L’elegant anglofília

Marià Manent pogué dir de Guerau de Liost que tenia «algo de Dickens i algo de Mallarmé». La invocació de Dickens anava per la banda de l’humor, i la de Mallarmé pel vessant simbolista. Com a definició aproximativa, no podia ser més justa. I bé que Dickens no sembli una «referència» massa acceptable en el camp de la poesia, a l’hora d’indicar fonts, no hi ha dubte que té el seu sentit. Com en tindria respecte a Carner. Carner ha traduït Dickens al català. I Mark Twain. L’«amistat» real o imaginable que els dos primers poetes noucentistes dedicaren als mestres de l’humour anglosaxó havia de tenir conseqüències segures en la respectiva decisió poètica. Però, al capdavall, això només és indici d’una novetat: l’acostament català a la literatura de llengua anglesa.

Aquest acostament sembla problemàtic en Guerau de Liost: és diàfan i fonamental en Carner. «No hi ha dubte que començà un nou període de la moderna poesia catalana», va escriure Carles Riba, «el dia que Josep Carner es posà apassionadament a aprendre l’anglès per poder llegir en el text original els grans lírics de les dues illes»: els grans lírics de les dues illes i, afegiríem, els grans prosistes anglòfons d’una banda i l’altra de l’Atlàntic. La irrigació literària anglosaxona, suaument iniciada per alguns modernistes —més aviat decantats a França i a Alemanya—, suposà, segons Riba, «un eixamplament» i «un alliberament». Trencaven la rutinària tradició francòfila i els seus modestos annexos germànic i italià, que venien de l’impuls romàntic de la Renaixença i del doble afluent modernista i mallorquí. La poesia d’expressió anglesa ampliava l’horitzó de suggeriments tècnics i temàtics dels poetes catalans. I Carner, a més, aprofitava el conducte anglès per connectar amb la poesia xinesa, de la qual féu encantadores adaptacions en Lluna i llanterna.

L’anglofília del Noucentisme mereixeria una atenció molt més acurada i extensa que no ens permeten aquestes planes. Més tard, la seva força no va disminuir gaire. Entre els neonoucentistes predominaren encara models francesos; Riba mantingué el culte goethià i de retop, s’acosta a Hölderlin i a Rilke. Però la poesia anglosaxona hi penetra amb una eficàcia renovada. És fàcil de veure-ho en Josep M. López-Picó i es veu encara més declaradament en els poetes posteriors. De Joaquim Folguera pogué dir el seu col·lega i coetani Esclasans que era «el poeta més autènticament britànic de la jove Catalunya del primer Noucents»: «el nostre màxim poeta de l’elegància». I no deixa de ser simptomàtic aquest aparellament de «britanisme» i «elegància», de cara a la poesia local. Mai no ha estat desmentit per altres lírics igualment impregnats d’estímuls anglosaxons, començant per Marià Manent, el més distingit de tots. A partir de Josep Carner, l’atenció envers la poesia de llengua anglesa, i envers la literatura anglosaxona en general, creix i es fa fecundament útil dins el món literari català. Es multipliquen les traduccions de tota mena. Sense sortir de la lírica, són notables les versions i les adaptacions que de poemes anglesos o nord-americans van fer López-Picó, Folguera, Esclasans —Blake—, Tomàs Garcés, i sobretot Marià Manent, i la inclinació s’estén admirablement als escriptors del 36, entre els quals caldrà destacar Agustí Bartra amb Una antologia de la lírica nord-americana, i Josep M. Boix i Selva amb El paradís perdut, de Milton. És d’advertir, encara, i valgui la notícia tangencial, que el culte a Shakespeare, vinculat als orígens mateixos del romanticisme català, s’hi manté viu i eficaç: els Sonets del dramaturg, ja traduïts per Morera i Galícia, trobaren una altra excel·lent versió en vers —Els sonets de Shakespeare (1928)— deguda a Carme Monturiol i Puig. (Barcelona, 1893-1966).