L’espectacle del món

Com qualsevol altre poeta de qualsevol altre temps, Guerau de Liost repartí els seus versos en una triple temàtica: la natura —o si es vol, el paisatge—, la gent i la seva personal intimitat, sentimental o metafísica. El paisatge potser és el tema que hi ocupa més espai. I el seu paisatge és el Montseny: no altra és «la muntanya d’ametistes». Tant La muntanya d’ametistes com Selvatana amor i Ofrena rural tenen com a «objecte» quasi únic l’espectacle de la natura. Dic «espectacle» perquè, en el fons, en Guerau de Liost, la natura —el paisatge— només apareix com això: com a «cosa vista». El poeta se situa, així, molt lluny de l’actitud romàntica: la seva actitud és pròpiament antiromàntica. En els seus poemes, el que podria anomenar-se «el sentiment de la natura» manca de profundes ressonàncies emotives, i mai no es lliga a un «estat d’esperit» subjectiu massa constatable. Bofill i Mates es limita a obtenir una transposició del real en termes d’idealització. Si confrontem «L’encís llunàtic», de Selvatana amor, amb qualsevol poema inspirat en el tòpic de la lluna, de procedència vuitcentista, veurem fins a quin punt és enèrgic el sentit «desrealitzador» de la seva poesia. En Guerau de Liost, no hi ha «comunió» amb la natura, no hi ha una identificació amb el paisatge, sinó una distància marcada ben a consciència: la de l’«observador» o «contemplador». Recordem el precepte de Xènius: la primera condició per a ser un bon paisatgista és de no formar part del paisatge. Això val per a Guerau de Liost.

Només un «contacte» directe, una vinculació, manté el poeta amb aquesta natura: el seu franciscanisme. L’afany desrealitzador no acaba d’eliminar un pòsit de tendresa o de reverència que el poeta continua sentint respecte al món que l’envolta: un món, aleshores, valorat com «la Creació», amb la idea de Déu al darrere. De La muntanya d’ametistes va escriure Carner que era «una Divina Comèdia vegetal o rupestre»: la «matèria» —la natura—, en aquest llibre, «és sobretot amada en funció d’emblema gairebé diàfan»…

«Emblema» o simple «espectacle», la natura, el paisatge, dóna a Guerau de Liost el bloc més important d’estímuls poètics. El segueix en importància la gent: els homes. I també com a «espectacle». La seva contribució al tema urbà, tan consubstancial amb el Noucentisme, és La ciutat d’ivori: una Barcelona no menys idealitzada que el Montseny, i potser encara més —«ets tota elaborada amb ordenat esment…»—, hi és esquematitzada en uns vint poemes impecables. La ciutat, en part, continua sent «paisatge». Però, encara més, és gent. I la gent era allò que havia nodrit el seu llibre anterior, Somnis, i allò que li servirà de pàbul per a les Sàtires. D’aquesta zona de la poesia de Guerau de Liost s’ha dit que era una mena de «Comèdia humana», i, salvant el que té d’insensat aquesta al·lusió a Balzac, no està gens mal triada. La humanitat, o la societat, «vista» com a comèdia, fornia evidentment el fons del seu humor: de la seva sàtira. Guerau de Liost féu amb aquesta «matèria» el mateix que havia fet amb el paisatge: galvanitzar-la en una distorsió idealitzadora. Només que, ací, la idealització —la desrealització— es converteix en caricatura. Caricaturitzar és exagerar —recarregar, etimològicament—, i ho és, per antonomàsia, des de l’angle d’allò que fa riure, del ridícul o ridiculitzable. El poeta tampoc no s’«identifica» amb la seva gent: també una certa distància entre ell i el proïsme li permeté de veure’l amb una perspectiva «còmica». D’altra banda, ell mateix es «veu» així. Els Somnis són una autosàtira: una autobiografia satírica, que no per fingida o apòcrifa deixa de tenir la seva fibra de veritat. Guerau de Liost, en burlar-se de la seva pròpia estampa, dóna a la burla una validesa universal: «És un Guerau idèntic a mi, cada persona!», exclama. I una separació similar introdueix entre les seves vivències més íntimes —religioses, amoroses— i l’expressió poètica: aquelles queden refredades en cossificar-se en el repussat brillant dels trops i de les invencions expositives. Per això Bofill i Mates és un dels poetes més púdics de tota la literatura catalana: «impersonal», és a dir, «objectiu». I amb això tornem a les pretensions noucentistes de principi.

Un altre tret de la seva obra és allò que Joan Teixidor ha definit com a «actitud antipanoràmica»: Guerau de Liost és «d’aquells homes que han entès que un arbre, una línia de muntanya o una senda són suficients per a ocupar tota una vida». El poeta reivindica per als seus versos

La seva limitació local —el Montseny— ja emmarca restrictivament l’àrea de les incitacions paisatgístiques: aquest paisatge repetit, a més, es fragmenta en cada un dels seus ingredients, i una planta, un racó, una hora, una bestiola, són, en la seva petitesa, motiu inexhaurible per a la supuració poètica de Bofill i Mates. També, des d’un altre vessant, la seva visió de la gent té aquest mateix caràcter de parcialitat, d’enfocament fragmentari. Cada una de les seves Sàtires, com els seus Somnis, són apunts cisellats d’anècdotes, de tipus, de conductes, reduïts a la seva parcel·lada fisonomia —a la seva ganyota: com de gàrgola—, i en ella i per ella excepcionalment representatius. En qualsevol poema de La muntanya d’ametistes —un arbre, una ratlla orogràfica, un viarany—, però, hi ha tot el Montseny, i en qualsevol «sàtira» o en qualsevol «somni» hi descobrim una faceta de la completa condició humana. El poeta fa de la seva «limitació» un imperatiu de profunditat: d’aprofundiment. La «miniatura» resulta més rica que el «panorama». I la poesia de Guerau de Liost —medievalitzant de nou en aquest miniaturisme— es desenvolupa en la direcció d’un acendrament esforçat, les implicacions estètiques i ètiques del qual encara estan per analitzar de manera exhaustiva. Cada detall, i tota ella és detall insistit, condensa una constel·lació de suggeriments i malícies i enlluernaments. És una poesia impàvida. Des d’un punt de vista sociològic —per arrodonir la definició—, és la poesia d’un burgès empeltat de terratinent, confiat en la seva conjuntura històrica, amb una confiança ja anacrònica, i que encara creu, valerosament, «en la llibertat i les seves molèsties saboroses».