La resta del mapa

Ni les Balears ni el País Valencià, i encara menys el Rosselló no van viure la mateixa efervescència cívica, i per tant, tampoc no van ser paral·leles les seves evolucions culturals. A les Illes, un tebi regionalisme catalanitzant començà a irradiar des de les minories lletraferides, bé que sense assolir una autèntica penetració popular. De tota manera, allà hi havia un ferm supòsit «literari»: l’Escola mallorquina il·lustrada amb els grans noms de Costa i Alcover. L’Escola perdura i, sense sortir de la seva petita tradició, es descobria amb notòries afinitats respecte a les tendències que el noucentisme introduïa en la poesia catalana del Principat. Més «aïllat» que el de les Illes fou el modest món literari autòcton del País Valencià: fins al principi del segle XX encara eren vigents els tòpics més rebregats dels Jocs Florals vuitcentistes. Cap al 1907, però, s’inicia en la societat valenciana un lleu però decidit corrent nacionalista dins el qual la problemàtica de la literatura indígena aconsegueix un reajust més seriós. Els poetes joves d’aleshores —Miquel Duran de València, Jacint Maria Mustieles, Daniel Martínez Ferrando— es feien porosos a les seduccions de la literatura del Principat i tracten de situar se a un nivell d’actualitat en funció del que s’hi esdevenia. Al Rosselló, la influència francesa —lingüística, cultural— havia estat molt intensa i els gèrmens de la Renaixença no trobaren un ambient massa favorable. Però la fidelitat literària al català no es va interrompre i a les primeres contribucions de Justí Pepratx, d’Albert Saisset, de Josep Bonafont, als estudis erudits d’Amadeu Pagès (1865-1952) i de Joan Amade (1878-1949), seguiren rebrots esporàdics i repetits de poesia i prosa, molt «pairalescos», dignes de ser citats: Esteve Casaponce, Carles Grandó, Simona Gay, Edmond Brazès, Abdó Poggi, etc. Josep Sebastià Pons és el gran poeta del Rosselló i amb ell la producció literària catalana de l’altra vessant dels Pirineus entra novament en l’òrbita de la seva vertadera normalitat nacional.

Aquesta normalitat, d’altra banda, va conquerint de mica en mica altres baluards, dels quals el més important és, sens dubte, el de la superació del dialectalisme i, en conseqüència, l’extensió general de les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans a tota l’àrea lingüística. L’Institut les havia promulgades el 1913: el sector més diligent i avançat dels grups literaris de les altres regions no tardaren a acceptar-les, entre picabaralles amb partidaris de criteris passatistes i diferencials. Cap al 1931 ja es pot dir que l’actitud antinormalística era, tant a les Illes com al País Valencià i al Rosselló, minoritària i desprestigiada. La pruïja d’una diferenciació regional també perdé terreny. «Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya», advertia Pompeu Fabra el 1920, i contra aquestes reticències, filles d’un mal entès i suspicaç amor propi localista, el filòleg oferia i predicava la solució lògica: que els escriptors valencians i balears emprenguessin «una obra de forta depuració» dels seus respectius dialectes, desterrant-ne els castellanismes i les corrupcions comarcals, i recolzant-se en el model insigne dels clàssics medievals de cada regió, perquè, un cop fet això, «les diferències que encara trobaríem entre el català de Catalunya, el català de València i el català de les Illes es reduirien a unes quantes divergències morfològiques». Amb millor o pitjor fortuna, aquest fou el criteri que seguiren. La unificació de la llengua escrita —base de qualsevol normalitat— obtingué un punt de just compromís. Així es pot veure en la revista i en les edicions de l’Associació per la Cultura de Mallorca, de Ciutat de Mallorca; en les de la Societat Castellonenca de Cultura, de Castelló de la Plana; en la revista Taula (1927) i en els llibres de L’Estel (1928) de València, etc.