8

Durant una fracció de segon va poder copsar una expressió d’en Bernat que no va entendre: uns ulls oberts, com si anés a emetre un esbufec, i de sobte saltà del seient abraonant-se-li.

Semblava que anava a atacar-lo però va fer que s’acotés i la capa magnètica de l’escut personal d’en Bernat es va estendre al seu voltant just abans que una bateria de làsers procedent de la galeria fulminés tot el saló. En una estona —que a en Màrius li semblà eterna— els feixos de llum van rabejar-se en els mobles, en les sanefes de la ceràmica vidriada que espetegaven mentre les ascles procedents dels murs i dels arcs rebotaven sobre la volta de la seva protecció. Les cortines es desintegraven com si caigués una cascada de foc.

Després, un silenci. L’estança, tan sumptuosa, estava carbonitzada. L’instint, el prodigiós talent que havia portat en Bernat a integrar-se en el cos d’oficials d’elit, els havia salvat. Sonava una alarma llunyana i van sentir el sotragueig de les tropes de seguretat que anaven a cercar-los recorrent unes escales malmeses.

—Malparits! —mastegà en Màrius, amb el cor desbocat que li bategava a la velocitat dels conills.

Estava viu, a la fi. Admirava l’agilitat d’en Bernat però es recriminava no haver advertit que els anaven a atacar. Estava viu i, amb tot, es va sentir molt vell. Potser l’haurien d’haver «retirat» amb aquella acció, va pensar. En Camatort i en Conrad Llança es van avançar als altres soldats i van comparèixer amb la cara desencaixada d’astorament, de vergonya per haver fallat als seus superiors, també de por.

Quan la resta de l’escamot de seguretat els va encerclar, l’escut d’en Bernat va replegar-se com una garsa.

—Estàs bé, mestre? T’han ferit? —va dir en Bernat.

Però en Màrius es va aixecar treballosament i, sense respondre, va sublimar les seves inseguretats tot esbroncant la tropa.

—Com ha pogut passar això? Aquí? A casa de l’enviat de la Consellera? Quina colla d’ineptes! Cerqueu-los i porteu-nos-los de pressa! Els vull vius!

Una part dels agents es van separar i van embarcar cap als biplaça de patrulla, els altres, inclosos en Camatort i en Conrad Llança, es van quedar custodiant en Bernat i en Màrius i els van traslladar cap a unes altres dependències no afectades per l’atemptat. En Conrad Llança provava de disculpar-se mentre en Camatort donava instruccions a les patrulles des de la vàlvula de transmissió que duia implantada a la mà dreta:

—Ho sentim… No ens en sabem avenir… —va dir en Conrad Llança—. Els capturarem.

En Màrius sentia que el pols encara li feia tremolar les mans.

—Val més que trobeu els responsables d’això o em veuré obligat a obrir expedients —va remugar en Màrius sense gaire convicció.

—No poden ser lluny —informà en Camatort—. Estem entrant casa per casa de la ciutat vella, ho estem regirant tot.

Els van traslladar a una habitació amb parets de formigó polit i un terra de catifes superposades. En Bernat va constatar, de forma desagradable, que l’espai s’assemblava a una capella, com si algú hagués disposat aquell racó més que per protegir-los per obligar-los a rendir tribut a la divinitat i agrair així la seva supervivència miraculosa. Els van servir uns gotets d’herbes destil·lades que distribuïen a la Catalunya Nova per als funcionaris de la Confederació. En Màrius va pensar que l’alcohol el calmaria.

No calia que el seu deixeble li retragués com l’agressió confirmava els temors que només feia una estona —una estona que semblava una vida anterior— havia expressat al saló ara ja destruït del palauet. Els esperava una allau de venjances com a resposta a les provocacions. En Màrius ho va reconèixer després de beure el primer glop de les herbes anisades i respirar fondo:

—És cert, hem obert massa la ferida.

En canvi, ara era el deixeble el que havia deixat enrere la qüestió dels valors i començava a calibrar, amb una certa fredor que semblava impostada, les característiques de l’amenaça. Un cop l’autòmat sanitari els va pentinar el cos amb l’escàner per detectar si havien patit alguna contusió o alguna hemorràgia interna, i sense cap indici de seqüela greu derivada de l’agressió, en Bernat va fer un senyal amb els ulls perquè en Màrius ordenés la retirada de tothom.

—És perillós —objectà en Conrad Llança—. Podrien atacar una altra vegada.

—He dit que ens deixeu sols! —exclamà en Màrius amb una displicència que havia derivat en ràbia.

Un cop sense testimonis, en Bernat s’acostà a en Màrius. Tampoc no es podia descartar que hi hagués sensors enregistrant la conversa.

—Això ha sortit del nostre cercle, mestre. No em sembla que sigui obra dels mossàrabs. No tenen capacitat per arribar tan endins. Almenys si hi han participat no ho han fet sols. Hi ha algun traïdor al darrere, algú que ens és molt proper i que ens vol aniquilar. Algú que coneixia la meva poca inclinació a traginar el cinturó escut quan estic de permís. El destí, quan t’he trobat al carrer, ha volgut que avui no m’hagués desprès de la protecció en acabar el servei.

—Aquests… —va dir en Màrius referint-se a en Camatort i en Conrad Llança—, creus que hi tenen alguna cosa a veure?

—Qui ha decidit la nostra desaparició ja els hagués fet matar en veure que havien fallat —va dir en Bernat—. D’altra banda, treballo amb ells cada dia i no he detectat res sospitós. I això que ningú no es deslliura d’un seguiment específic que sempre dedico als meus col·laboradors més íntims.

En Màrius sentia que els membres es relaxaven després del xoc, com si les cames se li esllavissessin. «Quin carallot!», va pensar, «tan pendent dels mossàrabs i no veies que els escurçons els tenies en el teu niu!». L’atmosfera càlida i asfixiant contribuïa a la seva extenuació. Ara que els guardes havien marxat de la sala li semblava que ell i en Bernat ocupaven l’únic refugi enmig de les ruïnes i del cràter en el qual es converteix una ciutat devastada per una deflagració nuclear. Només se li va acudir preguntar-se si realment volien matar-los o només havia estat un avís, però de seguida va desestimar aquesta interpretació perquè continuava sense creure en la clemència. Per què algú havia de permetre que sobrevisquessin?

—No crec que els autors haguessin arribat tan lluny sense l’ajut estranger —suggerí en Bernat—. Em sembla que, a partir d’ara, les necessitats d’autoprotecció seran reals. Si no reaccionem, els nostres efectius començaran a perillar.

—Estrangers en connivència amb algú dels nostres —va dir en Màrius—. Sembla clar que la destralada més virulenta només pot venir dels que tenim més a prop.

Se sentia la vibració ronca dels primers blindats que es desplegaven pels carrers. Des d’una de les finestres esqueixades van veure els tres creuers que lliscaven pel cel nocturn com una mar turbulenta. Tot i que el perill encara no havia remès del tot, van sortir a la glorieta adjacent a l’habitació on els havien confinat i, des de la balustrada, van contemplar l’espectacle de com les bodegues dels creuers s’obrien i, des de les seves entranyes, partien un reguitzell de naus d’inspecció que s’estenien per tota la jurisdicció.

La Consellera ja n’havia estat informada pel lloctinent i havia ordenat que es concentrés sobre Tóldoth la flota amb el nombre de naus més significatiu d’ençà de les missions d’ocupació a l’Europa central després de les Guerres Alpines. La divisió mecanitzada que s’havia anunciat com a resposta a les suposades accions dels separatistes s’havia convertit en morralla comparada amb els reforços que, després de l’atac contra els representants de la Consellera, havien partit des de les bases del corredor de Terol i havien comparegut a la Catalunya Nova en qüestió d’una hora.

—No estàvem nosaltres destinats a ser part de l’excusa? —es va preguntar en Bernat amb una veu com si s’empassés el pànic a petites glopades.

—Potser sí que també a la Confederació hi ha algú que està fart del sistema, algú que prefereix l’acció a la llibertat —va respondre en Màrius amb gravetat i gairebé tristesa—. Però no penso que la Consellera hagi volgut prescindir de nosaltres. Encara és aviat per treure la careta a aquells que anhelen substituir-la i que han optat per saltar-se tots els senyals vermells. Hem de tibar els fils per arribar al cau de l’aranya.

L’estrèpit del pas dels guàrdies els va interrompre una altra vegada. Van demanar permís per entrar a l’estança i en Màrius els el va concedir. Aquest cop els acompanyava la Bruna de Verm, amb el seu uniforme negre, pantalons bombats adreçats a l’altura dels genolls per botes de mitja canya. La creu de plata de la Confederació refulgia damunt del pit com un matxet que talla l’obscuritat en una hora incerta. «Veure-la és el millor d’aquest dia atziac», va pensar en Màrius.

—Han trobat els cadàvers dels presumptes autors en un dels meandres del Tagus, a uns vint quilòmetres a l’oest —va informar la Bruna—. Els han lligat les mans i els han clavat un tret al cap. Un home i una dona, joves, de vint-i-pocs anys, encara no els hem pogut identificar, però semblen de Tóldoth.

—Qui els hagués enviat està molt espantat davant de la perspectiva que els detinguéssim i parlessin —va dir en Bernat.

—No consten en les nostres bases de dades —destacà la Bruna—. Ha estat el primer que hem comprovat: no tenen cap relació amb els nostres serveis.

—La Confederació té cura dels seus soldats —murmurà en Màrius—, cobren bons sous i gaudeixen d’una distinció social irreprotxable: la seva lleialtat també es basa en això. Qui hagi confabulat contra nosaltres ha de ser algú que es beneficiï molt d’una Catalunya caiguda en l’anarquia. I algú que comença a ser poderós.

—Hem sobreestimat la nostra força —va dir en Bernat, mirant cap a les ombres dels creuers que es posicionaven com dos petits satèl·lits al costat d’una modesta lluna esblaimada. La part del palauet en ruïnes semblava coberta per trossos de paper enquitranat.

En Màrius li va estrènyer l’espatlla i va sospirar:

—En qui podem confiar?