17

Després de sopar, en Màrius va acompanyar la Yu Xin fins al casal dels Tallaferro a la plaça de la Mercè, i allí, en aquella nit d’abril, davant del brollador de la font, li va demanar que dormissin junts. La Yu Xin li va fer que no amb el cap però el va fer passar. Ella va col·locar el palmell de la mà sobre la porta de ferro colat que segellava l’entrada del casal i l’obstacle que els separava del pudor es va obrir en reconèixer l’empremta de la nova mestressa.

Com s’esdevé en tots els casals de la noblesa rural establerta a Barcelona, les galeries i les estances immenses, fredes i esgavellades, els van intimidar. Sentien l’escalfor dels seus cossos encara expulsada a la intempèrie. Però la Yu Xin, àvida, li va agafar la mà i el va guiar fins a una modesta alcova vellutada al primer pis que ella semblava haver agençat per a l’ocasió. El terra havia estat elevat amb un revestiment de bigues de fusta de color caoba sota el qual semblava que circulava l’escalfor. En entrar-hi, ella es va descalçar i ell la va imitar. Van seure en un matalàs fet de napes de cotó premsades i cobert de coixins i vànoves de seda i de ras. A les lleixes es decantaven una filera d’orquídies i alguna petita escultura amb la imatge de Siddharta, però modelat amb una corba hel·lenística, com les representacions de l’Il·luminat que els arqueòlegs van trobar a la Bactriana. Damunt l’entrada corredissa, en Màrius va fixar-se en dues cintes de paper disposades en un angle amb el vèrtex apuntant cap amunt, en què havien estat escrits amb tinta alguns caràcters xinesos que semblaven una invocació als esperits protectors, però que la Yu Xin li va aclarir que era una inscripció de celebració per la primera lluna de primavera, esdevinguda tot just dues setmanes abans. En Màrius volia comentar alguna cosa sobre les supersticions dels mongols i es va topar, sobtadament, amb els llavis de la Yu Xin, uns llavis ferms que buscaven la boca del seu amant amb estranyesa.

El perfum d’encens que omplia la cambra semblava conferir a aquella atracció animal un caire gairebé místic. Aquell refinament, la densitat ambreïna dels tons càlids de les parets, el lliri de les pells, la intensitat moscada de la carn oberta, va accelerar l’excitació d’en Màrius en una escalada de desig i de virilitat que havia cregut enterrats en la capa més profunda de la seva naturalesa. No pensava que tornés a viure una fogonada de goig com aquella, un desenllaç benèvol per als seus anys declinants. Recordaria amb devoció els besos hipnòtics de la Yu Xin i la manera com va inclinar els malucs, en escorç, quan va sentir el neguit d’en Màrius per acoblar-s’hi en una unió perfecta. Potser la vida que pogués viure de més, les hores i els anys que aconseguís guanyar a la mort, no serien res comparat amb tota l’eternitat que l’esperava a la tomba, però aquell vespre va sentir que l’èxtasi de la unió amb la Yu Xin plantaria cara a la solitud contra la qual havia d’enfrontar-se la resta de l’eternitat.

—Bi çamd khairtai —va dir acostant-se, amb la suavitat d’un murmuri d’aigües profundes—. Bi çamd khairtai…

L’endemà ella va descórrer la cortina del finestral que oferia un panorama lluminós del moll. En Màrius es va cobrir el rostre, avergonyit de la seva vellesa. No volia que la Yu Xin patís cap mena de decepció en comprovar com la llum del dia inundava aquella pell lletosa, macilenta, les taques marrons que li esquitxaven les espatlles i els braços, les arrugues. El gest avergonyit d’en Màrius, suplicant una tornada a la penombra, va entendrir encara més la seva amant. En Màrius no s’havia afegit a la moda dels teixits genètics regeneradors. Presumia d’una preferència per l’autenticitat que, tanmateix, no deixava de basar-se en els seus privilegis aristocràtics i en el fet de conservar, malgrat el pas dels anys, una bona figura i un rostre agradable gràcies a la bona alimentació, la cura de la salut i l’exempció de treballs feixucs.

—M’agrades —va murmurar ella, com si emetés el seu dictamen després de contemplar la nuesa de l’amant en el breu moment que s’havia filtrat el reflex del sol—. M’agrades molt.

Aquest va ser un dels pocs comentaris de la Yu Xin ja que, en els primers moments de la relació, no parlaven gaire. L’inventari d’informacions que ella li hauria d’haver proporcionat sobre la situació a Mossaràbia o a Aragó es van acabar de pressa tan bon punt van abandonar el restaurant en el qual havien sopat la nit anterior. Quedava clar que la voluntat d’ajudar de la Yu Xin en les tasques del protonotari significava l’excusa d’un fil teixit per brodar la seva passió. Ni l’un ni l’altre volien assumir cap gest social. En la maduresa, en Màrius trobava l’amor més físic, un ardor que començava i acabava en les seves unions furtives. La Yu Xin no volia compartir res d’allò que l’havia lligada a en Bernat i a en Màrius l’espaordia que, en qualsevol forma d’estabilitat, ella hagués trobat una manera de comparar-lo amb el marit difunt. A causa de les andròmines que arrossegaven, lluitaven només per mantenir-se en el corrent. Però de vegades era difícil calmar la mala consciència: quan dormia amb ella, en Màrius somiava que els plecs dels llençols l’escanyaven, que, per acostar-se a la Yu Xin, havia de nedar entre les onades d’un mar impetuós, li feia la sensació que emergia de les profunditats, que restava només uns segons a la superfície per aspirar unes glopades d’aire i que, tanmateix, un remolí se l’enduia cap al fons. «És que no hi havia ningú més que jo per triar?», pensava ell, i de seguida provava de dissipar amb qualsevol ocupació aquestes preguntes que el feien transitar per racons desagradables i que, inevitablement, provocaven el ressorgiment de la presència d’en Bernat. «Però és mort i ben mort, no es queixarà de res».