Clementina Arderiu

Una dona mereix ara consideració a part: Clementina Arderiu (Barcelona, 1893). La presència femenina en la poesia catalana, que havia tingut en Maria Antònia Salvà una insigne encarnació, es fa més àmplia i variada des de la segona dècada del segle XX, i s’il·lustra amb noms tan estimables com els de Roser Matheu (Barcelona, 1892), Palmira Jaquetti (Barcelona, 1895-Els Monjos, 1963), la rossellonesa Simona Gay (Illa, 1898), germana de J. S. Pons, Maria Perpinyà (Verges, 1901), Concepció Casanova (Campdevànol, 1906), Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907), Rosa Leveroni (Barcelona, 1910). Clementina Arderiu hi representa l’aportació més preclara. El 1916 publica el seu primer llibre, Cançons i elegies, al qual segueixen L’alta llibertat, el 1920; Cant i paraules, el 1936; Sempre i ara, el 1946; És a dir, el 1959, i L’esperança encara, el 1969.

L’obra de Clementina Arderiu puja enmig d’una efervescència literària molt intensa, quan a Catalunya s’aclimaten i s’esgoten els més diversos assaigs d’especulació lírica, des de la poesia pura al surrealisme: Clementina Arderiu, tanmateix, sembla evitar el que en tot això hi va haver d’exercici premeditat, i preserva per als seus poemes una senzillesa tècnica i una diafanitat d’expressió poc freqüents en els poetes de l’època. Els crítics han assenyalat la influència de Josep Carner com un dels factors que decideixen la plasmació estètica de la seva poesia. De Carner, evidentment, n’aprèn el sentit refinat del vers i l’amor per les visions directes i ben dibuixades. El que ella intenta es troba molt lluny del que un Sagarra o un Gassol elaboraven, però alhora, també, molt lluny del que el seu marit, Carles Riba, es proposava i realitzava. «Carneriana» en els seus orígens, desinteressada de provatures simplement «literaturitzants», la poesia de Clementina Arderiu, amb el temps, es depura de qualsevol reminiscència aliena i assoleix una indiscutible «personalitat».

Allò que, en última instància, la defineix i singularitza és el fet que, com la mateixa poetessa ha dit, tradueix «la meva vida de dona com les altres, com tantes altres». No és sinó una correlació verbal immediata, nítida, d’una intimitat femenina que gairebé no posseeix altres horitzons que la seva pròpia efusió. El poema, en general, ve suscitat per lleus motivacions felices —sistemàticament felices, podríem dir-ne—: un record, una vivència, un esdeveniment familiar, sempre embolcallats amb ressonàncies joioses. Quan la guerra i l’exili hi apareixen, només la malenconia o l’esperança donen el reflex del drama. Per a Clementina Arderiu, la vida, «la seva vida de dona», reposa en la convicció que el món és bo, i que ella hi té un lloc —el seu lloc de dona «com les altres»— just i alegre.

Els somnis no valen el que val la realitat quotidiana, vulgar i domèstica, de «mare de família» que compta amb tota mena de certeses afectives. Per això, malgrat que la temàtica autobiogràfica evolucioni segons les vicissituds que imposen els anys, la poesia de Clementina Arderiu perdura idèntica a ella mateixa.

Es tracta d’un pur moviment de confiança que res, fins ara, no ha aconseguit de diluir o embarassar. A aquest fons il·luminat correspon una dicció elemental i d’una musicalitat menor, àgil i delicada, en la qual, de vegades, hi ha un lleu eco de cançoner popular.

Potser aquesta confessada necessitat de càntic —«com el pa de cada dia»— és el que dóna a la poesia de Clementina Arderiu un aire d’espontaneïtat tan accentuat. Però, de tota manera, la fluència gràcil de la seva paraula respon a un treball pulcre i rigorós, que té per resultat, precisament, una exquisida transparència.