7

Animat per les troballes dels seus rastrejadors —una tarda es van presentar amb unes copes i uns coberts de plata amb incrustacions que havien descobert en la cripta d’un dels edificis abandonats de la vall—, en Conrad va decidir delegar el comandament i unir-se a l’expedició l’endemà.

La llunyania de la vall amb el seu atzur matinal, els revolts dels camins que baixaven entre els boscos, l’aire net amb la lleugera punta de fredor dels primers dies d’hivern, van inundar en Conrad amb un deler per explorar i avançar en una travessia que, a tenor del seu ànim i de la seva empenta, gairebé l’hauria portat a Tóldoth. Descendien el vessant de la muntanya a grans gambades, veloços, entusiastes, emboçats en les seves capes de camuflatge com si anessin a mesclar-se amb el xiuxiueig de l’herba.

Com ja havien avisat en Sodano i en Mafumet, al peu occidental de l’Ullal hi havia restes de les posicions abandonades dels últims combats. En Conrad gairebé va ensopegar amb un port de comunicació —que no funcionava—, una pila de casquets, una espatllera de les armadures anteriors als escuts de plasma i, rere una elevació que semblava haver estat esponellada a efectes de constituir un parapet, van trobar una medalleta daurada que, en un primer moment haurien cregut que servia per identificar el soldat al qual pertanyia, però que potser responia a una mena de talismà d’alguna de les diverses supersticions que componen el gresol d’heretgies mossàrabs.

—A partir d’aquí comença una ascensió —va anunciar en Sodano després de posar en comú les darreres troballes—. Rere la carena que veiem, comença el territori que s’han apropiat els rebels. També augmenta la probabilitat de topar-nos amb destacaments enemics.

—Au, pugem una mica —va ordenar en Conrad, envaït d’un entusiasme que no coneixia des de feia setmanes—. Però anem amb compte.

La morbositat l’impel·lia a aproximar-se al màxim a les línies mossàrabs, encara que això suposés un risc enorme i contradir tota la filosofia que havia sostingut en l’organització de la defensa de l’Ullal. Sabia que no se sentiria satisfet fins que no entrelluqués, ni que fos en la llunyania, alguna unitat de l’altre bàndol. Les cares fastiguejades d’en Sodano i en Mafumet, acostumats a fer en aquelles contrades el que els venia de gust sense donar explicacions, no el van dissuadir.

Es van endinsar en una llengua d’arbredes sòbries com el pelatge d’un llop estepari. En aquells paratges de terra roja i seca, de tossals anèmics i de xaragalls, l’escassa vegetació no els rebia amb cap luxúria, cap crepitar de branques, cap so animal. Els envoltava una immobilitat sinistra. Cadascuna de les seves cauteloses passes tenia alguna cosa de profanació. Maldaven per esquivar les crestes pelades que els deixaven a la intempèrie davant d’un eventual foc d’artilleria, però van haver d’escalar una penya que, en cas de ser interceptats, els hauria convertit en un blanc fàcil. Estaven cometent massa imprudències. Finalment, van ocupar una cota que els permetia visualitzar el paisatge de la vall adjacent però no van detectar-hi res, ni un trist comboi recorrent el braç del tirany, ni un sentinella. En Conrad s’apropià amb ànsia del visor i va estar pentinant el territori amb l’aparell uns llargs minuts.

—No res —va dir sense amagar la decepció—. Potser sí que podríem recuperar tot l’altiplà i ningú no se n’adonaria.

—La tarda declina —va avisar en Mafumet amb un to agreujat—. Ens hem avançat massa. Aquesta nit no podrem tornar amb el batalló.

—Potser caldria acampar en algun refugi a mig camí —va aconsellar en Sodano—. Almenys hauríem de retirar-nos a un lloc més segur.

En Conrad va respondre aixecant-se i davallant en direcció cap a l’Ullal. No havien obtingut res tret de la morralla que havien recollit enmig de la terra de ningú, però almenys la possibilitat de tornar a la frontera i de descobrir algun signe d’activitat havia fet germinar en l’interior d’en Conrad una pruïja que li permetia combatre amb més desimboltura el tedi mortal que en alguns moments havia amenaçat de sepultar-lo. La sensació de profunda estranyesa cap a aquell poble que fins fa només uns mesos havien format part de Catalunya i havien estat anomenats els «germans del sud» també va omplir la seva imaginació d’una ràfega tèbia d’intriga que tenia un deix agradable. No havia canviat res i, en el fons, havia canviat tot. Una frontera que marcava un nou poble, uns nous estrangers, uns altres, unes figures vestides d’ombra i, en el conflicte, uns enemics, amb la corresponent deshumanització dels enemics. Havia viscut allà, els havia conegut, hi havia parlat, hi havia comprat fruita al mercat i havia rigut amb alguns dels seus acudits. I ara eren uns complets desconeguts, un misteri, una espessa boira de la qual, en qualsevol moment, podia partir l’arpó que li travessés el pit.