Els neonoucentistes

I és per això que alguns crítics, com ja hem dit, insisteixen a aplicar l’etiqueta de Noucentisme al sector més «típic» de la literatura catalana d’aquesta promoció. No en 1920, sinó en 1931 hauríem de situar la fita d’un canvi accentuat: els escriptors que pujaren a la palestra entorn d’aquesta darrera data, és a dir, el grup dels nascuts entre el 1901 i el 1910, i aviat els més precoços nascuts en la dècada següent, s’estalviaren ja l’enlluernament del Glosari i se sentiren atrets per problemes i per doctrines molt diferents. El tall del 1931, dins del que de convencional tenen aquestes divisions, és visible. Però, el que literàriament s’esdevé a Catalunya entre el 1920 i el 1931, tot i seguir sent noucentista en termes generals —i de seguida farem les matisacions oportunes—, bé demana una notació especial, encara que sigui sense sortir del Noucentisme genèric. Diguem-ne, doncs, Neonoucentisme.

Un sector d’escriptors postorsians i postcarnerians «continuaren» la línia començada per D’Ors i per Carner, però —com a bons «neos»— portant-ne els objectius a les darreres conseqüències, i excedint-los i tot. En un moment o altre, tots els neonoucentistes van criticar el Noucentisme primitiu, i ho van fer, de vegades, amb independència de la qüestió D’Ors. La seva crítica —vegeu per exemple Catalunya endins de Joan Estelrich— tendia a acusar els peoners del moviment d’haver frustrat o de no haver realitzat el programa que havien promès. En poques paraules: la institucionalització cultural predicada i empresa per D’Ors i els seus adlàters havia estat insuficient o equivocada, i, esnobs o poseurs, els primers noucentistes dissiparen en pirotècnia culturalista el que hauria calgut que fos severa tasca intel·lectual. Ells, els «deixebles» revoltats, es proposaven esmenar los la plana. En aquest desig consistí tota la seva «rebel·lió» o la seva «protesta», i no en cap capgirament profund de criteris i de projectes.

No interessa ara discutir si tenien raó o no, els neonoucentistes. En tot cas, no podien negar als seus predecessors el mèrit d’haver apadrinat i aconsellat les institucions de cultura en els anys de Prat, que van ser moltes i de gran transcendència, com ja hem exposat. Si, en el funcionament o en el resultat, aquestes no havien rendit tant com estava previst, o com una impaciència juvenil ho exigia, era pel fet mateix d’haver sorgit del no-res, d’haver hagut d’anar improvisant, de passar per una inevitable fase de tempteigs. Pel que fa a l’esnobisme i a la posa, tan accentuats en Xènius, i que Xènius encomanà als que l’envoltaren, també tenien una excusa: qualsevol anècdota individual al marge, es tractava d’un excés molt comprensible, d’un trop de zèle a estones provocatiu, necessari com a reacció contra les renuències provincianes i el desconcert modernista.

Calia, sens dubte, superar aquestes deficiències. Però els neonoucentistes no podien fer-ho sense refermar determinades posicions plenament noucentistes. Podríem xifrar la seva resolució en una referència d’abast simbòlic: l’obra de la Bernat Metge. Allò que en Xènius va ser un humanisme amateur i alegrement aproximatiu, la Bernat Metge ho convertí en una empresa de voluntat científica. D’Ors havia recomanat —molt noucentísticament— la reconnexió amb l’antiguitat greco-llatina: «llegir Plató en el tramvia». Els neonoucentistes que animaren la Bernat Metge van oferir edicions crítiques i traduccions notables dels autors antics: 84 volums entre el 1923 i el 1936. Al costat de les humanitats, la poesia, la tècnica literària en general, l’actitud professional dels escriptors, prengueren un to més ferm, selectiu i auster. Allò que en D’Ors, Carner o López-Picó no era sinó germen, i sovint germen avortat, començava a prosperar «de debò».

Però així com el Noucentisme no era «tota» la literatura catalana del seu temps, tampoc el Neonoucentisme no serà «tota» la literatura catalana del seu. Totes dues tendències constituïren, en el fons, la part més «sobresortint», si més no com a aparença, del moment. Coexistiren, tanmateix, amb escriptors de signe divers. Mentre el Neonoucentisme produïa les seves més opulentes manifestacions, Josep Pla i Josep M. de Sagarra anaven desplegant la seva obra voluminosa, que no solament s’allunyava de les directrius noucentistes, sinó que les contradeia expressament i de vegades les impugnava. Marginal era, així mateix, la poesia de Ventura Gassol. I si les primeres incursions «avantguardistes» de Josep M. Junoy i de Joaquim Folguera encara admetien de ser considerades com a simples desviacions lúdiques del Noucentisme, ja no es pot dir el mateix de Joan Salvat-Papasseit ni de J. V. Foix. I encara fóra possible de consignar altres constatacions d’orientació dissident.

Tot això fa que, des del 1920, la literatura catalana sigui difícil de reduir a sinopsis expeditives. Per al nostre propòsit, ací ja n’hi ha prou amb el que hem dit: la successió del Noucentisme —orsià i carnerià— va seguir el procés que hem exposat. D’una banda, doncs, l’àmplia gradació, matisada, dels neonoucentistes, des de Crexells, Folguera, Riba, Jordana, Carles Soldevila fins a Miquel Llor, Joan Oliver, Martínez Ferrando, Francesc Trabal; de l’altra, les «variants» que se li oposaren i que van des del to polèmic i descarat de Josep Pla a la burleta indiferència de Sagarra.