18

Abans que el sopor no devorés els assistents, l’Elisenda va tibar la corda de la seva professionalitat i va remuntar la libido (ja una mica col·locada amb els litres d’alcohol que havia consumit) i va proposar que els perdedors es desprenguessin d’alguna peça de roba. Cada cop que saltava una brusa, una bota o una calça se seguia un cor d’aclamacions, alguns homes aplaudien i xiulaven i algun altre ja anava grapejant en silenci mentre la dona objecte del refrec acceptava la intrusió amb un somriure excitat. L’aire carregat de fum, la suor, la tibantor sexual desfermada, amb alguna parella que ja s’arrecerava en la penombra per jeure, va incitar la Bruna a abandonar la sala. Se sentia impedida per avançar en cap mena de joc eròtic, i la creixent manca de pudor dels convidats, el torrent cada cop més desbocat d’embriaguesa i carnalitat, no feia res més que accentuar el seu blindatge interior, una sensació d’ennuegament i de ganes de fugir.

—Ajuda’m —va demanar a en Conrad, tot oferint una magnífica oportunitat al monjo guerrer que tampoc no se sentia còmode enmig d’aquells espasmes d’animalitat—. Per què no sortim?

Tot i que el desplaçament de la Bruna, recolzada en el seu amic, era una mica aparatós, els altres començaven a trobar-se massa ocupats per percebre la seva marxa.

La nit era freda però serena i agradable. Van sentir com el contrast de temperatura els pessigava la pell i els eixorivia. La borrasca havia passat. No hi havia cap núvol i la volta de l’univers es percebia amb tota nitidesa, amb els seus blocs d’estrelles blaves i blanques i la intensitat lluent d’algun planeta.

Ella, després d’una estona de respirar en silenci, va començar a parlar espontàniament de les vicissituds que havia viscut a Aragó. Va començar amb qüestions menors, com la investigació que li havien encarregat sobre les causes de l’assassinat d’en Tallaferro. Havia estat la Bruna, abans que en Nuno Sanç la detingués, la persona que havia descobert, a través de documents que gestionava l’Orde des del palau proper a l’Aljaferia, l’ascendència aragonesa de Blanca de Barnabé, la mare d’en Bernat i d’aquí havia plantejat la hipòtesi de la implicació d’en Nuno Sanç tant en la mort dels pares com en l’atemptat de Guadalcanal. Aquesta informació havia significat la darrera que ella havia comunicat als contactes propers que l’assistien a Saragusta, els quals van adreçar-se a en Conrad un cop la Bruna ja es trobava empresonada. En relació amb l’altre objectiu de la recerca, la Bruna va reconèixer que continuava sense tenir cap notícia de la recuperació de les despulles d’en Tallaferro.

—No crec que en resti res, un grapat d’ossos socarrats —va dir ella—. Cap dels agents que operaven a Portugal, a l’Al-Andalus o dels que havíem col·locat a Mossaràbia abans de la caiguda d’Aragó no han accedit al cos.

—A Argel encara estan obsedits a esclarir les circumstàncies d’aquella agressió —va dir en Conrad—. L’última vegada que vaig parlar amb en Màrius Gal·lè m’ho va tornar a preguntar. Sembla que vulgui reparar tots els mals que la seva negligència va causar.

—Ens hem deixat governar per ineptes —va dir ella, però ho va fer sense que traspués cap rancor. A en Conrad, li va semblar que somreia.

Cada cop coincidien més en la valoració de les circumstàncies que els havia tocat viure. Després de tants anys de treballar plegats, començaven a parlar lliurement.

Es van asseure a l’entrada de la caserna.

—Que bé s’hi està! —sospirà la Bruna.

En Conrad també de sobte es va trobar immers en una epifania, se sentia solcant l’èxtasi, i en el vagareig d’aquest benestar va trobar natural que el proper gest, l’exacta correspondència a tanta joia, consistís a besar la Bruna. Justament perquè ella també participava d’un ritme que havia tornat a trobar plaent, no es va alarmar amb la gosadia del seu company, però va desviar lleugerament els llavis i no va acceptar el bes. Aleshores en Conrad va abraçar-la i va sentir com si abracés un autòmat.

—No puc —va murmurar ella mentre es feia enrere amb elegància—. M’han xuclat el desig, els sentiments. Si em toques em recordarà com em palpaven, com em tocaven, com em fuetejaven.

—Tots hem patit molt, però hi ha esperança, hi ha una sortida —va dir en Conrad, tremolós, sense saber com expressar que ella representava exactament l’«esperança» que acabava d’invocar.

—A mi m’han espremut tants anys que ja no recordo ni per què he viscut. Vas transitant, esquivant els perills i, de cop i volta, t’esclafa una força enorme, un roc descomunal. En Nuno Sanç ha estat l’últim tram de l’extorsió. El primer esquinçament tal vegada el vaig patir amb el meu padrastre, o amb el meu oncle, o amb el meu germà, amb les escenes familiars que em repugna recordar. L’odi, el fuel de l’odi, és allò que m’ha permès arribar fins aquí viva després d’arreplegar una pila de cadàvers i ficar-los al sarró dels espectres que no acaben de callar.

—T’estimo. —I en Conrad es va preguntar per què li havia costat tant de pronunciar aquells mots.

Ella va somriure dolçament:

—Estimar és una feblesa massa gran.

Va sanglotar i, amb el plany, va sentir com si anés abandonant els pesos que l’havien asfixiada.

I van emergir les penúries, les imatges fins aleshores impronunciables, els meandres obscurs:

—Perquè més cruel que en Nuno Sanç em rebregués, que em violés pertot arreu, que em socarrimés la pell amb tires d’aram, que m’escopís a la cara, que em vexés, més feridor que això va ser que no em matés, que m’estimés massa per esgüellar-me i acabar d’una vegada. Deia que m’estimava, saps? Que no podia allunyar-se de mi, que era addicte a mi, al cos que m’estava destrossant. Anava a batzegades, un cop em va atrapar de seguida va saber que en Màrius m’havia infiltrat per liquidar-lo. Hi havia dies que em tractava com una reina, tan bon punt m’obria els banys jueus de Saragusta perquè em lliurés al repòs en l’aigua calenta i les cambres de vapor o m’alimentava amb fruites opulentes i delícies de carn a la brasa amb salses exquisides cuinades pel seu servei exclusiu, com es rabejava en la tortura, en el càstig arbitrari, en la paranoia de destruir «tanta bellesa», «tanta bellesa és una injustícia del món», cridava fora de si, ell amb la seva massa greixosa, la seva pell soporosa i plena de furóncols. El pitjor era aquesta actuació esquizofrènica, aquest deliri salvatge, avui expressat amb manyagueries, demà amb tota mena d’esputs, de vòmit, de dolor i d’humiliacions.

La Bruna feia llargues pauses amb la mirada fixada en un punt indefinit de la tenebra, els ulls enfocats en una distància molt lluny d’en Conrad. Aquest no sabia què respondre, astorat, talòs, va percebre que el fred i la humitat de la nit començaven a penetrar fins al moll dels seus ossos. Es va limitar a suggerir que entressin a l’habitació que tenien assignada del fortí, allí estarien calents i podrien continuar parlant, fins i tot continuarien bevent ja que ell havia retingut abans de la festa un parell de garrafes de vi per al seu consum privat. Ella va assentir i va fer el gest amb el braç instant-lo que l’ajudés a incorporar-se i a caminar. Abans d’arribar al bloc, presonera d’una inundació de records, es va aturar un moment com una somnàmbula i va prosseguir amb el seu relat inconnex, amb els seus comentaris bromosos:

—Havíem d’arribar fins al final, fins a la matèria més baixa, deia en Nuno, la immundícia plena, això ho havia après dels germans de l’Orde. Només a través del pecat suprem hi havia alguna escletxa per copsar el bé suprem. Però l’entenia, Conrad, era terrible però l’entenia! Quan has caigut en la degradació penses que potser et salvaràs més aviat quan portis la degradació a l’extrem. Ja em coneixes: jo també havia nascut i m’havia criat com una invertida, el Prínceps i jo travessàvem junts una mateixa bogeria, i m’acariciava i em feia moixaines quan tot seguit em pegava o orinava damunt meu o…

—Au, entrem —va fer en Conrad. En un sentit, no volia que ella hi pensés més, que abandonés aquelles experiències abjectes, però a ell també el corsecava una curiositat punyent i li calia saber. Va acomodar-la a la màrfega i va obrir una de les garrafes de vi. Estava una mica borratxo i volia continuar estant-t’ho; el pou negre de la guerra (i tal vegada la companyia del doctor Blancafort) havia estovat la rectitud del seu caràcter i li començava a agradar qualsevol mena de bàlsam que endolcís la realitat. La Bruna, en canvi, va rebutjar l’oferiment de beure i es va estirar com si de cop i volta, encara que s’alliberés d’un pes tot transmetent aquella història, la seva salut se’n ressentís i tornés a patir una febrada colpidora.

—Em turmentava de la manera més repugnant —continuava—. Una vegada em va tenir lligada i despullada dins un cub de vidre. «En la ruptura trobarem l’harmonia», deia, «gaudeix de la penitència, de la mortificació i aviat seràs senyora de l’alegria». De quina alegria, maleït dement? «Hem d’abolir les lleis morals, els ritus de la mitjanit», cridava, «hem d’eliminar el món d’esferes dividides, la diferència, la fissura entre el pur i l’impur». I aleshores vaig sentir un xisclet que procedia d’una gàbia. «Té gana», va dir en Nuno Sanç, excitat de ferotgia. I va acoblar la gàbia en una obertura que hi havia al cub on em tenia reclosa i una rata enorme va sortir disparada, recorrent tot el meu cos immobilitzat, pujant i baixant per les meves cuixes, per la meva esquena, en algun moment sobre la meva cara amb la seva pudor infecta i els seus crits, i el seu morro passejant-se entre els meus cabells, sobre els meus ulls, sobre els meus pits, furgant en la meva vagina, rosegant-ho tot, la rata, la rata, la rata que cridava i em mossegava, i em devorava les galtes, la carn viva, la sang, els nervis…, la rata…, ah!

Una llàgrima va començar a regalimar pel seu rostre de cariàtide, mig hipnòtica. A poc a poc el plor es va traduir en més convulsions i, finalment, ens uns sanglots salvatges. Aquella dona de sílex s’estava desfent i, a en Conrad, li semblava que alguna mena de reconciliació triomfava en aquelles llàgrimes. Va animar-la altra vegada a beure vi, amb la intenció que la son desplacés aquella successió d’escenes corrosives, però ella es va espavilar, ja que havia començat estava disposada a abocar-ho tot, a fer-lo còmplice d’aquell col·lapse, a culminar el seu procés de catarsi i potser a iniciar el seu guariment i en Conrad se sentia afalagat d’acompanyar-la en aquell viatge de records funestos.