Una mena, eficaç, de filòsof

Darrere el Noucentisme, Eugeni d’Ors hi posava tota una «filosofia». Sens dubte, com en el fons de qualsevol altra actitud intel·lectual o artística, ètica o científica, en el fons del Noucentisme hi havia una Weltanschaüng més o menys explícita, però coherent. D’Ors tractà de donar a algunes de les seves qüestions el to d’una exposició tècnica, de filòsof «professional», i ho féu en breus opuscles i comunicacions a congressos del ram: Religio est libertas, Le résidu dans la mesure de la science par l’action, La formule biologique de la logique, Els fenòmens irreversibles i la concepció entròpica de l’univers, etc. Dictà també cursos de conferències de caràcter més ampli —un a Buenos Aires, el 1921, es publicà sobre apunts dels oients amb el títol d’Introducción a la filosofía—, i fins als darrers anys de la seva vida conservà el desig d’estructurar orgànicament el seu pensament: El secreto de la filosofía (1947) fou el resultat final de les seves meditacions, per cert no massa interessant.

D’Ors, però, fou «filòsof» d’una altra manera: el filòsof humil de l’article diari a La Veu, el filòsof del Glosari. Ell mateix, amb honrada alegria, s’avingué a reconèixer que la seva era una «metafísica d’estar per casa». No rebaixava així la dignitat dels problemes ni de les solucions teorètiques que ell s’empescava: es reduïa simplement a assumir el paper catequístic, dirigit a l’eficàcia immediata, que li proporcionava el periòdic. El filòsof es resigna a exercir de mestre d’escola —o gairebé—: la seva «metafísica», tot i ser tan metafísica com la del més saberut dels metafísics d’escalafó, davalla al paper quotidià, al públic indiferenciat i als temes banals. Serà una «metafísica domèstica»: «d’estar per casa», en sabatilles. És el Glosari.

Xènius no inventava el gènere. Tenia precedents, i molt il·lustres, i —sobretot— molt efectius. Intencionadament, D’Ors evocava un model: Voltaire. Refer contra Voltaire el Diccionari filosòfic portàtil de Voltaire és un projecte que el jove D’Ors ja es proposa el 1903. Després ens ocuparem d’aquest contra. Ara ens interessa el procediment. «El Diccionari filosòfic portàtil, típic de l’Enciclopedisme del Divuit, ve a ésser una mena de Glosari», adverteix en els primers mesos de la seva col·laboració a La Veu de Catalunya. I no solament Voltaire. També els humanistes del Renaixement podrien ser-hi recordats. El «filòsof» —això és el que compta— no s’aïlla en la seva torre d’ivori, sinó que integra la filosofia, la seva filosofia, en la vida, o sigui, en un públic sociològicament predeterminat per a la seva lectura: el filòsof, doncs, aspira a ser eficaç. L’eficàcia de l’intel·lectual fou una constant preocupació d’Eugeni d’Ors. Les «renovacions» socials, els «canvis» útils, són inseparables de l’acció intel·lectual dels «intel·lectuals», és a dir, dels «metafísics d’estar per casa». «Els metafísics d’estar per casa acompanyen totes les revolucions i les esculpeixen. Un dia són batejats “humanistes”, i es diuen Erasme; altre dia són batejats “enciclopedistes”, i es diuen Diderot». Xènius ja es veia a si mateix en aquella línia: dins la família dels Erasme i dels Diderot, humanista i enciclopedista a escala «de periòdic», com ho exigien les circumstàncies de l’època. I a la manera d’Erasme i de Diderot, la literatura —la seva literatura— era per a Xènius un instrument: una arma. En l’àmplia estratègia de la normalització de la seva societat, l’home de lletres té reservat un lloc de combat en l’avantguarda. De combatent i de mentor, alhora. Perquè política i cultura es coordinen: més concretament, la política hauria de subordinar-se a la cultura, i només una «Política de Cultura» tindrà un sentit creador.

Fins a cert punt, Eugeni d’Ors pogué legítimament il·lusionar-se en aquella mena de parentiu amb humanistes i enciclopedistes. S’hi assemblava, és clar, en la disposició primera: polèmica, militant, enrolada en la seva campanya diària per «les Llums». Hi coincidia també en la diversitat i en l’agudesa d’atenció: res no li era estrany, com a tema per a reflexionar o per a decidir, i el seu repertori d’interessos intel·lectuals tenia l’elàstica i proteica multitud de facetes que caracteritzava els grans lluitadors del Renaixement i del XVIII.

Finalment, Xènius es proclamava «racionalista» —i ho era, a la seva manera—, i semblava connectar així amb la millor vena «liberal» del pensament europeu, que els Erasme i els Diderot havien promogut amb triomfal energia. Però és en aquest punt on Eugeni d’Ors s’allunya ja dels seus hipotètics predecessors. L’homologació que ell invocava no era vàlida.