Pròleg a la primera edició

Realment, jo no hauria escrit mai aquest llibre, si no hagués estat per una amistosa pressió moral, que al capdavall he d’agrair. Els primers papers que vaig redactar amb el tema encara no han pogut publicar-se, i, vells de cinc o sis anys, necessiten ja una revisió a fons. Ací n’aprofito una part, en versió diferent, retallada i ampliada alhora, i amb la voluntat de «posar al dia» informacions i judicis. Ben mirat, una «història contemporània» —de la literatura o del que sigui— comporta sempre un risc múltiple, conegut: allò que se’n diu «la falta de perspectiva». Els fets a ressenyar-hi ni tan sols han acabat d’«esdevenir»: continuen sent actualitat versàtil, de vegades previsible de cara a una definició última, però oberts al canvi i a la contradicció. Calculo que gairebé dues terceres parts dels autors que abraça aquesta exposició són vivents i treballen: una obra en marxa no és «història», en el sentit ritual de la paraula. Fins i tot els mateixos difunts plantegen problemes, en aquest aspecte. Són massa pròxims perquè ells i la seva significació admetin puntualitzacions clares i estables. D’altra banda, hi ha l’aclaparadora abundància de notícies a tenir en compte: difícils de jerarquitzar i d’ordenar, controvertibles a cada moment, paranys de desorientació o de confusió… No: mai no m’hi hauria embolicat per pròpia iniciativa.

Però m’hi he embolicat, i me’n responsabilitzo, naturalment. Només vull justificar-me, ara, amb unes precaucions elementals: precisar els límits i la intenció a què respon el text, a fi que el lector, crític o no, pugui acceptar-lo amb la prudència congruent. Per exemple: això no és un «manual escolar». Hi manca l’esquematisme expositiu, i hi sobren opinions notòriament subjectives. He procurat embotir-hi, és clar, tantes dades concretes com he sabut, perquè calia fer-ho i perquè així el volum guanyarà en utilitat. Però ja m’imagino que se’m deu haver escapat més d’un error en els detalls: un nom de poble natiu, un any de mort o d’edició, un títol de poema o de novel·la no literal del tot. Em consolo pensant que són coses que passen en les millors famílies, i qui estigui net de pecat, que llenci la primera pedra. Errors, i sens dubte, oblits. Un llibre com aquest, involuntàriament, tendeix a convertir-se en un «repertori»: tothom hauria de ser-hi. M’anticipo a reconèixer qualsevol descuit que se’m pugui retreure, amb un mea culpa apropiat. El material que havia d’afrontar era vast i complex, no tamisat encara per gaires visions de conjunt i ni tan sols per una bibliografia circumspecta. La feina de posar-hi una mica d’ordre i de rigor documental resultava bastant penosa.

Ni «manual escolar» ni «repertori», doncs. Tampoc no tinc la petulància d’oferir una «història crítica». El substantiu «crítica», i els seus derivats, m’han fet, sempre, una certa angúnia. Sobretot, en les accepcions professionals o professorals que solen transportar. Jo, no em considero un «crític», ni ganes. Les notes que ací he acumulat són, bàsicament, apunts d’un consumidor: procedeixen d’una llarga decantació de paper llegit, i llegit segons uns estímuls i uns condicionaments particulars, meus. En bona part, són lectura directa; la resta és lectura de lectures, com ha de ser inevitable en aquests casos. Qui podria dir allò de «Et j’ai lu tous les livres», sinó un poeta, disparat en la hipèrbole més gloriosa i més imbècil?… Sóc molt sensible al ridícul, i m’esforço a eludir-lo. Per això —per eximir-me’n d’alguna manera— m’interessa fer constar la misericordiable entitat d’aquest escrit: el seu origen en una humil experiència subalterna, d’observador curiós i de participant apassionat. «Metodològicament», això és una aberració, ja ho sé. I tant se me’n dóna.

Començo amb Maragall. És una frontera nítida, Maragall. O el Modernisme. La ratlla de partició inicial no em serà discutida. La final? Posat a consignar-hi expectatives vàlides, i ben vàlides, podria haver arribat a incloure-hi Baltasar Porcel i Janer Manila, Terenci Moix i Montserrat Roig, J. L. Marfany i J. M. Benet i Jornet, i… Ells són estrictament contemporanis dels altres, Foix o Pedrolo, Oliver o Brossa, Rodoreda i Triadú. En alguna mesura, si més no. Però calia tallar per un punt o altre. La cronologia en pateix, i ho lamento. La data de naixença d’un escriptor no ho és tot: en realitat, un escriptor «naix» quan publica el primer llibre, o el primer poema o el primer conte que li acull una revisteta benèvola… La cosa no era fàcil de resoldre. No ho era per a mi, almenys. He optat per tancar l’exposició amb la gent de la meva lleva. Posem-hi els nascuts fins al 1924 o al 1925. En queden fora obres tan notables com la de Ramon Folch i Camarasa, la de Ricard Salvat, la de Josep M. Llompart, la de Blai Bonet, i més i més, a part les «criatures» ja esmentades. Era una forma de decidir. No n’estic satisfet, però m’hi resigno. L’alternativa hauria estat superior a les meves forces: qualsevol alternativa. Confio, tanmateix, que aquesta aportació meva, per incoherent que sembli, podrà contribuir a facilitar, demà, estudis més barbuts i primmirats…

Una petita llista de gratituds ha d’encapçalar aquestes pàgines. En primer lloc, he de posar-hi el nom de Josep M. Boix-Selva. La confiança de Boix-Selva va induir-me a emprendre l’elaboració d’un text d’aquestes característiques. Hi afegiré, de seguida, la menció de Ramon Pla, que ha dedicat moltes hores a vigilar el text, a esmenar-lo, a donar-li una presentació digna. I també vull expressar el meu reconeixement a Teresa Lloret, a Josep Palàcios i a Alfons Tarrida, que m’hi han ajudat en la pressa de l’edició.

J. F.