L’avantguardisme de Salvat-Papasseit

Salvat volgué ser avantguardista. «Poemes d’avantguarda» és com subtitulà L’irradiador del port i les gavines, i s’autoqualificà, amb una sola paraula, «poetavantguardistacatalà». Quant a això, la seva filiació és doble. D’una banda, deriva de l’anomenat «cubisme» de Guillaume Apollinaire, del qual adopta la fantasia formal, gràfica, del «cal·ligrama», ja en els Poemes en ondes hertzianes. De l’altra, li descobrim algunes reminiscències, potser mal païdes, del futurisme italià de F. T. Marinetti. En el fons, potser, per a ell, l’actitud avantguardista no era més que l’equivalent poètic del mateix impuls rebel que inicialment el portà a professar l’anarquia, el culte a la «divina Acràcia». Això era suficient per a enfrontar-lo amb el to mitjà de la poesia noucentista, i en el seu manifest Contra els poetes amb minúscula ataca decididament els seus col·legues: «Aquests poetes nostres s’han penyorat l’espasa pel bastó de passeig, alliberaran un dia Catalunya amb una reverència. La suor que acompanya les comoditats els ha ablanit la lira».

Si ens cenyim al rigor just de la denominació, amb tot, l’avantguardisme de Salvat, si no és «fals» com sostenia Foix, sí que és més aviat epidèrmic, i bé que mai no va deixar d’escriure cal·ligrames —encara en trobem alguns en Óssa menor—, tant la seva concepció de la poesia com el sector més ampli i perdurable dels seus llibres creixen, realment, al marge de les intencions i de la tècnica avantguardistes. Pel que fa a la missió o funció del poeta, les seves idees es concentren a postular-la com una voluntat ètica superior: el poeta es realitza en «el desig de lluitar», i és «l’home entusiasta». La poesia, per tant, s’allunya del joc, de l’exercici gratuït. Finalment, convé insistir que, malgrat la seva preferència pel vers lliure i sincopat, que tant agradava als avantguardistes, Salvat-Papasseit també se serví dels tipus estròfics regulars, i fins i tot provà el recurs «musical» de la imitació de les cançons populars. La seva temàtica, de més a més, apassionada i concreta, no té connexió amb el repertori deshumanitzat i frívol a què es lliurà l’avantguarda entre el 1910 i el 1925. La sòlida personalitat literària de Salvat-Papasseit sobrepassa els mateixos esquemes que deia compartir.