Atencions renovades

Però el tomb es consumava: un Rosselló-Pòrcel, un Salvador Espriu, tot i que en els seus inicis tal vegada no eludiren sempre la pressió de l’estètica dominant, ja hi havien encetat la rectificació, des dels seus primers escrits. Cal advertir, tant en Rosselló-Pòrcel com en Espriu, una curiosa novetat: l’atenció a la literatura castellana. A partir de la Fi de Segle, i de manera especialment deliberada, els escriptors catalans han procurat evitar la «influència» dels seus col·legues castellans. El veïnatge dels castellans gravà molt encara l’etapa de la Renaixença, i, ben mirat, la Renaixença només va produir una literatura diferent de la castellana pel simple fet d’usar un idioma distint: el fons era comú. Tot l’afany per acostar-se a Europa desplegat pels modernistes, i pels noucentistes i pels neonoucentistes, volia, en part, eliminar aquesta subordinació provinciana. La Renaixença va ser encara tributària de la literatura castellana, i això és el que calia suprimir. I el que s’aconseguí. Els literats catalans de la generació de Riba, de Sagarra, de Pla, s’havien alliberat ja de la hipoteca castellana. Va ser aleshores quan començà a ser possible, sense por a caure en actitud de «satèl·lits» culturals, girar els ulls a les lletres de Castella, i aprendre’n o assumir-ne el que convingués, com es feia amb la literatura d’altres països. Sobre Rosselló-Pòrcel «influïren» Jorge Guillén i Pedro Salinas, i potser Lorca; Salvador Espriu mirà cap als grans autors del Barroc castellà —Quevedo, Gracián—, i cap a algun modern no menys «torturat», com Valle-Inclán. Diguem, de passada, que, en el desglaç de l’Escola Mallorquina, que el mateix Rosselló-Pòrcel encapçala, l’ingredient castellà —García Lorca i Alberti, sobretot— exerceix un bon paper d’estímul: així, en Bernat Vidal i Tomàs, en Jaume Vidal i Alcover, en Blai Bonet. Un altre factor constatable és la influència de la literatura nord-americana, fins aleshores poc advertida. Agustí Bartra deu molt a Walt Whitman, i sobre en Manuel de Pedrolo i els novel·listes de la seva edat i posteriors se sentirà l’exemple de la narrativa nord-americana: de Faulkner, de Hemingway, de Steinbeck, de Caldwell.