28

—Tot sembla normal —va anunciar en Bernat a en Camatort, que l’acompanyava, tot just replegada la lent cap a la part anterior del casc—. El carregament encara no ha arribat. Quines notícies tenim de dins?

—Hem rebut l’última comunicació fa dues hores. Estan a punt. Actuaran quan donem l’ordre —respongué l’oficial.

Les experiències del dia anterior l’havien omplert de força. En Bernat se sentia segur. Li feia la sensació que havia trobat el desllorigador. Un cop precís de bisturí i l’equilibri retornaria a les fronteres de la Catalunya Nova i a l’Europa occidental.

—La sort ja ha estat tirada —murmurà en Bernat, i després, alçant el to de veu, va ordenar—. Comenceu amb el foc dels morters.

Una desena de projectils van castigar la paret sud de la construcció. Amb una efectivitat que en Bernat va trobar admirable, els míssils van encastar-se contra la garita i la van esfondrar, tot sepultant el post de metralladora i un dels soldats que s’havia aturat a sota en posició per repel·lir l’agressió. El foc va aconseguir obrir una bretxa en un tram del mur de dubtosa consistència que es va doblegar com un paper cremat. Un altre projectil es va encastar contra un magatzem de combustible que es va encendre amb una gran pirotècnia a mesura que es formava una imponent columna de fum blanc. Allò, al cap de l’expedició, li va agradar menys: el cel s’omplia d’un senyal que dissuadiria els portadors de les armes d’acostar-s’hi i, per acabar-ho d’adobar, alertaria les unitats portugueses.

—Entrarem per allà. De pressa —va ordenar tot assenyalant la bretxa—. A l’atac!

La trentena d’homes del grup va envoltar-se dels seus escuts personals i, amb la baioneta calada als fusells —l’arma blanca necessària per penetrar els escuts enemics en cas de combat singular—, es van precipitar pel vessant de la muntanya cap a l’alcassaba, enmig del fum cada cop més aparatós.

En qüestió de minuts, dels sentinelles escarransits només restaven un grapat d’embalums. El foc va cessar. En Bernat i els primers homes, després d’unes poques gambades, van atènyer la bocana de l’obertura, es van protegir amb la runa i van disparar cap a l’interior abans de penetrar-hi. No hi va haver cap resposta. En Gonçalves potser ja havia fet la feina. L’enrenou exterior es va transformar en una bombolla de silenci i de penombra. La il·luminació incorporada als uniformes els va assenyalar un camí a través de les estances que, d’altra banda, ja coneixien gràcies als plànols que els havien facilitat els espies. «Els morters…», va pensar en Bernat, «per què han disparat als dipòsits?».

Al pati d’armes, a tocar de la torre d’homenatge, en una sala on havien convingut amb en Gonçalves que es trobarien, en Bernat va sentir que l’aire s’estremia. Va tronar un esclafit metàl·lic i una pluja d’enderrocs els va caure al damunt. La volta de l’escut va protegir-lo.

—Aquests no són els nostres —grufà en Camatort i va girar-se tot just per comprovar com el terra del pati s’aixecava i dels amagatalls apareixia ben bé un batalló de soldats que van encerclar els intrusos amb un udol cavernós. Amb les caretes que els protegia el rostre i l’armadura semblava que es disposessin a enfrontar-se a un exèrcit d’androides. En Bernat no va reconèixer la procedència d’aquelles unitats. No havia vist mai res tan aterridor.

—És un parany! Estem atrapats! —cridava algú entre la xarxa de làsers que, amb una energia desconeguda per als exèrcits de la Confederació, anaven perforant els escuts i els torsos dels membres de l’escamot català.

Un grapat de supervivents, amb en Bernat i en Camatort entre ells, van tenir temps de protegir-se rere un tros de runa. Coberts i gràcies a la seva habilitat amb el fusell, van abatre una desena d’enemics. La ràfega es va calmar, però de sobte van sentir un xiulet rere la seva posició; un caça amb vol rasant disparava sense quarter.

—Ai…, hem begut oli —va dir en Camatort. El fum que ells havien provocat ara, amb el contraatac, s’ennegria i s’espesseïa, se sentien premsats entre el cel i la terra. Almenys això feia minvar les possibilitats que el suport aeri els encertés.

—Si hi ha caces vol dir que hi ha creuers —conjecturà en Bernat davant de l’expressió estupefacta, i una mica enze, d’en Camatort. I preguntà:

—I els mossàrabs, tenen creuers?

No havia acabat de pronunciar aquestes paraules que el colós d’un buc despuntà amb la seva remor sorda per damunt de la cresta de la muntanya. L’obertura de la carcanada de la bodega va expulsar un parell de naus més que es movien com espores incertes sobre l’objectiu.

«Al darrere hi ha algú molt gros», va pensar en Tallaferro abans de tornar a disparar i de provar de pensar com fer-se fonedís per sobreviure a aquella ratera. El bombardeig es va desencadenar amb una potència inusitada.

—Ens afalaga que ens dediquin tant esforç —va dir.

Es revelava la traïció però era com si en Bernat hagués esperat aquest moment des de feia temps i aquesta certesa li insuflés el do de l’omnipotència. Un espai d’ataràxia va coincidir amb una pausa brevíssima. Un fragment de latència que es va escapçar amb l’assalt d’una altra remesa de soldats enemics.

La sang, la pols, les vísceres escampades, l’horror es desfigurava en un somni en el qual se sentia invulnerable. Amb les baionetes en Bernat i els seus companys van anar travessant els escuts de l’avantguarda, però el tropell els va desbordar. Els catalans anaven sucumbint i, juntament amb els cadàvers dels assaltants, formaven una pila que facilitaven el pas de nous soldats enemics per sobre del mur que el contingent d’en Bernat havia fet servir de parapet.

—Retirada! —va cridar en Tallaferro enmig de l’allau.

«Cap a on?», va pensar. La posició gairebé estava ocupada i davant seu només hi havia el casalot. Va córrer per l’esplanada i alguns van acompanyar-lo però els caces i la infanteria anaven disparant i abatent els objectius, que eren sacrificats amb la candidesa d’un ratolí de proves. En Camatort corria una mica més ressagat a la dreta d’en Bernat i, de sobte, va emetre un alarit de dolor. En Bernat, que no va aturar-se, va mirar només uns instants lleugerament cap enrere i va veure en Camatort de genollons, amb un ull rebentat, com si pregués misericòrdia a un déu castigador abans que una nova ràfega li perforés el pit i li fes esclatar el cervell.

En Bernat, completament sol, va atènyer l’edifici i va decidir entrar a la torre de l’homenatge. S’hi va endinsar com en un lapse en el qual tot l’atac havia entrat en una nova suspensió. El foc va cessar i ningú no el perseguia. Va córrer per les galeries esbufegant però, un cop segur que ningú no li anava al darrere, va alentir el pas. «Què preparen?». Poc importava, va pensar. Estava completament a la seva mercè. Si vivia encara era perquè ho havien tolerat. La perspectiva de la captura li va semblar amarga al costat d’una mort honorable. Es va deixar caure sobre un replà i va descansar. Tenia el cos adolorit i un tall superficial a l’espatlla d’alguna baioneta que només l’havia fregat. Revisava la feblesa de la seva matèria, els fragments morts del seu cos a punt de defallir. Es va asseure en una posició cerimoniosa i va tancar els ulls.

Uns minuts més tard, travessat per una altra intuïció, es va incorporar del breu recés i va desembeinar la daga llarga: tenia la convicció que l’havien citat per a un duel, era com si ja hagués viscut aquell instant, però ara repetit amb una serenitat decisiva i coneguda. Potser es trobava amb en Gonçalves, o potser es tractava d’un adversari molt diferent i molt més poderós. La crescuda del mal, o del bé, o de la justícia que finalment havia decidit combatre tota l’orgia de terror que ell i el seu poble havien provocat. En Bernat, que mai no havia cregut en res, sentia que, per primer cop, s’esdevenia alguna cosa insòlita, que l’horitzó buit començava a aixecar-se i que estava a punt d’enfrontar-se amb un àngel.