Novel·la burgesa: Serrahima, Benguerel, Tasis

Dos novel·listes literalment «burgesos» són Maurici Serrahima (Barcelona, 1902) i Xavier Benguerel (Barcelona, el Poble Nou, 1905). Serrahima, crític i assagista, s’estrenà com a narrador el 1904 amb la novel·la El principi de Felip Lafont. Tres llibres de contes —El seductor devot (1937), Petit món enfebrat (1947), Contes d’aquest temps (1955)— i dues novel·les més —Després (1951) i Estimat senyor fiscal (1955)— és tot el que ha afegit posteriorment. Ens trobem davant d’una obra curta, poc brillant, però bastida sobre una notabilíssima habilitat d’escriptura i una molt esmolada penetració analítica. Serrahima, indiferent a la «desigual transcendència» i a «l’interès extern» que presenten els homes i les coses que els passen, s’interessa sobretot pel fet que «els homes són i les coses passen», simplement, i en té prou amb això per a apassionar-se en la indagació de tot el que forneix la trama de la seva existència. Amb personatges sense relleu i amb arguments grisos, els seus relats adquireixen un vigor particular: mòbils, gestos, paraules, clima, aconsegueixen un perfil tan definit com convincent. És la «novel·la psicològica» en la seva modalitat més típica: potser la de major maduresa tècnica, dins de la literatura catalana.

Menys dúctil i matisat, Xavier Benguerel se situa en el mateix o semblant punt de partida. Benguerel va publicar el 1929 Pàgines d’un adolescent, i el seu treball de narrador ha estat, amb els anys, fèrtil: La vida d’Olga (1934), El teu secret (1934), Suburbi (1936), L’home i el seu àngel (1937), Sense retorn (1939), La màscara (1947), L’home dins el mirall (1951), La família Rouquier (1953), El desaparegut (1955), El testament (1955), Els fugitius (1956), Sóc un assassí (1957), El viatge (1957), L’intrús (1960), El pobre senyor Font (1964), Gorra de plat (1967), Els vençuts (1969). Són, generalment, narracions ben construïdes, de vegades delatant les arestes d’una arquitectura escènica —i alguna ha resistit l’adaptació al teatre sense que s’hi notés pèrdua—, i els seus protagonistes queden exposats en termes clars i minuciosos, sense massa profunditat, bé que amb dignitat. Tots dos, Serrahima i Benguerel, concedeixen una certa importància al sentiment religiós, menys com a problema que com a connotació social.

Espriu ha pogut qualificar el «món» novel·lesc de Serrahima d’«alta burgesia»; el de Benguerel seria el de la «burgesia» tout court, unes vegades «alta», d’altres no tant. Rafael Tasis (Barcelona, 1906-París, 1967), en canvi, expressa l’experiència de la «petita burgesia»: d’una «classe mitjana» modesta, feinera i liberal, que tant representa en la vida de la Catalunya de pre-guerra. Diguem, abans que res, que Tasis és també crític i historiador, i que, a més, no tota la seva obra narrativa respon a aquell emmarcament sociològic. És autor d’unes narracions d’inspiració erudita, Històries de coneguts (1945), i de tres novel·les policíaques, La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960), un dels primers intents seriosos de «nacionalitzar» aquesta modalitat popular. El daltabaix (1924), Vint anys (1931), Tot l’any (1943), Sol ponent (1953), Abans d’ahir (1957) i Tres (1962) són els títols de la seva producció «normal». Tres es distingeix de la resta per la seva ambició i el seu tema: és una novel·la més extensa que les altres de Rafael Tasis, i planteja, com ja hem dit, l’interrogant de les causes i les complicitats que confluïren el juliol del 36. Tres personatges —diversos en el tarannà i en la situació en tant que individus i quant a actituds polítiques—, serveixen de referència al novel·lista per a aclarir, a la seva manera, el caire vertiginós dels fets. Tots tres pertanyen a la «petita burgesia» acorralada pels extremismes revoltats, i el seu testimoni val en la mesura de la seva limitació. Tasis ha escrit així un llibre interessant, que, en abraçar un període llarg —del 1917 al 1936— i tan sotraguejat de la Barcelona contemporània, pren l’aire d’una «crònica» viva, a la qual no falta, d’altra banda, la vibració d’un ideal mai no arriat. Narrador de tipus «clàssic», de voluntari to menor, acostuma a donar als seus llibres una consistència regular i acabada.