«Cantem massa i parlem poc»: aquest fou el títol admonitori d’un article que el canonge Jaume Collell, poeta floralesc, publicà a la revista Lo Gay Saber, el 1868. «No n’hi ha prou de les poesies per formar una literatura en tota l’extensió de la paraula», deia Collell. La data d’aquest crit d’alarma i el fet mateix de produir-se són ja tot un símptoma. Indiquen que el dèficit de la prosa fou interpretat com una rèmora dilatòria, suïcida, des de l’instant mateix en què la Renaixença prengué consciència d’ella mateixa. La poesia era l’avantguarda de la restauració literària: però, per genial i sòlida que fos, no bastava per a construir una literatura mitjanament normalitzada. I més encara: per a «salvar» l’idioma, tampoc la literatura no era suficient. Hi calien també «més coses», tota la resta d’usos culturals de la llengua que ja no tenien res a veure amb la literatura. Ciència i filosofia, informació i política, tot, havia de ser escrit en català, si no es volia que fins i tot se’n ressentís la poesia i que de la feblesa derivés el col·lapse. Aquest fou el plantejament: el programa. Les primeres generacions de la Renaixença van complir com van poder, amb feines i treballs, esforçadament. Es «cantava» més que no es «parlava», i el desequilibri entre el «vers» i la «prosa» no perdia la seva amenaçadora gravetat. Però alguna cosa, i molt important, ja s’havia aconseguit.
Des que el 1862 Antoni de Bofarull publicà l’Orfeneta de Menàrguens, primera novel·la de volada redactada en el català «restaurat», el camí de la prosa anà eixamplant-se amb una moderada però incessant progressió. Uns quants escriptors nascuts entre el 1840 i el 1850 garantien aquesta empenta: novel·listes com Narcís Oller (1846-1930) i Josep Pin i Soler (1842 1927), Dolors Monserdà (1845-1919), Martí Genis i Aguilar (1847-1933), costumistes com Emili Vilanova (1840-1905) i Joan Pons i Massaveu (1850-1918), pensadors com Valentí Almirall (1840-1904), el bisbe Torras i Bages (1843-1916) i Pompeu Gener (1848-1920). Sobre l’obra d’ells i de molts més, la prosa catalana que s’escriu entre l’un i l’altre segle va guanyant en fluïdesa. S’ha creat ja una «tradició», gràcies a la qual l’instrument expressiu —la llengua com a «prosa», i no a la manera de monsieur Jourdain— assoleix una agilitat cada cop més incisiva. Si la poesia pot reduir-se, quant a l’idioma, a un tractament «d’excepció», restrictiu i alambinat per una exigència tècnica intrínseca, la prosa demana, en canvi, un mínim de «naturalitat» en les seves aplicacions conceptuals, descriptives o narratives: naturalitat literària, evidentment, que només sorgeix o pot sorgir en un estadi consolidat de l’evolució cultural de la llengua.
La Renaixença produí des del primer dia una poesia madura —l’Oda a la Pàtria d’Aribau és d’una perfecció «idiomàtica» inatacable—, però li costà molt d’esforç i molts titubeigs arribar a una prosa mitjanament normal. Ni tan sols un Narcís Oller, malgrat els seus heroics afanys per proporcionar a les seves novel·les un tipus de prosa vàlid, no aconsegueix un nivell estimable: la seva escriptura delata a cada pas el calc gramatical i estilístic del castellà i un aire feixuc bastant evident. La «naturalitat», quan es produeix, té alguna cosa de «miracle», com en el cas de Verdaguer o d’Yxart. Ara: la suma de temptatives i de tenacitats dirigida a la creació d’una prosa catalana que fos instrument flexible per a qualsevol operació intel·lectual, acaba per reeixir. A la fi del segle XIX la prosa catalana era ja un fet: un mitjà expressiu, elàstic, agut i matisat.