Explicar i fer-se entendre

Amb tot, l’anterior classificació —incerta en els mateixos títols, que hem citat de diverses edicions— només té un valor molt relatiu, ja que les interferències de gènere i de tema són freqüents, i per exemple, les narracions deriven més d’una vegada cap al comentari o el judici sociològic en un terreny de pura generalització —diguem-ne «assaig»—, o bé s’embranquen en brillants exercicis descriptius, més consistents que el mateix relat. Un llibre com El meu país, que s’ocupa de meteorologia, de cuina i de festes locals, es fa inclassificable. En el fons, tota l’escriptura de Pla, com ell mateix ha dit, no és sinó un esforç vastíssim per a fer reviure les seves memòries i les reminiscències, i queda condicionada, de cap a cap, per una voluntat «notarial» —valgui la paraula—, de «donar fe»: donar fe del que l’escriptor ha vist i ha viscut. Perquè tal és, en definitiva, la missió que Pla atribueix a l’escriptor «en relació amb l’època que viu». «Jo no crec que l’escriptor porti cap missatge personal, exclusiu. Aquesta és l’última forma del romanticisme literari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat de viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època que li ha tocat viure. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia». I cita per a sostenir-ho la idea de De Sanctis, segons la qual la literatura és el reflex d’una societat determinada en un moment determinat.

De fet, aquest refús de l’«originalitat», l’ha portat a proferir irònics, però no insincers, panegírics del plagi, i fins a insinuar que ell mateix el practica. El que s’anomena «originalitat» fóra simplement «una forma de la pedanteria i com a màxim un desordre momentani»: segons ell, els escriptors amb aguda consciència de l’ofici «tractaren de continuar, de prosseguir, de deixar una petita aportació en el fons de sensibilitat segura, antiga i contrastada del seu nucli social», i res més —és a dir, «feren el que els autors que graten l’eternitat anomenen, despectivament, un plagi». Amb aquests criteris de principi es concerta justament la seva posició davant els problemes de la tècnica i de l’estil. Per a Josep Pla, el gran problema d’un escriptor consisteix a fer-se entendre utilitzant la menor quantitat possible de paraules, i per això ell és un «antibarroc» per essència, desdenyós de l’èmfasi i del recurs preciosista. La seva prosa, fins i tot «lingüísticament», respon a aquest punt de vista: és clara, rectilínia, i amb un accent de familiaritat que sovint inclou la «incorrecció» gramatical i la deliberada falta de bon gust. D’altra banda, com era previsible, Pla s’adscriu al llinatge dels escriptors «realistes»: el seu és, diu, un «realisme sintètic» que posa sota l’advocació de Stendhal, i de la consigna del «mirall passejat al llarg del camí». No sinó així podria justificar-se la seva ambició «notarial». Però és també, en última instància, un «realisme» que no s’enganya respecte a les seves limitacions, i descarta, d’entrada, qualsevol vel·leïtat «verista». És a dir: admet com a lícita la participació «subjectiva» de l’escriptor. «No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia», afegeix: cal posar en el realisme «la gràcia que a hom li sigui possible». Ell no podia deixar de posar-hi la seva.