Potser hauríem d’arrodonir el panorama amb unes notes sobre la literatura científica. De fet, seria arbitrari de donar a la paraula «literatura», quan va seguida de l’adjectiu «científica», un valor massa literal: les obres que la constitueixen estan mancades, ordinàriament, de tota pretensió estètica, i fins i tot per la seva índole especialitzada se situen automàticament al marge del cercle d’interessos intel·lectuals propis de «les lletres». En el nostre cas, però, ens n’ocuparem per raons ben especials, d’«història social de la llengua». Ja n’hem parlat. El «fet literari» del català a l’època moderna no pot separar-se d’alguns «fets paraliteraris» que tenen per objecte i per protagonista la mateixa llengua: la recuperació cultural de l’idioma no podia limitar-se a la literatura, i la seguretat d’una literatura en català mai no tindrà prou garanties si aquesta literatura no es produeix en un medi de relativa normalitat lingüística; normalitat que demana, no cal ni dir-ho, que també la ciència s’expressi en català. La batalla de l’idioma havia de guanyar-se a tots els fronts o corria el risc de perdre’s.

Recordem que en els primers temps de la Renaixença no mancaren escriptors, sincers en el seu entusiasme per la restauració de les lletres catalanes, que renunciaren d’entrada a l’esperança de la «normalitat» de què parlàvem. Manuel Milà i Fontanals, que havia defensat el monolingüisme català per als Jocs Florals, mai no arribà a convèncer-se que valgués la pena d’utilitzar la llengua pròpia en altres afers no literaris. Encara el 1880 digué: «Sempre havem pensat que entre nosaltres los treballs científics s’han d’escriure en castellà». Però la lògica dels fets imposava tot el contrari. A mesura que la reivindicació de l’idioma progressava, aquell prejudici s’anà esvaint. I a més, de mica en mica, anà guanyant terreny la idea que només en termes de monolingüisme absolut, en totes les activitats intel·lectuals, civils i socials, podria resoldre’s el problema de la supervivència cultural del català. Calia que contra tota adversitat s’escrivís la ciència en català: la ciència i qualsevol altra cosa que calgués escriure.

Les ciències històriques havien de ser l’avantguarda d’aquest procés. És fàcil d’entendre per què. El coeficient «romàntic» de la Renaixença vinculava indissolublement la llengua i la història, en tant que «emocions» col·lectives. És rar l’historiador català del Vuitcents que —si més no, al Principat— no escrigui en la pròpia llengua alguna de les seves obres: no és una excepció el mateix Milà i Fontanals, malgrat tot. Els Bofarull, Josep Coroleu i Josep Pella, Salvador Sanpere i Miquel, Antoni Aulèstia i Pijoan, Josep Balari i Juvany, Fidel Fita, etc., erudits del període renaixentista, es troben en el mateix cas.

Les altres ciències entraren més tard en l’idioma del país: els seus conreadors no se sentiren tan involucrats en el llenguatge autòcton, per l’índole mateixa de la seva labor i, encara, els escalafons acadèmics de l’Estat els obligaven a sotmetre’s al castellà. Però la voluntat s’evidenciava a cada moment. Des de mitjan segle XIX, totes les revistes en català que no eren polítiques o religioses i de vegades fins i tot sent-ho, eren encapçalades pels seus editors amb subtítols que explicitaven el propòsit de ser palestra de les «ciències», tant com de les «lletres» i de les «arts». Des de La Renaixença fins a L’Avenç, des de La Tradició Catalana fins a Joventut, des de La Ilustració Catalana fins a la Revista de Catalunya, el criteri és unànime en aquest punt. En la pràctica, la part de les ciències hi és més aviat insignificant, i les lletres i les arts, la literatura, monopolitzen les seves planes. Però amb l’al·lusió a la ciència fan constar el seu propòsit.

Els metges seran els primers a provar l’adaptació lingüística de la seva ciència en l’òrbita del català renaixent. La Gynecologia Catalana, iniciada el 1898 pel doctor Jaume Queraltó (Sant Andreu de Palomar, 1869-Barcelona, 1932), es presenta com «la primera revista mèdica escrita en llengua catalana». Hi col·laboraren els doctors Segalà, Turró, Serradell Fontbona, facultatius o tècnics molt prestigiosos de la Barcelona del moment. Uns «Arxius de Cirugia» (1901), uns «Anals de Medicina» (1907), la «Catalunya Medical» (1907), la «Revista Mèdica Barcelonesa» (1911), de duració i de qualitat molt relatives, prolonguen l’intent. Sovint s’hi inserien treballs en castellà i en francès: la participació del català en igualtat de condicions era suficient i, en el fons, això és el que es tractava de demostrar. D’altra banda, les col·laboracions indígenes plantejaven i cercaren de resoldre una qüestió filològica urgent: la terminologia pròpia de l’especialitat. Aquesta terminologia era inexistent en català, llengua fins aleshores repartida entre l’ús col·loquial i el literari. És gràcies a aquest esforç col·lectiu que, el 1936, Manuel Corachan (Xiva, 1881-Barcelona, 1942), important cirurgià i un dels principals col·laboradors de les «Monografies Mèdiques» dirigides per Jaume Aiguader, publica un extens Diccionari mèdic. A la Medicina segueix en importància la Història Natural: un Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, fundat el 1901, i reprès el 1904, aplega monografies i divulgacions de la més diversa espècie —zoologia, botànica, geologia, etc.—, variables quant a la solvència, però utilíssimes com a aportació a la infraestructura cultural de l’idioma. L’excursionisme, que al Principat fou un fillol de la Renaixença, té també la seva premsa en la qual es publiquen informacions geogràfiques i etnogràfiques cada cop més rigoroses. Una Revista Catalana d’Educació, encetada el 1909, recollia els temes pedagògics.

La llista d’iniciatives podria, segurament, prolongar-se. Des de l’angle de la «història literària» no té gaire importància si aquest nucli de publicacions periòdiques era o no irreprotxable en l’aspecte científic. Millors o pitjors, i no foren pas generalment pitjors que les escrites en altres llengües, encarnaren la voluntat de reintegració lingüística i compliren la seva missió de pioners amb força dignitat. El llibre vingué després. El llibre científic en català, modest en qualitat i en quantitat, només comença a consolidar-se a les proximitats del 1939.

El llibre dedicat a la història i a les humanitats, per contra, tenia un camí més segur. Aquesta mena d’estudis arrelaven en una predisposició favorable del públic. El «passat» col·lectiu, la «llengua» i la «cultura» sentides com a tradició, el desig de refer-se de l’esquifiment literari dels segles de la decadència, foren factors de gran pes. Les edicions d’obres històriques, de clàssics antics traduïts, d’autors medievals indígenes, es multipliquen: volums luxosos de tiratge minoritari o de presència normal i preu popular, es difonen a tots els nivells de lectors. En comparació amb qualsevol altra literatura —vull dir: proporcions servades—, la catalana compta, des de mitjan Vuitcents, amb una abundància gairebé hipertròfica d’aquesta mena de llibres. Era inevitable.