La història política
La Història nacional de Catalunya, d’Antoni Rovira i Virgili, i la Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, són dues grans summes de tot el que s’havia produït fins al moment en els estudis històrics, referent als Països Catalans. La Renaixença havia tingut —en castellà, per cert— les seves Historias de Cataluña: la de Víctor Balaguer (1860-1863), inflamada i eloqüent; la d’Antoni de Bofarull (1876 1878), una mica més elaborada; la d’Antoni Aulèstia i Pijoan (1887-1889), ja bastant rigorosa. Amb el nou segle s’afinen els mètodes. Els sets volums —grans i grossos— de la Història de Rovira i Virgili, publicats entre el 1922 i el 1934, ja pretenen allunyar-se de la intenció «apologètica» i de les altres deformacions romàntiques. Però, per a Rovira, la història és encara un instrument polític: tracta de descriure «el descabdellament, en el temps i en l’espai, de la vida d’un poble amb personalitat pròpia», mogut per una «ànima», en la qual veu «la causa pregona i constant dels fets històrics transcendents i el senyal comú dels homes que els han realitzat», i es proposa de definir i d’aïllar els «moments verament nacionals, tradicionals» i els «moments descaracteritzats, anacionals o antinacionals» que se succeeixen en el curs d’aquesta «vida» multisecular del poble. En determinats capítols de l’obra, la prevenció nacionalista es fa patent. L’obra, com diu Abadal, «revela, en general, un autor ben intel·ligent i traeix sovint l’aficionat».
Més breu, però també més científica, la Història de Ferran Soldevila surt de les premses en tres volums del 1934 al 1935. És la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit. Soldevila, igual que Rovira, distant de la intoxicació «apologètica», tampoc no deixa d’involucrar-se en una problemàtica de fons polèmic. «Començada aquesta obra en plena coacció dictatorial, prosseguida enmig de les vicissituds de les nostres lluites internes», diu ell mateix, «puc dir que he patit Catalunya alhora en el seu passat i en el seu present. Sovint aquell m’ha fet comprendre aquest; sovint, però, també, les nostres febleses i les nostres discòrdies actuals m’han aclarit, amb una llum que en va cercaria en els fets remots, les nostres llunyanes fallides».
D’altres erudits, amb formació diferent o amb temes diferents, han de completar aquesta relació. Ja hem mencionat l’obra de J. S. Pons sobre els avatars de les lletres catalanes al Rosselló durant els segles XVII i XVIII. També queden referenciats els treballs d’història de l’art de Joaquim Folch i Torres. La musicologia catalana, que havia inaugurat Felip Pedrell (Tortosa, 1841-Barcelona, 1922), té un bon continuador en Higini Anglès (Maspujols, 1888-Roma, 1969), autor de La música a Catalunya fins al segle XIII (1931) i d’importants estudis sobre Brudieu, Joan Pujol, Joan Baptista Cabanilles, Antoni Soler, etc. Josep Maria Millàs i Vallicrosa (Santa Coloma de Farners, 1897-Barcelona, 1970), expert orientalista, inicià la publicació d’un ambiciós Assaig d’Història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), i traduí diverses obres científiques escrites en hebreu per jueus catalans de l’Edat Mitjana. Particularment dedicat a la història del dret, Ferran Valls i Taberner (Barcelona, 1888-1942) deixà nombroses monografies relatives a l’origen i l’evolució de les institucions jurídiques. Edità el Consolat de Mar (1930-33) i d’altres textos legals antics. Valls i Taberner, fins al 1936, pertanyé al catalanisme conservador, i en defensa de la seva política va escriure una gran quantitat d’articles periodístics: els seus llibres Paraules del moment (1930), Per la nostra cultura (1930), En les hores confuses (1934), reprodueixen part d’aquests escrits combatius. En Matisos d’història i de llegenda (1932) s’ocupa de diversos problemes historiogràfics locals. En l’edició de les seves Obres (1952-1961), un volum inclou diversos treballs d’història política i cultural, i en col·laboració amb Ferran Soldevila va publicar una Història de Catalunya (1922-23) de caràcter didàctic, elemental, però eficient.
Al costat d’aquests investigadors, molts d’altres, de menor bibliografia o d’objectius més reduïts, exigirien de ser ressenyats ací, si l’espai ho permetés, per a dibuixar un panorama aproximat de l’erudició projectada sobre fets de cultura. Hem de renunciar a referir-nos-hi amb detall. No podem ometre, però, uns quants noms singularment importants. Com el de Ramon d’Abadal i de Vinyals (Vic, 1888-Barcelona, 1970). Abadal s’especialitzà en estudis de l’alta Edat Mitjana, i en són el fruit la monumental Catalunya carolíngia (1926-1955), L’abat Oliva, bisbe de Vic, i la seva època (1948), Els primers comtes catalans (1958) i molts altres treballs, en gran part aplegats en Dels visigots als catalans (1969-70). I com el d’Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887). Duran i Sanpere es dedica a la història de l’art i a la investigació del passat barceloní; d’entre les seves obres cal esmentar Els retaules de pedra (1934). J. E. Martínez Ferrando —de qui hem citat ja algunes biografies de personatges reials del segle XIV— és un especialista en el regnat de Jaume II. Ferran Soldevila ho és del de Pere el Gran —la seva obra magna, de caire monogràfic, és Pere el Gran (1950-1962)—: Soldevila ha publicat, també, La Reina Maria, muller del Magnànim (1928), Recerques i comentaris (1929), Les dones en la nostra història (1936), Barcelona sense universitat (1938). Manuel Reventós (Barcelona, 1889-1942), traductor de Novalis, de Goethe —el Goetz de Berlichingen— i de John Sidney, economista i polític liberal, és autor d’un breu resum sobre La política internacional contemporània 1848-1900 (1918) i d’Els moviments socials a Barcelona el segle XIX (1926), primer assaig d’història de la lluita obrera a Catalunya. Reventós va escriure també unes Notes sobre el diner espanyol en el segle XIX, que aparegueren a la Revista de Catalunya. Al costat dels estudis d’història, caldria reportar-ne d’altres: els arqueològics, renovats per Pere Bosch i Gimpera (Barcelona, 1891-Mèxic, 1974); els de geografia, que Pau Vila (Sabadell, 1881) encarrilà cap a un major tecnicisme; els d’etnografia i folklore, amb les contribucions d’Aureli Capmany (Barcelona, 1868-1954), Antoni Griera (Sant Bartomeu del Grau, 1887-Castellar del Vallés 1972), Joan Amades (Barcelona, 1890-1959). Però les obres d’aquests estudiosos tenen una projecció literària més aviat escassa, i excedeixen la nostra competència.