Una novetat: la comèdia burgesa

Gairebé homòleg al moviment en pro d’una «novel·la catalana», de què hem parlat, hi va haver un conat de restauració teatral. No gaire intens, però. De fet, es limita a la producció d’uns pocs escriptors que, d’altra banda, tampoc no eren bàsicament comediògrafs. I de comèdies es tracta, a més. Es distingeixen dels que acabem de ressenyar per un punt de «novetat» indiscutible: les seves peces posseeixen una deliberació «literària» i un to «intel·lectualista» que traeix el seu origen estètic. Són textos calculats i cultes, de vegades amb un pòsit de sarcasme difús. I són comèdies, naturalment: un intent de «comèdia burgesa». En aquest apartat caldria col·locar Albert i Francina i L’aprenent de suïcida, de Ferran Soldevila, i, especialment, tot, o gairebé tot, el que Carles Soldevila i Joan Oliver han escrit per a l’escena.

De Carles Soldevila: Civilitzats tanmateix, Bola de neu, Els milions de l’oncle, Valentina, Un pare de família, El cocktail dels acusats, El Guacamai, El tinent Mondor, etc. De Joan Oliver: Gairebé un acte —després refosa en Primera representació—, Cataclisme, Cambrera nova, La fam, Ball robat, Una drecera. Fins i tot Allò que tal vegada s’esdevingué, espècie de farsa en la qual Joan Oliver dóna una versió à rebours de l’episodi bíblic de Caïm i Abel, respon a aquell plantejament «classista»: «Adam i Eva», sintetitza Joaquim Molas, «són els tipus característics de la burgesia benestant, miops i conservadors, reduïts a llurs límits vegetals; Abel és el senyoret burgès, conformista i dominador, hipòcrita i sensual, orgullós d’ell mateix, de la pròpia jerarquia», etc. Tots dos autors, Soldevila i Oliver —molt diferents, tanmateix—, encarnen a la perfecció les poques possibilitats «teatrals» del clima neonoucentista.

Les comèdies de Carles Soldevila solen ser de factura impecable i de diàleg àgil. L’esperit moderadament mordaç de l’articulista de Full de dietari domina en aquests quadres de dibuix segur i despreocupat, en els quals es reflecteixen els costums i els «petits» problemes —l’adulteri o les herències, per exemple— de l’alta burgesia local d’entreguerres. Soldevila havia propugnat expressament un teatre «burgès», sense por a l’adjectiu, qualificant-lo així, «no pas per vincular-lo als interessos d’una classe, sinó per precisar-ne el to d’alguna manera». I aquest «to» suposava, en primer terme, l’abandó dels convencionalismes del teatre vuitcentista, i, per descomptat, del residu modernista: pretenia aconseguir la «naturalitat» en situacions, actituds, motius i realització (Joaquim Molas). Era, i ja només per això —en la mesura en què ho aconseguia—, un avantatge. Com a dada sociològica, com a edifici literari, i com a forma d’espectacle, les comèdies de Soldevila són molt estimables: Civilitzats, tanmateix és un chef d’œuvre de malícia i de penetració psicològica.

Allò que en Soldevila es limita a observació impàvida, somrient i escèptica, es converteix en Joan Oliver en àcida caricatura o en referència desmitificada. Les comèdies d’Oliver constitueixen «en conjunt», torno a citar Molas, «un retaule de gent fracassada, amargada, desplaçada, encarada, brutalment amb el propi destí», que accepten amb resignació. Hi ha en elles un «realisme» que en les de Soldevila queda aigualit per la falta d’una radical resolució «crítica». Ja hem parlat de l’actitud «crítica» de Joan Oliver, en referir-nos a la seva poesia. En les comèdies es tradueix en una accentuació d’allò que de «comèdia» —de fals— té la vida de la gent. I quan no és així, el sarcasme o la desolació —pel costat de la desolació va La fam (1938)— s’imposen com a òptica acusadora.