7

A casa d’en Bernat es va desencadenar una nova discussió violenta que va enfosquir encara més la seva amistat. En Màrius va ser el que es va deixar temptar per la crispació, perquè en Bernat parlava abatut, empantanegat en un inici de depressió que el forçava a balbotejar:

—Ai, ens hem equivocat de ple —xiuxiuejava enfonsat a la butaca, amb la mirada penjada en un focus imprecís.

Unes restes del vespre almadrava encara s’estenien al fons de la galeria d’arcs de ferradura que circumdaven el saló. Entotsolats en el seu conflicte, no percebien la brisa agradable que feia voleiar les cortines blanques que s’inflaven com efímeres cobertes cupulades entre els pilars.

—No hi havia alternativa. Tu mateix ho has reconegut davant del teu equip —bramava en Màrius—. Per què ara aquestes vacil·lacions? No ho sabies des del començament que quan vas entrar al servei de la Consellera t’hauries d’enfrontar a aquesta mena d’encàrrecs? La nostra unió, Bernat, com totes les unions, es basa en la brutícia. No són els morts, sinó els motius. Després de tants anys d’aprenentatge, em sembla que parteixes de zero. Ja sé que no t’agrada que ho esmenti, però l’Orde també ha estat al corrent de les operacions i ha donat llum verda. Fem la nostra feina i la fem bé.

—Aquella colla de criminals… —repetia en Bernat gairebé sanglotant.

—No els menystinguis, el seu braç ha sostingut la Confederació durant segles. Seguir les seves directrius ens porta cap a la solució correcta.

—Hem matat gent innocent —murmurava en Bernat amb amargor—. Hem matat gent decent. La mestra era una mare de família. Els seus nens estaran tocats per la resta del seus dies. Algun cop ho descobriran i vindran a buscar venjança. Ens hem convertit en monstres!

—Prou! —cridà en Màrius, fora de si, enfrontat a la nineta dels ulls d’en Bernat per no enfrontar-se amb la seva consciència—. Maleït ateisme! El tabú de l’aniquilació total… Sobrevaloreu la mort, tant si es pateix com si s’infringeix.

—Has traït la meva confiança, mestre. Amb quines falsedats em vas entabanar a Vil·la Avítia! Nosaltres ho hem provocat tot! No hi ha cap crim que no hagi partit de la nostra voluntat! Fem servir la força perquè ja no els podem contenir amb les paraules…

—I ells? Per què et penses que volen la independència, els mossàrabs? —replicà en Màrius—. Quan tinguin l’estat faran servir els mateixos mitjans brutals contra nosaltres, contra la minoria de catalans que restaran fidels al nostre poble dins les seves fronteres. El poder només s’aixeca amb morts damunt la taula.

—Ja no tenim dret sobre res ni sobre ningú —va dir en Bernat amb una veu fluixa, ofegada d’angoixa.

—T’equivoques. Nosaltres som el dret i la justícia —va sentenciar en Màrius.

—Només vivim en l’aparença, en la manipulació… L’única justícia que hi pot haver és la que ens extermini.

La veu d’en Màrius s’alentí, s’estava deixant dominar per una tensió terrible que només s’explicava per la mala consciència que també l’estava enverinant. Que feble! No volia trobar cap excusa però va tornar a pensar que dècades sense guerres els havien estovat l’enteniment. Estaven aprenent a defensar-se com una tribu de primats, només els llibres i la memòria marcaven la diferència.

—Et cal un permís d’uns mesos, retirar-te d’aquest entorn mefític —va dir l’assessor de la Consellera amb un to conciliador—. Aprofita el matrimoni i el viatge de noces. Marxa lluny. Després veuràs més clar que les darreres decisions han estat encertades: havíem de sacrificar vides i provocar traumes en els familiars de les víctimes a canvi del benestar de la majoria. Pensa en tots els altres nens de la Confederació, sisplau! Els que estudiaran, treballaran, es reproduiran, faran negocis i tindran una jubilació plàcida. Els que defensaran el teu país!

En Bernat l’escoltava amb el cap lleugerament decantat; rere seu, la disposició de la nit ja gairebé s’havia completat, l’espurneig dels llums de la ciutat atreien la mirada d’en Màrius. Un dels reflexos va acaronar el rostre d’infant d’en Tallaferro amb una claror misteriosa, com si en aquell moment tota la seva joventut, de sobte, volgués esclatar per darrera vegada. En Màrius va pensar que el seu deixeble era de la fusta dels homes que li plaïa tenir al costat, de la fusta que li agradava imaginar d’haver estat ell mateix; de la fusta d’homes l’aspecte dels quals maldava per la comunió d’aquelles il·lusions que creia desaparegudes, apagades, refredades, les quals, com si se sentissin revifades, en atansar-los una nova flama, prenien un altre alè en els racons més amagats del seu cor i esclataven lluminoses i roents. En Bernat va mirar directament el seu mestre i li va dir:

—Recordes quan em feies llegir les tragèdies d’Èsquil a la universitat? Hem comès la desmesura, l’hybris, hem introduït una forta commoció en l’equilibri del món, una fissura de dolor que pagarem i que ens serà retornada amb escreix.

—Em pensava que parlava amb un agnòstic! Amb quina supèrbia criticaràs a partir d’avui els germans de l’Orde? Darrerament renegues del cristianisme per abraçar mites infantils! —replicà en Màrius. Havia begut una mica, un licor violent, i els sentits se li enterbolien amb una escalfor tèbia i pastosa com la que sobrevé al final d’una festa—. No hi ha ordre, només fets.