Un període amb caràcter propi

Els vint anys que enquadren el tombant de segle (1890-1910) han estat batejats, en la majoria d’estudis de literatura catalana, amb al títol genèric de «Modernisme». I, ben mirat, no és pas una etiqueta massa exacta. Com sempre que triem un sol tret distintiu per designar un període de densa producció literària, hi correm el risc de caure en una simplificació injusta. El «Fin-de-siècle» català fou, naturalment, una cruïlla complexa en la qual confluïren les estètiques i les intencions més diverses. Va ser el moment del Joan Maragall espontani i descurat de la «paraula viva», però també el dels parnassians més llepats, com Jeroni Zanné; hi conviu la veta humanística dels poetes de l’Escola Mallorquina amb el nietzscheanisme improvisat de dandis i bohemis barcelonins, el món ciutadà de tantes obres de Santiago Rusiñol amb la irrupció del tema rural en la novel·la, i, encara, tractat de manera tan diferent en una Víctor Català, un Joaquim Ruyra i un Raimon Casellas; o el sentimentalisme obrerista d’Ignasi Iglésias, que, no tenia quasi res a veure amb la dramatúrgia «decadent» d’Adrià Gual. Però el que està fora de tot dubte es el caràcter a part de l’època.

Vist en conjunt, és evident que contrasta amb l’anterior, el de la Renaixença, la qual conservava actius tres magnífics exponents: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller. Es produí una clara ruptura amb el passat, tant respecte a les concepcions literàries com pel que fa a la projecció pràctica i moral de l’obra de l’escriptor. A l’altre cap del període, les lletres catalanes, a partir aproximadament del 1910, quedaren seduïdes pel Noucentisme d’Eugeni d’Ors i de Josep Carner, i viraren cap a una altra diana. Entre un moviment i l’altre —entre les escorrialles de la Renaixença i del naturalisme d’una banda, i de l’altra, les fal·leres neoclàssiques i «mediterrànies»— la «Fi de Segle» destaca amb personalitat pròpia.

Allò que hi predomina és, potser, la incoherència i la contradicció: comparat amb els temps que la flanquegen, la «Fi de Segle» es caracteritza per la seva heterogeneïtat. I potser millor, és l’efervescència general, copiosa i tèrbola, el que més bé defineix l’etapa.