Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Molt arrelat en la seva illa i en el món literari de la seva illa, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Ciutat de Mallorca, 1913-El Brull, 1938) deixa de ser un «poeta mallorquí» en el sentit regional o regionalitzant de la fórmula. Amb ell, es trenca el malefici que semblava encadenar tots els poetes balears a la venerable tradició de l’«Escola». Rosselló-Pòrcel esdevenia un escriptor «català» normal. De tota manera, el seu origen perifèric li proporcionava potser una desimboltura de fins i de curiositats que no era massa freqüent en els medis del Principat. Almenys, aquesta és la impressió que fa.

La seva obra va ser curta, com la seva vida: havia publicat Nou poemes (1933) i Quadern de sonets (1934), dos opuscles de circulació reduïda; poc després de la seva mort aparegué Imitació del foc (1938), la resta de la seva producció. En conjunt, són seixanta poemes escassos. El noi que era Rosselló-Pòrcel amb prou feines si va tenir temps de superar el primer estadi de provatures tècniques i de mimetismes, molt propis de la seva edat, i fins i tot inevitables, bé que dins d’aquesta línia arriba a resultats d’extraordinària bellesa o de refinada habilitat, suficients a reservar-li un lloc distingit en el panorama de la lírica catalana del segle XX. En la seva formació pesà molt el tracte, l’exemple i la lectura de poetes com Gabriel Alomar i Carles Riba, els quals van ser els seus mestres i prologaren l’edició pòstuma d’Imitació del foc. Però encara l’influïren més, indubtablement, els poetes castellans de l’anomenada «generació de la Dictadura»: Jorge Guillén, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Pedro Salinas. Amb una singular derivació, de més a més: el culte a Góngora, que en un moment determinat professaven aquells poetes, repercuteix igualment en el jove mallorquí, i de manera excitada. El seu descobriment del Barroc castellà el portà, de retop, a descobrir també la dels modestos culterans indígenes del XVII. El nom de Vicenç Garcia, el famós «Rector de Vallfogona», surt en un títol de Rosselló com una al·lusió significativa. Algunes —abundants— expressions de Rosselló reflecteixen el contacte i la simpatia dels poetes siscentistes (Miquel Dolç): «ceptre de decisions», «exèrcit de puntes», «conflicte del negre i el blanc», «polèmica de nacres», «catedral de clarianes», «presó de llunes fingides», «perú de lliris», «marbre dolç» «sebastià de lliri», etc., són trops de la més pura arrel gongorina —i vallfogonesca. Però això a part, s’endevina netament la procedència de cada una de les seves altres facetes: l’intel·lectualisme, que fa pensar en Jorge Guillén tant o més que en Carles Riba, i que predomina en la seva obra; el «surrealisme» de poemes com «Auca», que segurament ha d’agrair alguna cosa a l’Alberti de Sobre los ángeles; el ressò d’un «popularisme» juganer i ben dosificat com en l’«Oració per a quan les donzelles tenen mal de cap», que no necessitava de Lorca per a produir-se, però que hi troba confirmacions de moda. En conjunt, la poesia de Rossellò-Pòrcel té la dispersió elàstica d’una adolescència porosa i vigilant. Vol abastar molt, i comença cada vegada amb una provatura inèdita. La mort el sorprengué quan encara no s’havia plantejat ni tan sols la possibilitat d’una resolució severa.

Evidentment, en el seu cas, el poeta que «fou» és un esbós del poeta que hauria pogut ser. Dins de la literatura catalana moderna, pocs com ell tingueren tants dots i tants dons. Ell prodigà els seus, en part, sobre un treball que sovint no passava de simple i difícil exercici tècnic. D’aquí que la seva autèntica veu personal es perdi, més d’un cop, fugida o ofegada, enmig de les temptatives rutilants. Aquestes, de tota manera, són un prodigi de sensibilitat i de destresa i, malgrat la seva submissió «escolar», posseeixen un excepcional valor permanent. En alguna —afirma Salvador Espriu—, «la llengua catalana arriba potser a uns últims extrems de nitidesa i de cristal·lina subtilitat». Uns quants dels seus poemes semblen retenir coses més profundes que la pura especulació esteticista: «En la meva mort», «Castell de Bellver», «A Mallorca, durant la guerra civil», «El captiu», etc. La palpitació directa de la vida íntima i de la circumstància històrica s’introdueixen en els versos per a donar-los una gravetat adulta i preocupada. Rosselló-Pòrcel calla precisament quan estrenava la seva plenitud. Però, amb la seva mateixa frustració, guanyà de sobte el destí d’un símbol. S’ha dit de la gent de la seva edat que és «la generació sacrificada», perquè el desastre la trià com a víctima. Bartomeu Rosselló-Pòrcel morí lluny de la batalla, en el llit, i d’una malaltia civil. Però la seva joventut escapçada, deixant darrere seu el rastre d’unes esperances que mai no s’acomplirien, es féu «representativa», tant per a la malenconia com per a l’encoratjament. Durant uns anys, el «mite Rosselló-Pòrcel» —l’alimentaren Carles Riba, Salvador Espriu, Joan Teixidor, Josep Palau i Fabre…— ocupà un lloc important en el lúgubre panorama de les lletres catalanes.