Un rigor «higiènic»

Amb el Noucentisme, la crítica literària —«consciència d’una literatura», com algú ha dit— comença a ser realment possible en les lletres catalanes. La major cohesió que s’hi aconsegueix, la creixent abundància de premsa periòdica en català, la curiositat cada dia més activa del públic, fan que el crític passi a jugar un paper important en el moviment intel·lectual, com no ho havia estat mai fins aleshores. S’abandona, en conseqüència, l’actitud d’«indiscriminació» indulgent que prevalgué al llarg del Vuitcents per a tot el que fos escrit en català. Davant la dura empresa de restablir l’idioma propi com a llengua de cultura, s’havia considerat tàcitament legítim de renunciar a les exigències d’un judici rigorós en l’ordre literari, i les ressenyes i els comentaris dels llibres van ser, amb alguna excepció, ditiràmbics o, com a mínim, elogiosos. Qualsevol paper escrit en català era benvingut pel sol fet d’estar escrit en català: se l’estimava positiu perquè col·laborava a la tasca «renaixentista». Entre les excepcions al·ludides figuren alguns articles de Joan Sardà, de Josep Yxart, de Joan Maragall. Però, a la pràctica, va ser general la complaent connivència.

Les discrepàncies «critiques» més importants es produïren per la fricció d’escoles o de generacions: així, els modernistes contra els predecessors renaixentistes i contra els seus descendents noucentistes. La crítica, en aquests casos, no atenia a raons de qualitat o de comprensió, sinó a les incompatibilitats i a la repulsa típiques d’un afrontament inconciliable. A mesura que avança el segle XX, aquest defecte es corregeix. La literatura catalana, en sentir-se més segura, ja es pot permetre el luxe d’establir al seu interior jerarquies matisades i valoracions impassibles.

Eugeni d’Ors va ser dels primers a prendre posicions una mica expeditives en aquest sentit. Bé que en termes exactes no se l’hagi de considerar com a «crític literari», el seu Glosari demostrà un interès seguit per les novetats bibliogràfiques del país. Certament, el Glosari era encara «polèmic» enfront del Modernisme: en les seves pàgines, ha dit Josep Pla, domina «l’horror a Maragall», i sembla natural que sigui així, ja que Xènius, pontífex del Noucentisme, havia de posar al dia i amb exemples concrets la doctrina i les seves definicions. Com és lògic, D’Ors accentuà l’exaltació d’obres i d’autors que s’adherien a la seva tendència. Molts anys després de la seva retirada, Xènius reconegué aquestes febleses, que, confessa, per regla general, «venien per culpa de la ingenuïtat i de la generositat». A pesar de tot, Xènius va implantar un principi de «rigor» higiènicament oportú. La crítica no era només un «luxe», com acabem d’apuntar, sinó una «necessitat». L’«europeïtzació» de la cultura catalana no podia limitar-se a assimilar i a imitar el que l’Europa literària del moment donava de si; convenia que es col·loqués al seu nivell quant a les pròpies realitzacions, a risc, en cas contrari, d’un autoengany fatal, i només una crítica solvent i seriosa, incorruptible a les trampes d’un patriotisme mal entès, podia exercir aquella saludable tasca de policia que eliminés la ganga subalterna i les relliscades dels aficionats. El «crític», en jutjar, calia que fos sever, i que no acceptés com a «bo» el que ni tan sols —potser— ho era a escala local. Els noucentistes s’esforçaren per fer-ho així.