JOAN FUSTER i ORTELLS (Sueca, 1922-1992). D’ascendència pagesa, es llicencià en Dret a la Universitat de València el 1947 i es doctorà en Filologia catalana el 1958. Com a poeta publicà Sobre Narcís (1949) i Escrit per al silenci (1954), entre d’altres, i a partir del 1952 va començar a conrear la seva fecunda faceta periodística: La Vanguardia, Destino, El Correo Catalán, Tele-Exprés, Informaciones són alguns dels diaris i revistes en els quals col·laborà. Amb un estil concís i penetrant, excel·lí com a assagista, amb El descrèdit de la realitat (1955), Nosaltres, els valencians (1962) i Diccionari per a ociosos (1964), entre d’altres; també destacà com a erudit i crític literari, amb llibres com Joan Serrallonga (1961), Heretgies, revoltes i sermons (1968) i Contra el noucentisme (1978). L’any 1975 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.