L’eficàcia popular de Sagarra

Sagarra va ser un poeta «popular»: popular com únicament ho havien estat, abans, Verdaguer i Guimerà. Ni els modernistes, ni Maragall, ni els «mallorquins» no aconseguiren d’arrelar en el «poble», i amb el Noucentisme la lírica catalana —com s’esdevenia al mateix temps en la resta de les literatures europees— va reduir encara més el seu públic, per a convertir-se en «minoritària». Segarra fou popular, i ho volgué ser: s’ho proposà, i aquesta voluntat determina el seu «art», o, en tot cas, coincideix amb el que el seu «art» temptejava. «En el meu sistema», diu, «el poeta no feia res per dur el lector —o qui havia d’escoltar-lo— al seu terreny. No violentava ningú ni exigia cap exercici mental perquè se’l seguís. Feia tot el contrari: era ell qui anava al camp del lector, i no del lector erudit o savi, sinó de l’home del carrer i de la dona de sa casa; i cercava, dient les coses en la forma més directa i amb el procediment més expeditiu, que el xoc de l’emoció i de la comprensió íntegra es produïssin ràpidament». Ens trobem, doncs, davant d’una premissa antagònica de les que expliquen la tasca d’un Riba o d’un Foix. La tècnica poètica de Sagarra, hem de relacionar-la amb un altre factor: l’hàbit del poeta com a dramaturg en vers. El vers «teatral» té el destí de «ser escoltat» —subratllem que, en el text que acabem de citar, Sagarra no s’oblida d’invocar, junt al lector, «el que havia d’escoltar-lo»— i, per tant, aspira a una intel·ligibilitat immediata i ha de posseir una aguda força de persuasió «sonora». En la seva funció escènica, d’altra banda, el vers tendeix a ser «descriptiu», «narratiu» i «discursiu». Tots aquests aspectes es donen, també, en la lírica sagarriana. Més: d’alguna manera, són precisament aquests trets els que la defineixen, fonamentalment, per referència als que caracteritzen d’altres poetes —gairebé tots— de la mateixa època.

La poesia de Sagarra, en primer lloc, pretén ser «clara», i ho és. Defuig l’alambinament conceptuós, el joc de les abstraccions expressives, els assaigs amb l’atzar verbal o amb els presumptes materials del subconscient. Això no vol pas dir que sigui pobra en imatges: més aviat en sobreïx. Només que són imatges d’estructura simple, des d’un punt de vista estilístic, l’energia de les quals s’origina precisament en aquesta simplicitat. L’al·lusió o la designació franca d’objectes i de gestos, de realitats «físiques», l’enunciat de sentiments primaris i tallants, li confereixen una plasticitat contundent, moguda i d’un cromatisme incisiu, que sovint té el matís barroc de la poesia tradicional. Contribueix a fer-nos aquesta impressió, i no poc, el recurs habitual que Sagarra fa a les fórmules col·loquials més «típiques», girs i locucions, paraules soltes, molt «familiars», que el poeta posa o transposa en un context nou, i que guanyen així una presència estranyament i multiplicadament significativa. El lector, o l’oient, davant d’aquests versos, té la sensació de no haver sortit de la seva àrea quotidiana de llenguatge, i que, sense apartar-se’n, hi sorgeix el misteri poètic, és a dir, el fet insòlit de la «poesia». La poesia ací continua sent un esdeveniment «musical». Abans m’he referit a una «força de persuasió sonora». Es tracta de «cantar», en definitiva: com sempre. Sagarra sap com fer-ho, amb el seu català bigarrat, fictíciament rural i tavernari unes vegades, ciutadà i madrigalesc d’altres. La varietat de metres i de ritmes, la nitidesa de les rimes, el tempo prosòdic, són elements d’eficàcia infal·lible en els seus poemes. La solució última, naturalment, sol ser «declamatòria».