Carles Riba, crític

Carles Riba va ser el «crític» per excel·lència del Neonoucentisme: el més representatiu i el millor. Va publicar quatre volums que recullen gran part de la seva labor en aquest terreny: Escolis, el 1921; Els marges, el 1927; Per comprendre, el 1937, i …Més els poemes, el 1957. Es tracta, sobretot, de recensions destinades a la premsa, de pròlegs a llibres propis o d’altri, de discursos acadèmics, i només uns quants d’aquests papers, com una tesi doctoral sobre la Nausica de Maragall, o la conferència sobre Horaci en les literatures ibèriques, tenen una certa extensió. Va ser realment una llàstima que Riba no es proposés treballs més ambiciosos, ni que només fos l’assaig «especulatiu» o d’exegesi de la pròpia poesia. Joan Triadú, en La poesia segons Carles Riba, valent-se d’una meticulosa selecció de frases i d’idees del poeta, ha pogut reconstruir els punts essencials del pensament ribià en una matèria que tant estimava: el brillant treball de Triadú fa pensar en la fèrtil potència «crítica» que Riba no volgué explotar. Va preferir d’aplicar-se a la crítica militant: ressenya d’obres i d’autors l’actualitat dels quals tenia el seu atractiu, i, també, anàlisis més o menys circumstanciades o circumstancials de clàssics, com calia a la seva professió o als suggeriments del moment. I així, s’ocupà de Josep Pla i de Francesc Pujols, de Carner i de López-Picó, però també de Millàs-Raurell, de Lluís Valeri, de Bertran i Pijoan, ben poc interessants; va escriure pròlegs erudits a les seves traduccions per a la Bernat Metge i agudes divagacions sobre els poetes catalans de l’Edat Mitjana. D’alguna manera, l’«excusa» de la seva crítica —llibres antics o moderns— «no passa d’uns simples pretextos, gairebé per a l’ús personal de l’autor [del crític], que poden sinuosament conduir a la concreció d’un instint en pensament». Però, alhora, ens trobem davant d’un formidable desig de «comprendre».

Per a Riba, «dir què és una obra, més que no pas què val, és la finalitat de la crítica, i potser l’única cosa no del tot relativa que es pugui aspirar a fer en crítica». En el fons d’aquesta convicció germinal hi ha De Sanctis, Karl Vossler, Paul Valéry, amb els seus estímuls. La recerca del «què és» porta Carles Riba a precisar el seu mètode: «descobrir la idea, la “certa idea” [de l’obra estudiada], i comprovar el grau de fidelitat [amb què ha estat] realitzada». I això no ho pot aconseguir el crític sinó «vivint» en certa manera la hipòtesi d’haver estat ell mateix qui ha escrit l’obra que analitza: «perseguir, fins al centre de l’obra si cal, els principis de la seva creació i refer-la llavors, en conjunt o en detall, mantenint explícits aquells principis». Crítica, doncs, és creació: «una activitat de la intel·ligència i de la imaginació exercida damunt l’obra d’art en tant que super-realitat total portant amb els seus mateixos elements les normes de llur combinació». Carles Riba es lliura en cos i ànima a la fascinant aventura de «desentranyar» el secret o el mecanisme de l’obra d’altri. En això posa a contribució el seu enorme bagatge intel·lectual d’humanista, tant com la seva àgil percepció de professional del ram. Les «investigacions» de Riba són una inexhaurible pedrera de referències exactes per a la comprensió de la literatura catalana moderna, i de no pocs fenòmens literaris distints… Només que Riba no es limitava a esbrinar el «què és»: el «què val» mai no quedava al marge de les seves conclusions. De fet, des del 1943, en què retorna de l’exili, fins a la seva mort el 1959, els judicis de Carles Riba —judicis «de valor»— van ser determinants en la literatura catalana del Principat. Escrits o no, eren decisius. Ja hem consignat l’excepcional autoritat que Riba adquirí en aquells anys. No era només el gran poeta que l’exercia. El poeta i el crític eren inseparables.