Mercè Rodoreda
La plaça del Diamant apareix el 1962. El 1933, quan Mercè Rodoreda anava pels vint-i-tres anys, havia publicat la primera novel·la, Sóc una dona honrada?, a la qual van seguir Del que hom no pot fugir i Un dia de la vida d’un home, el 1934, i Crim, el 1936. Eren temptatives inexpertes, però que li preparaven una robusta seguretat en la narració i en les vivències. Aloma, el 1938, ja n’anunciava la plenitud: reescrita després, Aloma (1969) confirma, amb una nova energia, els gèrmens de la gran novel·lista que havia de revelar La plaça del Diamant. La convulsió del 36 hi va contribuir, i molt, sens dubte. Mercè Rodoreda en serà un testimoni excepcional, en la seva doble condició de dona i d’escriptora. La guerra i l’exili, i el temps que passa, donen al seu art una estranya agudesa: una sensibilitat, si es vol, dolorosament subtil, alineada en la hipòtesi de la gent anònima, en la multitud pacient, que «sofreix» la història i poques vegades pot o sap explicar-la. Les «circumstàncies», que adquirien volum de tragèdia —i en aquesta tragèdia cal incloure la d’Europa, assolada per Hitler—, queden tamisades per l’aventura, modestíssima aventura, d’un «algú» qualsevol i subaltern. Com la Colometa de La plaça del Diamant per exemple. No hi ha, en l’òptica de Mercè Rodoreda, gens d’èmfasi «ideològic»: és la peripècia individual, concreta, «humana», que hi pren preeminència.
En desterrar-se, Mercè Rodoreda va a parar a Ginebra —1954—, i la «qualitat» del lloc de refugi no ha de ser menystinguda. La Suïssa tranquil·la, làctia i bancària, ni que fos simplement disfrutada amb angúnies econòmiques, no era un equivalent d’altres eventualitats, de les eventualitats majoritàries, a través de l’Atlàntic i amb un paroxisme diplomàtic entremig. La literatura de la Rodoreda no «podia» ser la d’Agustí Bartra, la de Pere Calders, la de Riera Llorca, la d’Artís-Gener. Ni, menys, la frustrada literatura que Amat-Piniella encetava en K. L. Reich. Les coses que, mentrestant, publica són contes: contes perfectes, d’una pulcritud «literària» admirable. Vint i-dos contes, el 1958, reintegren Mercè Rodoreda a l’atenció del públic lector dels Països Catalans. Responen a la tècnica clàssica de l’«anàlisi psicològica». A l’escriptora li interessa, d’entrada, «un» personatge: el dolor, l’alegria, el cinisme, l’estupidesa, hi queden centrats. Potser allò que Engels en deia «tipificació» —vocable que, amb una «típica» emulsió de celtiberisme analfabet, va estar de moda entre nosaltres durant un parell d’anys— té en Mercè Rodoreda una voluntària o involuntària concreció. Mercè Rodoreda no es proposa —com s’ho proposava Joan Sales en Incerta glòria— «explicar» o «discutir» res: es limita a «consignar». Es limita a imaginar una situació extrema, i a introduir-hi la seva «imaginació».
La plaça del Diamant té com a protagonista una dona de les classes inferiors —el concepte «classe», implícit, hi té la seva importància—, que, amb la veu pròpia, relata els increïbles i dramàtics episodis de la seva vida, un amor, una angúnia, la fam, la desesperació, la resignació. En dir «veu pròpia» ja indiquem una tècnica: la novel·la, redactada sobre un «jo», i sobre un «jo» illetrat com és una noia —la Colometa— sorgida del magma urbà de cada dia, demanava un ben específic «to» de dicció. Mercè Rodoreda aconsegueix una fórmula narrativa en primera persona —«jo»— extraordinàriament efectista: sembla, i és, «real», i alhora sobrepassa aquest nivell, per mantenir-se en la més pura estipulació literària. Si La plaça del Diamant hagués estat escrita en anglès, en castellà o en francès, posem per cas, el treball hauria estat més fàcil; en català, però, exigia una concepció estilística heroica. És obvi perquè: la llengua col·loquial imprescindible en el tipus de narració proposat, no té ni pot tenir entre nosaltres un accés automàtic a la literatura, sense que hi intervingui un lògic tamís policíac de la gramàtica. En el fons, estil i gramàtica, en català, van molt lligats i ignorar això seria no entendre res de la història literària del país als darrers quatre segles. «Gramàtica», o sigui: el sentit d’unes possibilitats idiomàtiques «regulars», ja que no «regulades». Mercè Rodoreda troba un rar equilibri entre el llenguatge viu i la norma: la «naturalitat» que en resulta és càlida i brillant.
És, també, irisadament lírica. Un toc de poesia aureola les frases més vulgars, en La plaça del Diamant. Procedeix de les paraules i dels fets que les paraules relaten o evoquen, al mateix temps. El patetisme, uns cops tètric, d’altres somrient, naix dels mots i de la situació novel·lesca imbricats. En La plaça del Diamant, la Gran Desgràcia hi ocupa tot l’espai: l’«èpica» ens arriba convertida en palpitació menor, en «monòleg», més veraç i més impressionant precisament per això. Amb El carrer de les Camèlies (1966), Mercè Rodoreda reitera el procediment: a base d’un drama distint, però encara gravitat en un protagonista femení. Aquesta vegada, el conflicte, sense rerefons «històric», té una estricta consistència psicològica. La vida de Cecília, reconstruïda a través de petites confessions, de detalls tènues i dispersos, hi cobra un volum convincent: de fet, no és un «caràcter», sinó, com diem, una «vida», fluida, fràgil, respirada. En Jardí vora el mar (1967), i en les narracions breus de Vint-i-dos contes (1958) i La meva Cristina i altres contes (1967), la novel·lista posa a prova el seu prodigiós utillatge artístic amb arguments, tipus i situacions més variats, i l’humor, la fantasia, les perplexitats sentimentals, la lleu elegia de les hores que es cremen, li serveixen d’excusa per a realitzacions d’una singular perfecció.