Sobre la premsa
Entre aquests camins, cal destacar-ne un de decisiu: la premsa periòdica, que va jugar un notable paper en la formació i en la consolidació d’un cos de lectors en català. Modesta en tiratge, en duració i en presència material, anà prosperant des dels darrers anys del segle XIX, d’acord amb el ritme expansiu del catalanisme polític i amb la maduresa del moviment literari. El 1895, dels setze diaris publicats a Barcelona, només un ho era en català; el 1900 ja n’eren sis en català, enfront de divuit impresos en castellà. Givanel i Mas arribà a catalogar tres-cents dinou títols de publicacions periòdiques en català iniciades a Barcelona entre el 1890 i el 1909. Caldria afegir-hi les revistes comarcals, la majoria redactades en català. Al País Valencià i a les Illes van aparèixer diversos setmanaris, en els quals, com un símptoma més de l’apetència de normalitat, s’hi constata el retrocés de les negligències dialectals i l’adhesió a la línia literària comuna. Naturalment, tota aquesta massa d’impresos no fou únicament política. I fins i tot d’entre els que tingueren una marcada orientació política no tots van tenir-la «catalanista»; també el carlisme i alguns partits republicans, que combateren el catalanisme, van valer-se d’òrgans d’expressió en català. I juntament a la revista il·lustrada de luxe, com La Ilustració Catalana i La Ilustració Llevantina, o la revista minoritària d’art i lletres, com L’Avenç o Pèl & Ploma, s’hi troben les primeres temptatives de premsa especialitzada: La Gynecologia catalana (1898), Revista de Bibliografia Catalana (1904), Anals de Medecina (1907)… No hi faltava un Feminal (1907) destinat a les dones, una Revista Vegetariana (1909) de títol bastant explícit, o una Literatura Sensacional (1908) dedicada a temes detectivescos.
El fet que es produís aquesta abundància i aquesta diversificació de la premsa era un indici espectacular de com s’eixamplava el públic lector. Fins i tot descomptant els casos —no pas pocs— en què aquelles iniciatives periodístiques tingueren una vida efímera, el balanç final resulta afectuós. No ens pertoca ara de valorar la qualitat literària o tècnica que distingia el nivell mitjà de les publicacions. El que hi compta és el fet que «feien llegir» en català, i que cobrien una àrea d’interessos intel·lectuals, pràctics o recreatius, extensa i d’atenta actualitat. El català anà recuperant, a poc a poc, la seva categoria de «llengua escrita» per a tota mena de funcions, cosa que suposava una millora enorme de la situació: es constituïa i s’afermava un «públic lector» i amb això la «literatura» començava a comptar amb una premissa social palpable. Cal precisar que el «públic» en qüestió distava molt de ser un públic «burgès» restringit, com suggerien els prejudicis anticatalanistes o anticatalans. La fidelitat del «poble» —classe mitjana, obrera i camperola— al seu idioma, a tots els Països Catalans, s’havia manifestat durant el segle XIX en la fabulosa difusió dels setmanaris humorístics i satírics en llenguatge dialectal. Sense entrar de ple en allò que podríem anomenar «la voluntat de renaixença», els animadors a aquesta premsa vulgar —republicana, anticlerical, sovint salaç— sabien per endavant que tenien assegurada una assistència majoritària: per a ells, la llengua, encara que acceptada com a patois, era un recurs d’èxit segur. A final de segle, i sobretot a Barcelona, aquestes publicacions, amb les característiques de la seva tessitura popular, es van sotmetre als corrents generals de l’idioma literari. La Campana de Gràcia (1870), L’Esquella de la Torratxa (1879), Cu-Cut (1902), Papitu (1908), aconseguiren una extraordinària expansió per tot el Principat. Un setmanari infantil, En Patufet, iniciat el 1904 per Aureli Capmany i continuat després per Josep M. Folch i Torres, amb un abast i una continuïtat memorables, completava l’operació: el públic sol·licitat fou total.