Forçats a la meditació

En els llibres i —mentre n’hi hagué— en els diaris, la crítica i l’assaig especulatiu reflecteixen amb una desigual intensitat l’evolució de les idees literàries, els atzars de la vida col·lectiva, les diversificacions culturals que es van produint. Entre els escriptors de què correspon parlar ací, no n’hi ha cap que tingui una potència teoritzadora comparable a la d’Eugeni d’Ors o una penetració de judici que admeti ser contrastada amb la de Carles Riba. No hi ha tampoc ningú que recordi, ni de lluny, el tipus d’obra realitzada per un «Gaziel», per un Josep Pla, per un Carles Cardó. Els que ja han avançat un bon tros en la seva carrera literària, s’han distingit com a poetes, com a novel·listes, com a dramaturgs, i en ben pocs casos com a crítics i assagistes en una mida semblant. Això no vol pas dir, evidentment, que aquestes activitats no tinguin força i èxit. Basta recordar que en els anys de postguerra es publicaren els llibres essencials de «Gaziel» i de Pla —molts llibres en definitiva—, i alguns més d’autors procedents de les mateixes generacions. Però també té una considerable importància l’aportació dels literats del període que ens interessa ara. A la majoria d’ells, una vegada o altra, els ha calgut recórrer a la crítica o a l’assaig per a exposar criteris, per a polemitzar, o per a referir les seves inquietuds intel·lectuals. Són, de tota manera, incursions intermitents en un camp que no és el que prefereixen. Només uns pocs —Lluís Montanyà, Maurici Serrahima, Guillem Díaz-Plaja, Ramon Esquerra, Alexandre Cirici Pellicer, Josep Ferrater Mora, Joan Triadú, etc.— s’han dedicat a l’assaig o a la crítica amb vocació gairebé exclusiva. Ells i la resta, amb tot, formen un bloc literari digne de tota atenció. A través dels seus escrits es pot seguir la trajectòria de les intencions literàries predominants, almenys amb una relativa fidelitat.

I alguna cosa més que les intencions literàries predominants. Pensem que les arts plàstiques han assolit a la Catalunya moderna una poderosa i caldejada expansió, i en la gestació o l’orientació de grups i escoles, en la seva exegesi posterior, la presència dels escriptors s’ha fet imprescindible. D’altra banda, les circumstàncies històriques que han viscut els Països Catalans en els darrers anys han forçat els literats a concentrar-se sobre els problemes més radicals de l’existència col·lectiva del seu poble. En altres moments, aquest corrent de preocupació podria haver-se esbravat en el comentari polític d’actualitat, ineludible, obligatori i temptador, però també accidental i fugisser. En quedar abolida la «política», en el sentit «pràctic», l’escriptor hagué de dirigir el seu interès cap a estrats més profunds de la seva comunitat —la història, el caràcter, la consciència, la manera de ser— i cap a les càbales que el futur suscita. El llibre Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens i Vives, representa suggestivament aquesta orientació en l’estudi i la reflexió: no és l’únic. L’assagisme, doncs, i fins i tot la crítica, sobrepassen l’àrea estricta de la literatura i abracen moltes realitats que li són marginals. De fet, és el que escau a aquests gèneres.