El Pelegrí Apassionat

El Pelegrí Apassionat, si no elimina, «supera» aquestes inclinacions. Ficat en política, Puig i Ferreter va viure la tragèdia del 36-99 des d’un angle especialment confós. Tot el que s’esdevingué en aquell trienni, i el que vingué a continuació —és a dir, la guerra civil, el caos de la societat, l’esfondrament de mig segle d’il·lusions liberals, la diàspora, la liquidació de responsabilitats—, es converteix, per a ell, en un simple embolic de «qüestions personals». Les quals, és clar, no es plantegen enfront de l’«enemic» —enfront de l’enemic polític, llunyà i òbviament descartat—, sinó enfront dels «seus», enfront dels qui l’envoltaven en l’amistat, amb el parentiu o amb la mateixa fe civil. Amb ells, i no amb els altres, pretén Puig i Ferreter «ajustar-hi comptes». Voldria liquidar els seus odis, els seus greuges, els seus malentesos, a través de la novel·la. I El Pelegrí Apassionat naix d’una barreja de «justificació» de si mateix i d’«atac» als seus amics. Les dimensions de l’obra, monumentals, exclouen tota sospita de frivolitat. L’al·legat va «de debò».

Conté molts passatges pamfletaris —i ja Servitud havia estat una novel·la-pamflet sobre el petit món periodístic de Barcelona—, no precisament subalterns en valor literari. Però el desig central és «fer història». Puig i Ferreter ha viscut els aspectes «àulics» del drama del seu poble: el que va passar entre els bastidors d’alguna institució encimada, el que deien i feien les patums —intel·lectuals i polítiques— del moment. Ell va sortir-ne escaldat, amb molta rancúnia a les venes, potser irreprotxable —la rancúnia, almenys, ja que no ell. Escriu la novel·la per «explicar» l’embolic. I l’embolic és, alhora, el de la política catalana d’aquells anys i el personal del propi Puig i Ferreter. El Pelegrí Apassionat aspirarà a ser una doble confessió: la de l’individu Puig i Ferreter i la del «català» Puig i Ferreter. És, fatalment, una novel·la «en clau». Sota noms escassament alterats, transparents, hi reconeixem un grup d’homes que, realment, pesaren sobre el destí del novel·lista i sobre el del seu país.

L’obra es divideix en tres seccions. La primera, «L’Aventura», abraça quatre densos volums: «Janet vol ser un heroi», «Homes i camins», «Janet imita el seu autor» i «Vells i nous camins de França». La segona, «Els drames», està formada per cinc llibres més: «Els emotius», «Demà…», «Les profanacions», «Els amants enemics» i «La traïció de Llavaneres». Tres volums clouen el cicle, sota la rúbrica «Els desenganys»: «El penitent», «Pel camí dels desgreuges», i «Ascensió». El total són uns quants milers de pàgines impreses. Els dos personatges centrals, Janet i Josep, provenen d’altres llibres de l’autor —Janet, alter ego de Puig i Ferreter, d’El cercle màgic; Josep, el vagabund, de Camins de França. El novel·lista opta per un recurs il·lustre: com don Quixot, com Julien Sorel, com Emma Bovary, com Raskolnikov, Janet i Josep són «una projecció de les seves lectures». Com don Quixot, concretament: tots dos han llegit els llibres que s’ocupen d’ells. Janet coneix El cercle màgic, i Josep se sap descrit en Camins de França. La seva relació —contrast dialèctic— accentua la nota «quixotesca» del començament: Janet Masdeu té molt de la demencial honradesa del cavaller de la Manxa, i Josep s’assemblarà bastant a la famolenca i divertida vulgaritat de l’escuder Sancho. L’un i l’altre queden al·lucinats —«encantats»— per la seva refracció literària. «Il est tel qu’il s’immagine», diu una cita d’André Suarès, que encapçala la primera versió del pròleg d’El Pelegrí Apassionat. Janet és, i també Josep, com s’imagina ser: viu una vida imaginària, o imaginada, en la qual la realitat es dilueix o és un element ingrat. Puig i Ferreter s’hi retrata. Janet és un neuròtic que s’adorna amb tremendes il·lusions: manies de grandesa, inquietud moral, voluntat política. El llibre, en conseqüència, no podia ser sinó la «història d’un dels nostres herois fracassats».

El paral·lel amb don Quixot continua. Joan Puig i Ferreter no intenta mantenir-lo, i si hi insistim, no pretenem sinó apuntar una caracterització de la novel·la. El protagonista, frenètic, queda absort en el seu «idealisme». «Li manca ironia», observa el narrador. Per no ser «irònic», Janet tracta de ser un «heroi». I fracassa. «Encantat» Janet, Puig i Ferreter se sobreposa a l’«encantament» del seu home de palla novel·lesc. Puig i Ferreter escriu El Pelegrí Apassionat per denunciar el miratge que ell mateix havia patit i que, segons ell, és un vici del país. El llibre esdevé una crítica de «l’encantament col·lectiu dels catalans». És una crítica, no cal dir-ho, «que sols neix d’un amor profund»: amor a Catalunya. Cadascú pateix el seu encantament: Janet, Josep i tothom. La ficció, i la «història», descansen sobre aquest supòsit. A cadascú, Puig i Ferreter li atribueix el seu: una ira, una obcecació, una felicitat, una inèpcia, que són fills d’aquesta actitud «encantada», més que de la malícia, i fins i tot la mateixa malícia, quan existeix, no és sinó l’ofuscació de l’encanteri. Per aquest camí, el novel·lista vol denunciar un mal de la comunitat. «Jo abuso, potser, una mica, de la roba bruta», diu. La novel·la fa la impressió de ser una exhibició sistemàtica i exhaustiva de roba bruta. D’aquí ve l’interès testimonial —amb les seves parcialitats— d’El Pelegrí Apassionat. L’obra, amb les seves irregularitats de cronologia, és un vast diorama de la vida política i social del Principat en l’època de la seva millor efervescència. Document fal·laç a mitges, interessat, agressiu, El Pelegrí Apassionat «dóna fe» de fets, homes i coses que van ser determinants en l’etapa de la Generalitat o que afectaren les darreres peripècies d’aquesta institució. La perspectiva, de tota manera, és arbitrària: la «personal» de Puig i Ferreter.

El Pelegrí Apassionat era el final de l’esforç literari de Joan Puig i Ferreter. L’escriptor en tenia consciència. El llibre se li apareix com la màxima oportunitat de la seva vida d’escriptor: la màxima i la darrera. L’aprofita tant com sap i pot. La novel·la, per tant, sofreix la interpolació d’extensos passatges no narratius: especulacions teòriques, reflexions sobre la història, proposicions salvadores, que més hauria valgut posar en un volum d’assaigs. Puig i Ferreter devia creure que ja no tenia temps d’escriure aquests assaigs a part, i els barreja amb la narració, fins i tot a risc de desvirtuar-la. Vol expressar-se, i ho fa amb un gest desesperat: El Pelegrí Apassionat n’és el resultat. Arriba a intercalar-hi el text sencer d’una peça teatral i algun poema, escrits sense aquest propòsit. Hi ha alguna cosa «testamentària» en aquesta aglomeració. Puig i Ferreter no es deixa res al tinter. La seva prosa, eloqüent i lliure, posseeix ja una seguretat rotunda. Conserva sempre el pòsit dels seus orígens vuitcentistes, però en ella s’adverteix la victòria final d’un estil treballat i sòlid. Els fragments més brillants són, potser, els que recullen notacions directes —una mica a la manera de Camins de França—, amb un llenguatge de vegades desimbolt i colorista. El Pelegrí Apassionat constitueix, pel seu volum, per la seva passió i per l’interès de moltes de les seves parts, una creació d’envergadura excepcional, sense equivalents en la narrativa catalana contemporània. Amb defectes evidents —profusió, reiteració abusiva de certs temes, digressions inoportunes, etc.—, l’obra situa Puig i Ferreter en un lloc distingit dins la nòmina dels escriptors de Catalunya. Els seus llibres anteriors només prometien un narrador discret; El Pelegrí Apassionat venia a demostrar que posseïa el tremp i la capacitat d’un gran novel·lista. Per a haver-ho estat de veres, per a donar el rendiment d’aquesta grandesa, li faltaren paciència i ocasió. El Pelegrí Apassionat va ser la seva ocasió: però Puig i Ferreter no va poder, no va saber, o no va tenir temps de sotmetre’s al rigor disciplinat i al sentit de la mesura que el gènere exigia.