar-li la màxima distinció: la medalla d’or de la Confederació. El plaer proporcionat per una relació fugissera mai no seria comparable a la felicitat pública i la sensació que les seves accions, per bé que modestes, es mantindrien en la memòria col·lectiva.