13

La Consellera de Catalunya havia requerit la presència d’en Màrius al Palau del General. Al protonotari, va fastiguejar-lo haver de passar per Barcelona i, amb tota probabilitat, haver-hi de fer nit després de l’audiència perquè acabaria a altes hores de la matinada. Ell hauria volgut aturar-se almenys un parell de dies a Vil·la Avítia un cop enllestits els encàrrecs que li havien encomanat a Saragusta. Volia descansar, però la Consellera estava impacient.

Mentre esperava ser rebut, va observar que a la sala d’entrevistes de la casa dels Canonges, la Consellera havia fet retirar la sanefa de cristalls rivetejats en platí en forma d’ull que havia adquirit en un viatge que havien fet plegats vint anys enrere a la Gran Armènia, una zona de l’antiga Assíria ocupada pels cristians, però en la qual la majoria de la població encara professava la fe de Mafumet. Li va comentar l’absència d’aquells òculs atzurs de bona astrugància tot just ella comparegué a través del passadís que comunicava la recepció amb l’habitatge privat de la Consellera. Ella respongué que, amb l’escalada de conflicte amb el món islàmic, no jutjava convenient exposar en un espai públic com aquell les inscripcions alcoràniques que penjaven dels ulls siris.

—No t’amoïnis, Màrius, continuo guardant aquell record en el meu dormitori. De la mateixa manera com, de tant en tant, penso amb enyorança en aquells dies al desert assiri que vam viure plegats.

Era curiós que la Consellera li mostrés afecte amb aquelles paraules després de tant temps de menystenir-lo i d’haver reduït tota relació només al contacte que es derivava dels seus càrrecs. Després d’haver fet caure una severa fulla d’acer entre els sentiments que els unien, després d’haver estat mortificat i repel·lit pel que fa al territori de la passió, quina raó portava ara la Consellera a ensenyar la seva cara més xarona? Durant les ocasions que en els darreres anys els havien portat a despatxar junts assumptes de govern, en Màrius s’havia esforçat a separar la seva funció assessora del record del passat que havien compartit, això havia estat facilitat per l’actitud altiva de la Consellera que habitualment s’envoltava d’altres membres de la cancelleria per evitar entrevistar-se amb en Màrius sola. D’ençà que ocupava el càrrec, ella mai no havia fet al·lusió a la seva vida anterior, l’època en la qual la Consellera, la Dolça, havia estat la parella d’en Màrius.

Si la carrera política d’en Màrius havia avançat després de la tempestuosa separació, la trajectòria de la Dolça havia estat encara més fulgurant. Deslligada de tot compromís en la vida privada, havia escalat posicions dins el partit de la República fins a assolir la màxima distinció executiva de l’Estat català. Era veritat que el seu lideratge havia estat molt qüestionat i que la majoria ajustada del seu partit en les eleccions significava que depenia de suports puntuals de l’oposició. Si els esdeveniments es complicaven molt, ponderava la possibilitat de reforçar-se tot promovent un govern de concentració nacional.

Abans que el visitant digués res sobre l’estranyesa que li causava la sobtada nostàlgia de la Dolça pels moments feliços que havien passat com a amants, la Consellera, un cop van restar sols, va avançar-se admetent sense escarafalls els motius del seu estrany canvi de comportament:

—M’hauràs de disculpar, Màrius. Encara no em sé avenir que estiguis enamorat d’una altra. Algun dia m’explicaràs per què aquesta pàmfila mongola us ha portat a tots de corcoll.

Ni ell mateix havia acabat de reconèixer l’huracà que tot just s’estava desvetllant en el seu pit que la intuïció femenina ja l’havia deixat en evidència. La rapidesa de reflexos de la Dolça en qüestions sentimentals, encara que coneguda, el continuava sorprenent. Potser el desconcert s’accentuava perquè ja feia molt de temps que no l’havia tractada com la persona amb la qual havia tingut un lligam tan pregon, tot i que en conservava el record de les disputes de gelosia que havien mantingut precisament perquè ella sempre l’enxampava en els moments volubles de la seva atracció per altres dones.

—Quan estàvem junts —prosseguí la Dolça—, vaig suportar les teves infidelitats perquè sabia, i et creia quan m’ho confessaves, que en el teu cor només hi havia espai per a mi. Per primera vegada després de tants anys, les coses sembla que canvien.

En Màrius va conservar la calma. Feia anys que hauria volgut mantenir una conversa sincera amb la Dolça sobre les emocions que els havien agitat quan eren joves, però aleshores, en ple conflicte amb els mossàrabs, es trobava menys preparat que mai per endinsar-se en aquells territoris. La desaparició d’en Bernat, la irrupció de la Yu Xin, la foscor i la incertesa que se cenyien sobre els esdeveniments de la Confederació…, tot plegat massa embolicat per parlar d’amors i de desamors. Va entendre que, com una regla infal·lible en el polígon de les relacions, n’hi havia prou que la Dolça li comencés a ser indiferent perquè s’incrementés l’interès que ella sentia per ell.

—Ni tan sols jo he estat capaç de formular una afirmació tan rotunda sobre els meus sentiments, Dolça —respongué en Màrius, envermellit, amb un lleu somriure que la Consellera interpretà com un gest d’arrogància i, fins a cert punt, de venjança—. Estic confós.

—Confós? —esclatà ella tot aixecant la veu, amb escarni—. Si ja et queia la bava per la Yu Xin quan es va casar amb en Bernat! Aleshores ja ho vaig veure clar. El mateix dia de les noces. Potser ho vaig veure més clar que ningú perquè et conec.

—Ho veies més clar que jo mateix, doncs.

I la Consellera, per evitar que ell es complagués en la seva feblesa, ara que havia caigut la careta de la seva invulnerabilitat en qüestions amoroses, va disparar un arpó a la zona més feble del seu subordinat amb un intent desesperat —i inútil— d’evitar la confluència imminent de complicitats amb la Yu Xin. Una possibilitat que, només de pensar-hi, fustigava la Dolça amb una violència desconeguda:

—Només espero que el pobre Bernat tampoc no s’adonés de l’atracció que els encants de la seva esposa produïen en el seu mestre.

Ell ja no va poder consentir aquella insinuació, exposava a plena llum de forma massa desencarnada els càrrecs de consciència que cada cop l’afeixugaven més.

—Us prego, Consellera, que abandonem les opinions sobre la meva vida personal i passem a tractar els greus afers que amenacen Catalunya i la Confederació. Ens trobem en una cruïlla massa delicada per perdre el temps amb les giragonses de la meva libido.

—Ho sento, Màrius… —murmurà ella amb un cert patetisme—. Em sap greu haver-te perdut definitivament.

—En algun moment, Dolça, m’havia de desprendre de tu. Que s’hagi encreuat, o no, la Yu Xin és del tot accidental —va dir ell, amb duresa, tot donant per tancat aquell capítol. En aquell moment, hi va haver una coincidència feliç, va pensar en Màrius, va entrar l’agutzil amb un petit refrigeri amb un assortiment de pa, verdures confitades i tomàquets adobats amb oli i farigola. Tot natural. Quan el cambrer va retirar-se van tornar a parlar d’en Bernat, però en un altres termes.