De La rosa als llavis

De La rosa als llavis ha pogut dir se que és el millor poema eròtic de la poesia catalana. Podem afegir-hi, sense por d’exagerar, que és un dels millors poemes eròtics de la literatura europea. Prenc l’adjectiu «eròtic» per singularitzar la classificació dins del camp frondós de la lírica d’amor. En poques ocasions com en aquest llibre de Salvat l’amor ha estat expressat literàriament amb tanta esplendor priàpica, amb tanta vehemència carnal. La vida queda, de sobte, condensada en la màgica victòria del sexe. El fet nupcial es presenta amb una magnificència nova: amb la magnificència de ser només voluptuositat culminada. És com una efusió lúdica dels sentits, en la qual no sembla compromesa cap altra part més profunda de la personalitat de l’amant. Tot es limita al gran moment de l’avidesa. D’aquí que hi hagi una sostinguda ressonància de l’etern Carpe diem

però dut a l’extrem de l’instant essencial. Ni l’abans ni el després no hi tenen importància: es diria que no existeixen —sentiment o reflexió— i que l’amor comença i acaba en la seva flamejant fugacitat. Les angoixes clàssiques de l’enamorat en queden excloses. I l’amor és, amb això, una afirmació més, radical, de l’alegria de viure:

Alhora, en l’amor s’acompleix una mena d’exorcisme del temps, perquè la vida «passa» i l’abraçada amorosa fóra la intensitat salvadora:

No hi existeix la sacietat, ni la cendra depriment amb què amenaça l’asceta. El triomf de la sensualitat és absolut. Tot el delit de «vida» de Salvat —malalt i jove— es xifra en aquests versos. Versos que, d’altra banda, són d’una cruesa diàfana, nets i impúdics al mateix temps…