Carles Cardó
També a la dreta, però en una direcció molt diferent, i en última instància oposada a Joan Estelrich, cal situar el canonge Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958), en qui hem de reconèixer un dels primers i principals propulsors de la democràcia-cristiana al Principat. Carles Cardó és, cronològicament, de la fornada de Josep Carner i d’Eugeni d’Ors. No va ser, i potser no podia ser-ho, noucentista: li ho impedia la sotana. Per formació i per dedicació personal, fou un apologista catòlic tenaç i hàbil. El 1925 funda La Paraula Cristiana, revista d’alta cultura religiosa. Ell mateix en redactava els editorials doctrinals, que es convertirien en la matèria primera d’alguns dels seus llibres. Col·labora en la Fundació Bernat Metge i en la Fundació Bíblica Catalana. Escriu al diari El Matí des del primer número, el 1929, i n’és un dels inspiradors. El 1934, apareix El diàleg interior, de tema religiós, com de tema religiós són les obres posteriors l’Evangeli d’avui (1954) i Emmanuel (1955). La intenció política resulta més explícita en els articles i assaigs reunits en La nit transparent (1935) i en La moral de la derrota, d’edició pòstuma (1959), però amb treballs anteriors al 1936. Quan esclata la guerra, Carles Cardó fuig a l’estranger, i des del 1938 al 1954 resideix a Suïssa com a exiliat. Durant aquests anys escriu dues noves obres d’orientació política: la Histoire spirituelle des Espagnes (1946), publicada només en francès fins ara, i Meditació catalana (1953), que únicament ha pogut ser objecte de tiratges ciclostilats.
La ideologia de Cardó és la tradicional de l’Església, naturalment: l’originalitat del seu pensament i de la seva acció consisteix, en tot cas, en la manera com la projecta sobre fets i problemes de la Catalunya del seu temps. Sense passar mai a posicions liberals. Cardó predica un moderantisme enraonat, que postula la convivència ciutadana com a valor bàsic. Els seus articles, en els quals el to doctrinal se sobreposa a l’anècdota concreta, aconseguiren una gran repercussió en els medis catòlics catalans i, indubtablement, hi influïren molt en el sentit d’evitar, en un ampli sector d’aquests, la radicalització a què semblaven condemnats en aquells dies. La Histoire spirituelle des Espagnes i la Meditació catalana resumeixen les seves reflexions sobre el passat immediat de Catalunya i sobre unes hipotètiques constants del comportament polític dels pobles peninsulars.