Les Illes

A les Balears ja havia aparegut Rosselló-Pòrcel, i Rosselló va consumar pràcticament la ruptura de la il·lustre «insularitat literària» dels seus conterranis. El 1935, s’estrenaven dos poetes joves més: Miquel Dolç i Dolç (Santa Maria del Camí, 1912), i Marià Villangómez (Eivissa, 1913). Amb Rosselló-Pòrcel representaven, en aquell moment, com un despuntar de la «generació» que la guerra ferí en ple fervor inicial. Els versos de Dolç i de Villangómez, en contrast amb els de Rosselló, semblaven assegurar la continuïtat de l’«Escola». No ho desmentiren pas, acabada la guerra, els primers llibres de tots dos. I els poetes que vénen immediatament després ho confirmen: Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella (Binissalem, 1916), Miquel Gayà (Sant Joan de Sineu, 1917), Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, 1918-1971) i altres. En general, tots ells «retrocedeixen» a un nivell diguem-ne anterior a Rosselló-Pòrcel. Però en els millors, aquesta adhesió «escolàstica» no durà massa, i acabà per desaparèixer. La generació següent —la de Jaume Vidal i Alcover (Manacor, 1923), Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, 1925), Blai Bonet (Santanyí, 1926)— ja pràcticament no conserva cap contacte fidel amb l’estètica de l’«Escola». Un deix d’«accent local», patent en el llenguatge i en algun aspecte secundari, és tot el que avala la seva «mallorquinitat». Són ja uns poetes «catalans» com qualsevol altre del continent: poetes catalans normals, en definitiva.

L’evolució es precipita en uns anys, i canvia completament la fesomia del grup insular. Es pot observar en el procés seguit per l’obra de Miquel Dolç i per la de Marià Villangómez. El somni encetat (1943) i Ofrena de sonets (1946), de Dolç, apleguen poemes encara subjectes als cànons i als temes de l’«Escola». En Elegies de guerra (1948) —i el títol és prou indicatiu—, en Petites elegies (1958), en Flama (1962), Dolç duu els seus versos a preocupacions i a visions menys decoratives, i les seves paraules i la seva tècnica es fan més responsables i austeres. També els tres primers volums publicats per Marià Villangómez —Terra i somni (1948), Elegies i paisatges (1949), Els dies (1950)— continuen la línia tradicional de les Illes. Després, amb Els béns incompartibles (1954), i els llibres que el seguiren, Ceguesa de l’estel (1956), Sonets de Balançat (1956), La miranda (1958), El cop a la terra (1962), Declarat amb el vent (1963) etc., la seva poesia experimenta, també, una poderosa creixença interior i absorbeix estímuls intel·lectuals i ètics més profunds que els que eren habituals en l’«Escola».

D’alguna manera, tant en Miquel Dolç com en Marià Villangómez, molt més sens dubte en aquest darrer, es reprodueix aquella transició que advertíem en els poetes de la mateixa «generació» nadius del Principat —Joan Teixidor, Joan Vinyoli…—: una major gravetat, de ressonàncies meditadores, de melangia, de drama ja digerit. Però potser no és en va que s’és fill de l’«Escola Mallorquina», i per això Dolç i Villangómez, a diferència dels seus homòlegs peninsulars, més greus i eixuts, conserven, com un automatisme o com una convicció inamovible, l’hàbit de les formes retòriques voluptuoses, un cert gust per l’esplendor verbal, l’enyorança d’un «classicisme» entranyable.