Del Rosselló estant

Prou més aïllat se’ns presenta Josep Sebastià Pons. Pons naix i mor (1886-1962) a l’Illa del Riberal: era rossellonès, súbdit de França i en territori de França va passar tota la seva vida. És a dir: fou de formació francesa. Estudià a Perpinyà i a Montpeller i professà més tard en la Facultat de Lletres de Tolosa de Llenguadoc. S’integrava així, de grat o per força, en una òrbita cultural diferent de la de la Catalunya cispirinenca. La frontera que el Tractat dels Pirineus (1659) va traçar entre França i Espanya era, dos-cents cinquanta anys després, alguna cosa més que una simple ratlla jurisdiccional, burocràtica, damunt el cos i la llengua dels Països Catalans. La duana creava una certa «separació» de les «dues» Catalunyes. La dessincronització política, des del punt de vista nacional, era òbvia a una banda i l’altra de la divisòria dels estats, i ja ho hem fet constar. «Val a dir que el clima espiritual del Conflent no és el de Catalunya», recordava el poeta cap al 1959 en intentar situar-se en unes coordenades clares de temps i de lloc.

No era el primer rossellonès «contemporani» que havia decidit d’unir-se a la cultura catalana. El que el singularitza és, més que altra cosa, el caràcter estrictament nou de la seva posició, en la perspectiva rossellonesa. En incorporar-se a la literatura catalana, ja no fa com la majoria dels seus immediats predecessors en la tradició local. «En aquell moment, al Rosselló, només els capellans sabien escriure el català»: aquesta afirmació seva —la reporta Josep Pla—, bé que exagerada, no deixa de tenir el seu fons de veritat. Però ell no era un clergue folkloritzant, sinó un universitari, i un universitari «francès». Una estada a Barcelona, ràpida, el 1910, el relaciona amb l’ambient literari i amb els escriptors peninsulars de la seva pròpia llengua: contacte i amistat que mai no va trencar. Els seus llibres van trobar al Principat els lectors i els crítics més amatents: acollida i ressò que no podien obtenir en el Rosselló nadiu. Però no s’hi va integrar: en tant que poeta «català», és poeta «del Rosselló», i d’alguna manera, «només» perquè és un poeta «del Rosselló» és un poeta «català». Això es fa perceptible fins i tot en l’aspecte més superficial de la seva obra: en el criteri idiomàtic. Sense sortir de l’àrea de la llengua comuna —la llengua literària que, de mica en mica, es refeia sobre un mòdul «barceloní»—, J. S. Pons s’aferra a l’accent particular o particularista de la seva regió. La sintaxi, sovint, traeix gal·licismes molt comprensibles, i el seu lèxic incorpora variants dialectals, pures i suculentes, que són l’arrel palpable d’aquella originalitat local.

Amb tot, no va poder, no va voler o no va saber eludir el bilingüisme. Potser el bilingüisme aleshores era menys «ineludible» per a un català «francès» que per a un català «espanyol». L’erudició de J. S. Pons —treballs com La littérature catalane en Roussillon au XVIV^e et XVIIV^e siècles (1929)— i algunes de les seves proses, vagament narratives —les del volum Concert d’été (1950)—, van ser escrites en francès. Però en català va deixar la part millor i més constant de la seva creació: les narracions d’El llibre de les set sivelles (1956), vives i delicades; diverses peces dramàtiques com La font de l’Albera, Amor de pardal i El cinglar; i tota la seva poesia. El que versificà en francès no té importància. El 1911 va publicar Roses i xiprers, poemes que Joan Maragall encara va tenir ocasió de llegir i de lloar. Pons no era un noucentista; tampoc no era un romàntic. Maragall podia sentir-se més prop d’ell que de Guerau de Liost o de López-Picó i això és el que, de passada, caldria subratllar. Després de Roses i xiprers publicà els poemes d’El bon pedrís (1919), de L’estel de l’escamot (1921), de Canta perdiu (1925), de L’aire i la fulla (1930), de Cantilena (1937), de Conversa (1950) i una nova edició, augmentada, de Canta perdiu, finalment, el 1960. A diferència de Carner i de Bofill i Mates, que «no haurien pogut» deixar de ser noucentistes, J. S. Pons estava exempt de la necessitat de ser-ho. Ell, com a escriptor, vivia fora de les condicions en què es debatien les lletres catalanes del seu temps. Les instigacions literàries de la seva poesia són franceses: darrere d’elles, hi ha tota una tradició coherent i sedimentada —cosa que no tenen precisament els poetes catalans del sud dels Pirineus i que el Noucentisme volia suplir—, i això li permetia de sentir-se còmode o segur fins i tot en una situació lingüísticament tan precària com era la del Rosselló. El ferment francès, tanmateix, l’apropava als noucentistes del Principat: s’ajustava amb ells en una darrera voluntat d’«ordre», de «mesura», de «classicisme».

L’«afrancesament» de Pons és, de tota manera, un factor secundari. De Rostand a Verlaine, l’experiència francesa del vers constitueix, evidentment, un pressupòsit de la seva lírica. Però aquesta és eminentment catalana, d’arrel: per la seva vinculació a la terra. I en primer lloc, el paisatge. La geografia de les comarques catalanes que avui pertanyen a França tenen, en la poesia de J. S. Pons, una captació palpitant o saborosa. Per al poeta, la «natura», a la qual era tan sensible, és el seu «país», fins en l’aspecte físic més lleu o difús. En Pons, el professor universitari no havia ofegat el petit propietari rural, i els versos d’un kulak molt poques vegades deixen d’exhalar tendresa gairebé eròtica referida a l’indret concret de país que ell sent com a «possessió». La font i la flor, la collita i la muntanya, el cementiri i les noies, els vents i el temps, s’encavalquen en una imatge solidària, que l’ànim del poeta destil·la amb paraules contundents i estremides alhora. I, per a aquesta mateixa incidència possessiva, el poeta no es va reduir a veure el paisatge solament com a paisatge. La terra, per a ell, era alguna cosa més, molt més que un escenari o un panorama. Era també una «continuïtat»: la continuïtat d’una gent sobre aquesta «terra», concebuda com a herència i com a llinatge. El «sentiment de la comunió dels vius i dels morts» sentit «des del vessant terrenal», que Carles Riba va assenyalar en l’obra de Pons, ho delata: l’absència, o poc menys, de projecció metafísica en la seva poesia, és un símptoma inequívoc de tot això.